JoanMayans.com

D’aquí a pocs dies comença a Eivissa un congrés sobre metaversos. Encara que algú no s’ho cregui, no es tracta d’un congrés sobre poesia ni s’hi declamaran hendecasíl·labs. En realitat, el “I Congrés Nacional Mons Virtuals - Metaversos 2008” és una experiència pionera com a model d’atracció turística alternativa a l’illa i també en el seu camp, els espais socials d’Internet i, en concret, la mirada especialitzada sobre uns tipus molt concrets d’aquests espais socials virtuals.

El Palau de Congressos d’Eivissa acull d’aquesta forma un esdeveniment que pretén atreure una versió diferent del que venim anys sentint anomenar com “turisme de qualitat”, i que a moltes ciutats del món té un pes molt important dins els volums turístics que mouen. El viatjant de congressos és una de les quatre castes dels turistes del futur, tal i com descrivia un informe que fa algun temps ja vaig comentar. En un context de competència global entre esdeveniments internacionals, ja siguin corporatius, acadèmics o barrejats, les Pitiüses poden jugar unes cartes que fins ara ni s’havien plantejat tocar. L’agenda de qualsevol investigador universitari, càrrec públic o directiu empresarial està tan plena de convocatòries, que el factor del lloc on se celebri un congrés pot ser un argument important per acabar decidint-se entre vàries ofertes més o menys equivalents. Aquí, l’argument “Eivissa (fora-de-temporada)” pot tenir un valor que probablement encara no hem sabut valorar ni explotar prou bé, però per al que tot just estem començant a dotar-nos d’infraestructures (ara falta promocionar-les; el Palau de Congressos en qüestió, encara no té ni web propi!).

Però em crida més l’atenció encara el tema del congrés. Què són els mons virtuals? Què són els metaversos? La parauleta es popularitza a la novel·la de Neal Stephenson “Snow Crash”, fa una quinzena d’anys i representa un món virtual sintètic, d’interficie gràfica pura, tal i com ja havia estat descrit abans per altres creadors ciberpunks i de ciència ficció. La imatge més popular que podríem donar d’un metavers està a mig camí entre la “Matrix” de finals dels ’90 i el “Tron”, dels primers ‘80. El metavers novel·lesc d’Stephenson porta alguns anys intentant convertir-se en aplicatiu informàtic comercial, però només amb la gran explosió mediàtica del Second Life, produïda especialment durant 2006 i 2007, els metaversos han passat a les pàgines d’actualitat. Crec que més per un excel·lent treball de posicionament, màrketing i comunicació que no pas per les virtuds tecnològiques singulars que Second Life aporti respecte a versions similars i anteriors, com podien ser Habitat o Active Worlds.

Així que Second Life és El tema del congrés. Que l’organitzi una empresa dedicada a fer projectes i aplicacions sobre aquesta plataforma virtual no és casual. Tampoc és cap garantia de qualitat, originalitat i transcendència dels continguts que allí s’hi presenti i debatin, sinó més aviat el contrari. Però això, a un congrés, no és el més important. La convocatòria, tot i estar adreçada en primer lloc a “educadors, universitaris, experts i professionals”, té molt més de comercial que d’educatiu, tal i com ha anat mostrant la mateixa evolució de Second Life als darrers mesos, durant els quals ha anat fent-se menys present a aquestes pàgines d’actualitat.

És cert que encara estem parlant d’un fenomen massiu i molt ressenyable de la Internet actual. Actualment supera ja els 13 milions i mig d’usuaris enregistrats i durant la setmana anterior a la redacció d’aquestes línies, gairebé mig milió d’aquests usuaris hi van estar actius. No obstant, també és cert que els seus índexs de creixement estan alentint-se de forma considerable. Arran de les dades que la mateixa empresa Linden Labs fa públiques (amb una generositat i transparència modèliques), veiem com Second Life està creixent a un ritme gairebé tres vegades inferior al que creixia fa alguns mesos. Durant l’any daurat de Second Life, va créixer gairebé en 800,000 usuaris mensuals (de desembre de 2006 a novembre de 2007). Al mes de febrer de 2007, més d’un milió de nous usuaris; el mes d’abril passat, la xifra no arribava als 370,000.

