Barcelona està sent aquests dies el centre d’atenció del món universitari. Fent servir un d’aquells llocs comuns del màrqueting periodístic, podríem dir que està sent la capital mundial de la reflexió sobre el present i, sobretot, el futur de la Universitat, arran de dues convocatòries internacionals que tenen la ciutat plena de rectors, investigadors i planificadors de polítiques d’educació superior.
D’una banda, la setmana passada, va celebrar-se el congrés de primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA), concentrant rectors de tota Europa dins l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Parlaven sobre el futur de la universitat europea més enllà del 2010, any clau de la implantació definitiva de l’anomenada reforma de Bolonya. Al carrer, mentrestant, més d’un centenar de manifestants mostraven el seu rebuig a aquesta reforma. Paradoxalment, mentre portes endins els rectors reclamaven als governs un major esforç financer per rellançar la universitat (“finançament, finançament, finançament”, van ser les conclusions del president de l’EAU, Georg Winckler a la cloenda de la conferència, segons ressenya l’Enric Canela, que n’ha fet un detallat seguiment (i 2)), portes enfora, els manifestants centraven les seves crítiques en l’augment de la privatització que pateix el món universitari i la seva progressiva conversió de bé públic, en bé de mercat.
D’altra banda, s’inaugura avui a la Universitat Politècnica de Catalunya un altre congrés, aquest d’abast mundial i no només europeu, que intenta ampliar aquest debat més enllà de la qüestió merament econòmica. Aquest congrés vol servir per analitzar i reflexionar sobre les funcions i l’espai que ha d’ocupar la universitat al context social, en un temps on la globalització ens ha canviat a tots les cartes amb què jugàvem i ha deixat el món universitari amb massa misèries i inseguretats a l’aire.
Es tracta de la IV Conferència Internacional de Barcelona sobre Educació Superior i he de dir que he estat intensament involucrat en la seva preparació. La conferència està organitzada per la Global University Network for Innovation (GUNI), una xarxa global per a la innovació universitària fundada per la UNESCO, la Universitat de les Nacions Unides i la Universitat Politècnica de Catalunya l’any 1999.
Tant una conferència com l’altra, així com la mateixa efervescència mediàtica de què puntualment ha gaudit el món universitari, reflecteixen, en definitiva, una situació de crisi d’identitat de la universitat. Com gairebé totes les grans institucions, la universitat no ha digerit prou bé, ni prou de pressa, els accelerats canvis globals que el món està travessant durant els darrers 30 anys. L’empresa, el mercat laborals, els governs estatals i supra-estatals, les organitzacions de la societat civil i fins i tot molts estaments dins la pròpia universitat reclamen un canvi més o menys radical a la universitat, en molts casos en direccions oposades. Ensenyar el que té sortida laboral o el que necessita la societat? Formar professionals o ciutadans? Investigar el que es pot patentar i vendre o el que ens fa més falta? En definitiva: centrar l’educació superior en el seu preu o en els seu(s) valor(s)?
Aquesta deriva argumental provoca una autèntica crisi d’identitat al món universitari, que no sap ben bé a quin senyor ha de servir, oblidant potser quina és la seva