Una altra dada significativa és el ratio d’hores connectades dividida entre usuaris totals. A l’abril de 2006, aquesta xifra era de més de 14 hores mensuals per usuari total. Amb el boom de nous usuaris, aquest indicador no podia fer més que baixar, però la caiguda ha estat dràstica: Sis mesos després (octubre 2006) eren 5 hores mensuals. A l’abril de 2007, 3 hores. Actualment, la xifra està en 2,16 hores de connexió mensual per usuari. Miro la bola de vidre i afirmo que aquest indicador haurà caigut com a mínim un 20% més abans d’acabar l’any.

Tots aquests són indicadors mesurables. N’hi ha de menys numèrics, però més importants: el soroll mediàtic (el famós buzz mediàtic) sobre Second Life s’ha anat apagant durant els darrers mesos. Les coses que passen a Second Life ja no són notícia pel fet de què hi passin. Els mitjans de comunicació ja han explotat abundantment aquest recurs i el incessant ritme d’aparició de novetats tecnològiques fa que, fins i tot, Second Life ja sembli una cosa vella o increïblement passada de moda.

Quan realment encara no coneixem ni una part de les possibilitats tècniques reals que l’entorn d’interacció de Second Life pot oferir, resulta que la tendència ja s’ha invertit i ja no queda modern obrir delegacions a la nova terra promesa. Aplicacions integrades al mateix navegador, menys immersives però més flexibles, com les xarxes socials, han pres el lloc mediàtic de Second Life, mentre es van gestant els nous grans fenòmens i protagonistes dels titulars del demà-passat.

Probablement, aquesta precipitada pèrdua de rellevància mediàtica de Second Life tampoc sigui un demèrit del mateix producte. De la mateixa manera que el milió de nous usuaris de febrer de 2007 no hi van anar empesos per la singularitat, bondats i meravelles d’aquesta nova Utopia, tampoc l’alentiment i la pèrdua de rellevància dels darrers mesos sigui culpa dels desenvolupadors de Linden Labs. Probablement, el creixement va dependre massa d’agents externs i dels mitjans de comunicació com per a que fos sostenible. Potser l’operació ja buscava això, un posicionament al mercat punter i puntual, que servís de propulsió del projecte. Si així fos, sens dubte, està més que aconseguit.

Fa alguns mesos em van encarregar un pròleg per a un llibre sobre Second Life que publicarà aviat l’editorial Alfaguara. Allí comparava Second Life amb una nova utopia/distopia més o menys postmoderna. Espero que aviat es publiqui per penjar-ne després una versió electrònica aquí mateix. En qualsevol cas, la qüestió, més enllà del buzz mediàtic i dels linden-dollars acumulats per l’empresa o els seus col·laboradors, serà la mesura en què els usuaris siguin capaços de trobar-hi un valor relacional, social i personal intrínsec que sigui superior als inconvenients comercialitzants de la plataforma. Els usuaris finals, els possibles consumidors de l’hipermercat hiperreal en 3D, la clau de tot plegat, seguiran connectant-se o abandonaran –progressivament o dràsticament- aquest metavers en funció de l’efectivitat que tingui a nivell relacional i social. A aquell pròleg, parlava de la capacitat de Second Life per provocar estremiment entre els seus usuaris. Mentre es mantingui aquesta capacitat i malgrat el que diguin diaris i estadístiques, Second Life mereixerà atenció –com a mínim, la meva.

Sigui com sigui, la temàtica és controvertida i és possible que d’aquí alguns anys, Second Life sigui més una pàgina tancada de la història d’internet que no una de les seves dimensions protagonistes. No obstant, el que és interessant és que se’n faci un congrés, que aquest congrés es faci a Eivissa i que totes les parts implicades, començant per la mateixa empresa i acabant per les institucions públiques que hi ha donat suport, sàpiguen treure profit d’aquesta aposta estratègica, innovadora i arriscada. Molta sort, avatars!

—–

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 16 de Juny de 2008.

La preocupació pel difícil estat actual i el més complicat encara futur de la universitat és un tema recorrent, darrerament. La perspectiva del Pla de Bolonya ha actuat com un accelerador de discursos, agendes i postures sobre l’educació superior que, a més, estan tenint al context català, un especial dinamisme.

En algunes ocasions he escrit algunes ratlles sobre la desorientació i les forces contradictòries que aspiren a renovar la universitat, tot i que amb maneres i objectius ben diferents. El cas és que a una institució com la universitat europea i catalana, tan captiva de les seves pròpies regles del joc democràtic, i tan depenent econòmicament del finançament públic, els grans canvis difícilment poden venir d’enlloc que no sigui l’exterior de la pròpia institució. Per això el referent de Bolonya i tots els esforços normatius que hi ha al darrera estant tenint, i tindran, un efecte catalitzador i dinamitzador d’aquests debats.

Ara m’arriba una nova campanya informativa i mobilitzadora, que sembla ben estructurada. Aquesta nova campanya s’alinia, sense camuflatges, en el discurs crític. Però no necessàriament a Bolonya, sinó a les transformacions que, en el nom de Bolonya, s’estan preparant i posant en marxa progressivament, caminant cap a una aparent mercantilització (submissió al mercat) de la universitat i d’un constant desmantellament de la seva funció de servei i bé públic.

Tal i com addueix el document, aquesta adequació a les necessitats del mercat, no tindrà els desitjats i previstos resultats de millorar la productivitat i d’afavorir la convertibilitat immediata dels títols universitaris en contractacions laborals i, automàticament, en PIB. No només no els tindrà, sinó que provocarà un empobriment de l’educació, suposant, doncs, a mig i llarg termini, un empobriment generalitzat de la població, inclosos els futurs treballadors.

El que em temo, però, és que aquest nou esforç de comunicació i de reflexió quedarà novament soterrat sota la mateixa dinàmica d’oposició frontal que fa mesos que vivim. En la situació actual de polarització de les postures pro- i contra- Bolonya, qualsevol argument és, lamentablement, secundari, respecte a qui sigui que ho diu i amb qui s’hagi posicionat, si és que ho ha fet.

Sigui com sigui, trobo que la iniciativa en qüestió està ben orientada, que l’anàlisi que s’hi fa és clara i il·lustradora i que serà interessant veure quin seguiment rep, tant a nivell d’e seguiment com de resposta. La proposta es diu “Per una universitat pública al servei de tota la societat. Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la” i es pot signar i donar-hi suport a la iniciativa a través d’aquest enllaç.

P.S. La imatge l’he tret del portal de Firgoa.

Després d’anys de sentir-ne a parlar, de veure’n funcionar per totes bandes, de veure els seus fills passant-s’hi hores i hores amb tot tipus d’excuses, finalment, sa mamà ha donat el salt cap a la societat de la informació. Ha travessat la frontera de l’anomenada escletxa digital. Tenint en compte duc anys parlant-ne i escrivint-ne, aquesta fita no podia passar-me desapercebuda ni podia deixar de compartir-la.

La primera pregunta que em faig és quin ha estat el factor determinant. Una necessitat d’ús? Alguna cosa que volia fer-hi, amb internet? Poder desar endreçadament les fotos que va fent amb la seva primera adquisició digital, una càmera fotogràfica, ara fa un anyet? Rebre directament les fotos i fer videoconferències amb la seva neta que viu a l’altra banda de la mar? Poder dur la comptabilitat de la botiga? Una oferta econòmica molt temptadora? Poder comprar bitllets d’avió, o llibres, o fer la compra setmanal per internet? Quina ha estat la killer reason?

Possiblement cap d’aquestes raons per ella sola i una miqueta de totes elles. Probablement per deformació professional, jo crec més en les raons i els factors explicatius de tipus culturals. Per això, diria que també hi ha intervingut una mica d’efecte de cadena de l’entorn (algun parent del mateix perfil sociodemogràfic ja ho havia fet abans) i una altra miqueta de normalització i anivellament generalitzat del fenomen d’internet i de la informàtica. Una cosa i l’altra fan que un(a) pugui adquirir el seu primer ordinador -un portàtil ben dotat, per cert- sense que sembli que fa res d’estrany o fora de lloc.

Aquest detall és fonamental en el caràcter eivissenc i probablement funciona com un inhibidor més potent que tota la salva d’incentius que pot haver rebut ma mare durant els darrers 10 anys de missatges empenyent-la cap a Internet. Si els responsables de les polítiques públiques de promoció de la societat de la informació tinguessin més en compte els targets i els contextos culturals específics on duen a termes les seves campanyes, probablement els resultats no serien tan minúsculs com acostumen. Possiblement, una mica d’etnografia i estudi de camp sobre els autèntics inhibidors culturals que condicionen i reforcen l’escletxa digital serien més útils –i molt més barats- que bona part dels festivals lúdico-festius que s’adrecen reiteradament a col•lectius que ja són usuaris i que potencien pràctiques que ja són prou majoritàries. Però tornem a ma mare…

A la primera pregunta, la primera conclusió: la nostra societat ha arribat a un grau de normalització de la informàtica que permet que molts estrats socials, econòmics, culturals i d’edat inicialment allunyats de les noves tecnologies hi hagin pogut anar arribant i superant els diversos tipus d’entrebancs que hi tenien. Estem anant molt tard i molt lents, però per algun lloc es comença.

La segona qüestió és què farà, realment, ma mare, amb aquest enginy a les mans. Anirà a classes per fer-lo servir? Tindrà ma germana prou paciència per ensenyar-li i ella, prou constància per aprendre’n? Entrarà a alguna pàgina institucional del dia-de-internet, per a ser incentivada i encoratjada a fer ús d’internet? O es quedarà dins un calaix, com tantes altres coses, aparells i electrodomèstics que, simplement, no han acabat de trobar la seva utilitat? Hi provarà de fer coses o el veurà com una caixa negra i impenetrable? Tindrà por d’espatllar-lo?

Un ordinador no és com una nevera, una planxa o un televisor. Si el poses en marxa, no fa gaire cosa, tot sol. Engegar un sistema operatiu, per moltes campanetes que hi sonin, no resol cap necessitat pràctica. Un ordinador és l’equivalent en electrodomèstic a l’ésser humà en la vida animal: si l’ésser humà és l’animal més inútil i incapaç quan neix, el que necessita una infància més llarga, més aprenentatge i més entrenament, l’ordinador és ben semblant, ja que també és del tot inútil sense aquesta fase infantil més o menys llarga d’entrenament.

Un ordinador està fet per ser utilitzat intensament. Per equivocar-s’hi les vegades que facin falta. Per demanar ajut a veïns i coneguts. Per experimentar. I per tornar-hi, una vegada i una altra. A utilitzar un ordinador només se n’aprèn per la via de la pràctica, de la prova i de l’error. I, com em va dir un cosí -que em va fer de Cicerone de la informàtica quan jo tenia 9 anys-, prement tecles un ordinador no s’espatlla mai. Tot i que això últim no acaba de ser cert del tot, el que és inqüestionable és que per a poder considerar que tenim, realment, una persona més a aquesta banda de l’escletxa digital, ma mare haurà de treure l’ordinador de la caixa, tocar-hi moltes tecles i fer lliscar molts kilòmetres de ratolí.

Resumint, els incentius econòmics i propagandístics per comprar un ordinador i demanar una ADSL han funcionat. Ho hem aconseguit; una persona més s’ho ha cregut. Ara, fa falta que aquesta decisió tingui un impacte real en la seva vida, més enllà de les estadístiques de població connectada. És imprescindible que li arribi informació sobre cursos i tallers pràctics on s’hi senti cridada a participar, que siguin accessibles i pràctics i que orientin molt el seu programa docent a fer coses útils amb l’aparell, si pot ser, el seu mateix portàtil, per a fer-se’l realment seu, per a treure’n el màxim profit. Ha de sentir-se acompanyada en aquest trajecte fins que hagi trobat les pràctiques que, realment, tenen sentit dins la seva quotidianitat i li poden aportar millores i noves oportunitats en la seva vida. No hem d’esperar –o sí!!??- que obri un bloc, que descarregui potcasts, comenci a participar en fòrums, es faci habitual de Second Life o que passi de zero a dos-punt-zero en un parell de mesos. Però tampoc podem esperar que faci sola el seu propi camí iniciàtic. Perquè si és així, ella, que s’ho ha cregut, pensarà que l’hem enganyat. Que tenia raó ella, quan durant tants anys no va fer cas als cants de sirena que venien de tot arreu. I l’ordinador anirà a la caixa.

En aquesta perspectiva està la clau de les polítiques de foment de la societat de la informació i on més esforços s’han de posar des de les administracions. Més que formació, estem parlant d’acompanyament, de detecció de necessitats, incentius i inhibidors dins un context local i del grup d’edat i gènere amb que es treballi. Aquests seran el factors que faran de sa mamà una nova ciutadana de la societat de la informació, o bé la deixaran simplement en una persona que un dia va comprar un determinat electrodomèstic.

—
La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 2 de Juny de 2008.

Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic…

Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta.

Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge.

La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de breument). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos.

A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

—-

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Potser a base d’anar parlant-ne, acabaré tenint una mica més clar què és això del web 2.0. Avui m’ha tocat fer una presentació sobre les oportunitats que ofereix el paradigma 2.0 al Departament de Medi Ambient i Habitatge. La xerrada forma part d’un projecte que la consultora Neoris els està fent, amb l’objectiu de provocar unes certes dinàmiques -o, com a mínim, unes certes inquietuds- de canvi dins l’entorn de l’administració. I en això sí que cal reconèixer que, merchandising a banda, aquest paradigma 2.0 té unes potencialitats reals i tangibles ben interessants.

L’estructura de l’administració pública té una enorme capacitat de resistència al canvi. Però precisament les eines 2.0, que requereixen poca inversió tecnològica, poden tenir un paper interessant en la creació de noves dinàmiques de treball més col·laboratiu, obert i en xarxa. En moltes ocasions, en entorns com l’administració, una intervenció top-down, en forma d’implantació d’una nova eina o d’una nova plataforma, és rebuda, com a molt, amb obedient disciplina. En canvi, les incorporacions sectorials, bottom-up, orientades a pràctiques concretes, que permeten les eines 2.0, poden dibuixar una perspectiva de canvi possible més fèrtil. Perquè a través de les eines és possible pensar que poden alterar-se dinàmiques de treball i poden fomentar-se alguns dels valors més positius de la retòrica 2.0.

Realment, exemples com els del Departament de Justícia, amb l’impuls de l’amic Jordi Graells, resulten engrescadors no tant pel volum o l’espectacularitat del que s’aconsegueix, sinó pel fet d’aconseguir-se a base d’eines petites, lliures, re-configurables i apropiables per un col·lectiu més o menys petit, que apren (almenyhs, s’intenta) a compartir enllaços, vídeos o presentacions. Lamentablement, no conec gaires més exemples com aquest. I crec que això es deu sobretot a l’escassetat de figures equivalents al Jordi. La figura de l’entusiasta, l’impulsor, el líder, el provocador, el connector, etc., ha estat un personatge clau en la breu història d’internet i probablement seguirà sent-ho, perquè internet segueix i seguirà generant novetats que han de ser explicades, experimentades i, si s’escau, adoptades. Malgrat els cursos, màsters o consultories que es facin, està clar que sense entusiastes, no hi ha innovació.

Durant la xerrada podia veure cares contraposadíssimes. Des d’aquells que s’apropaven, prenien alguna nota i mantenien els ulls ben oberts, fins aquells que tiraven el cap enrera i desconnectaven. Si em fixó en els segons, segur que pot arribar a constatar-se que predicar a l’administració és el més semblant possible a predicar al desert. No obstant, si em miro als primers -com han de fer aquells amb el rol de ser entusiastes- veig que precisament l’administració és el millor lloc on predicar, perquè els efectes que puguin tenir aquestes prèdiques tindran un impacte immediat a la societat, ergo, a tothom.

Deixo a sota la presentació, que té una bona part de diapositives comunes amb les de la presentació de fa unes setmanes a Palma.

| View | Upload your own

L’Obra Social de Sa Nostra, juntament amb la Fundació IBIT, organitzen un conjunt d’activitats de divers format i textura al voltant de la temàtica de la identitat digital, passada pel tamís de totes les eines 2.0 que han arrassat la Internet que vam conèixer fa alguns anys. Tot plegat du per nom, “Identitat digital: i tu, qui ets a Internet?“. Entre les activitats, hi ha un cicle de conferències al que participo el proper dijous, dia 17. Altres persones reconegudes que hi participen i amb els què m’afalaga compartir cartell són la Imma Tubella, l’Elisenda Ardèvol, el Benjamí Villoslada, o el Ricardo Galli, entre d’altres.

El cicle du per nom “Identitat digital a la societat xarxa” i la meva conferència, “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?“. Serà el proper dijous dia 17 a les 19′30h i el lloc és el Centre de Cultura “Sa Nostra” - C/ Concepció, 12 - 07012 Palma (Mallorca). A continuació, el resum del que vaig dir que parlaria…

La conferència “Identitat 2.0: màrketing o realitat sociocultural?” pretén mostrar algunes de les característiques fonamentals de la identitat als entorns digitals i a la xarxa. En concret, ens fixarem en les darrers tendències que van dibuixant nous comportaments i noves modes socials, dins el marc del que s’ha convingut anomenar web 2.0.

Segons els discursos més tecnòfils, el web 2.0 dibuixa un –nou- tipus d’internet altament participatiu, on el ciutadà, l’individu, ha passat a ser el protagonista d’Internet. Queda enrera una primera onada de popularització d’internet, on els usuaris vàrem traslladar a la xarxa els nostre comportaments pre-Internet però seguíem sent-hi fonamentalment espectadors passius. Els aplicatius 2.0, seguint aquest discurs, possibiliten i es retroalimenten d’una nova cultura d’ús d’Internet, on el contingut és produït, etiquetat, reproduït, compartit, comentat i distribuït pels mateixos usuaris.

Darrera aquestes possibilitats, s’obre un ventall amplíssim d’eines, webs, aplicatius i tecno-modes on l’individu és el principal protagonista. La sindicació de continguts, els blogs, els portals de vídeo generat i/o publicat pels usuaris i les xarxes socials podrien ser les quatre grans línies definitòries de les novetats tecnològiques en què es fonamenta el web 2.0, en comparació amb el model anterior.

Seria impossible, no obstant, estar al dia de tot el que va apareixent en aquesta òrbita i la simple enumeració d’alguns dels seus noms desorientaria a qualsevol usuari mig d’internet. Si l’usuari ha de ser el protagonista de la nova internet, sembla paradoxal i contradictori que, precisament, la major part dels usuaris d’internet no tinguin cap idea clara del que vol dir aquesta web 2.0, no facin servir ni el 10% de les seves aplicacions i ni s’apropin, per tant, a l’arquetip ideal d’internauta 2.0. Si els usuaris d’internet i dels ordinadors ja fa temps que vivin una mena d’esclavatge de la novetat, on els nostres equips estan condemnats a quedar obsolets en un parell d’anys, ara resulta que són els aplicatius, els webs i les modes electròniques les que ens fan estar desactualitzats.

Si és cert que la vida a la xarxa es “dospuntzeritza” arran d’una explosió de contingut generat pels usuaris i a partir de la pròpia activitat dels individus, la identitat digital és al centre de tot el moviment. La proliferació de perfils, comptes d’usuari, xarxes, preferències i recomanacions converteixen l’ego en un producte més a Internet, potser el més cobejat del moment. Per aquesta raó, i en aquest context de pugna entre discursos i realitats sociotecnològiques, en aquesta conferència ens centrarem en les principals diferències que podem trobar entre un model d’identitat digital tal i com es presentava en l’època de la primera internet i tal i com s’està reconstruint avui en dia.

Barcelona està sent aquests dies el centre d’atenció del món universitari. Fent servir un d’aquells llocs comuns del màrqueting periodístic, podríem dir que està sent la capital mundial de la reflexió sobre el present i, sobretot, el futur de la Universitat, arran de dues convocatòries internacionals que tenen la ciutat plena de rectors, investigadors i planificadors de polítiques d’educació superior.

D’una banda, la setmana passada, va celebrar-se el congrés de primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA), concentrant rectors de tota Europa dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Parlaven sobre el futur de la universitat europea més enllà del 2010, any clau de la implantació definitiva de l’anomenada reforma de Bolonya. Al carrer, mentrestant, més d’un centenar de manifestants mostraven el seu rebuig a aquesta reforma. Paradoxalment, mentre portes endins els rectors reclamaven als governs un major esforç financer per rellançar la universitat (“finançament, finançament, finançament”, van ser les conclusions del president de l’EAU, Georg Winckler a la cloenda de la conferència, segons ressenya l’Enric Canela, que n’ha fet un detallat seguiment (i 2)), portes enfora, els manifestants centraven les seves crítiques en l’augment de la privatització que pateix el món universitari i la seva progressiva conversió de bé públic, en bé de mercat.

D’altra banda, s’inaugura avui a la Universitat Politècnica de Catalunya un altre congrés, aquest d’abast mundial i no només europeu, que intenta ampliar aquest debat més enllà de la qüestió merament econòmica. Aquest congrés vol servir per analitzar i reflexionar sobre les funcions i l’espai que ha d’ocupar la universitat al context social, en un temps on la globalització ens ha canviat a tots les cartes amb què jugàvem i ha deixat el món universitari amb massa misèries i inseguretats a l’aire.

Es tracta de la IV Conferència Internacional de Barcelona sobre Educació Superior i he de dir que he estat intensament involucrat en la seva preparació. La conferència està organitzada per la Global University Network for Innovation (GUNI), una xarxa global per a la innovació universitària fundada per la UNESCO, la Universitat de les Nacions Unides i la Universitat Politècnica de Catalunya l’any 1999.

Tant una conferència com l’altra, així com la mateixa efervescència mediàtica de què puntualment ha gaudit el món universitari, reflecteixen, en definitiva, una situació de crisi d’identitat de la universitat. Com gairebé totes les grans institucions, la universitat no ha digerit prou bé, ni prou de pressa, els accelerats canvis globals que el món està travessant durant els darrers 30 anys. L’empresa, el mercat laborals, els governs estatals i supra-estatals, les organitzacions de la societat civil i fins i tot molts estaments dins la pròpia universitat reclamen un canvi més o menys radical a la universitat, en molts casos en direccions oposades. Ensenyar el que té sortida laboral o el que necessita la societat? Formar professionals o ciutadans? Investigar el que es pot patentar i vendre o el que ens fa més falta? En definitiva: centrar l’educació superior en el seu preu o en els seu(s) valor(s)?

Aquesta deriva argumental provoca una autèntica crisi d’identitat al món universitari, que no sap ben bé a quin senyor ha de servir, oblidant potser quina és la seva autèntica vocació: servir al bé públic sent, fonamentalment, la institució encarregada de distribuir i crear el coneixement (que no l’entrenament) més necessari per al conjunt de la societat.

Amb aquesta crisi d’identitat, és comprensible –però preocupant- que el debat se centri bàsicament en la qüestió econòmica –finançament, privatització, etc.- i que tot el soroll mediàtic el rebin les batusses sobre el Pla de Bolonya. És evident que la qüestió econòmica és cabdal per a qualsevol cosa que es vulgui fer. És clar que és més que suculenta i desitjable, a priori, la petició d’aconseguir que la despesa pública en el pressupostos de la Universitat arribi al 3% pel 2015, com s’ha demanat a la conferència de la EUA. Però més important encara que tenir tots o part d’aquests diners és saber què cal fer amb ells. Què volem fer-ne. Quin model d’universitat s’hi vol construir i com afectarà això al conjunt de la societat, com l’enriquirà en dimensions que vagin més enllà de la convertibilitat laboral o els indicadors de competitivitat econòmica i productiva. Si és que es tenen en compte…
Crec que és un debat preocupant perquè es tracta d’un debat parcial i equívoc. N’hi ha un de més fonamental, que s’ha de fer abans, i que és el que vol posar sobre la taula la conferència de la GUNI: davant el fals debat capficat en la qüestió econòmica, el primer que hem de fer és plantejar-nos quina és la universitat que la nostra societat, realment, necessita.

—-
La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 31 de Març de 2008.

És una llàstima que les propostes i promeses electorals dels candidats derrotats en les eleccions caiguin en un oblit encara pitjor que les dels propis guanyadors. És cert que ja resulta difícil que els guanyadors compleixin el que prometen, en plena disbauxa electoral. Però no puc deixar de mirar amb una certa nostàlgia aquelles propostes i idees que mai van arribar a poder ser.

Per exemple, si la memòria no em falla, no fa gaire el candidat popular al Consell d’Eivissa, Pere Palau, va proposar la creació a Eivissa d’una facultat especialitzada en Ciències de la Mar o fins i tot una universitat centrada en aquest tema i que fes tant docència com recerca. Mai vaig saber si era una ocurrència o una proposta contrastada i seriosa, però tant si era una cosa com l’altra, probablement aquest sigui un dels pocs camins de projecció i potencial real per a l’educació superior a les Pitiüses, més enllà del simple sucursalisme de la Universitat de les Illes Balears. Lamentablement, es molt probable que no ho arribem a saber mai. També ignoro com li va anar a Tania Derveaux, amb la seva promesa d’oferir 40,000 fel·lacions als seus votants per una cadira al Senat belga, en les eleccions de l’any passat…

A aquestes darreres eleccions, el candidat derrotat també va fer un parell de propostes, aquestes en terreny de societat de la informació, que mereixerien no anar a parar directament al calaix. Un és el famós i luctuós cànon digital, contra el que va carregar Rajoy. Tot i que possiblement es tractava d’una maniobra electoral per atacar una de les iniciatives més polèmiques que ha assumit el govern de Zapatero als darrers mesos, el cert és que som molts milions de ciutadans els que ens sentim estafats per aquest cànon absurd. No em sabran explicar mai quin mèrit tenen els senyors i senyores de la faràndula per cobrar-me pel disc dur o el llapis de memòria on estic escrivint aquestes lletres.

Una altra proposta ressenyable de Rajoy va ser la de crear un “Ministeri de Noves Tecnologies”. La proposta la va fer els darrers dies de campanya, en el marc d’una tertúlia digital, davant públic evidentment sensible a una proposta com aquesta. Aquest ministeri, que segons fonts del PP també es podria haver anomenat –encara millor- “Ministeri de la Societat Digital” i s’apostaria per una visió integral de la vida digital. D’aquesta manera, s’augmentaria el pes, la influència i la capacitat d’acció de l’actual Secretaria d’Estat per a la Societat de la Informació. Amb aquest projecte es continuaria i superaria la feina que va dur a terme el breu i poc reeixit ministeri de Ciència i Tecnologia del darrer període Aznar, que va passar per mans de fins a tres ministres. Una proposta semblant va partir del candidat de Convergència i Unió, Duran Lleida, quan, pràcticament al mateix temps, proposava la creació d’un Ministeri d’Investigació, Universitat i Societat de la Informació, una mena de MURSI molt semblant al departament de la Generalitat que CiU va tenir durant anys per ocupar-se d’aquests aspectes, sense que allí tampoc l’encaix de la societat de la informació/coneixement tingués el caràcter transversal i estratègic que molts li reclamem.

Independentment del passat més o menys tenebrós en el que es basin aquestes propostes i independentment del fet que les promeses, en el marc electoral, hagin sorgit de partits que no governaran, es tractaria d’una mesura útil, necessària i d’un gran potencial estratègic. M’agradaria pensar que, a l’hora de planificar l’acció de govern per als propers anys, els assessors de Zapatero repassaran i consideraran les propostes de campanya que van fer tots els partits, per posar en pràctica no només les seves, sinó les millors.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 24 de Març de 2008.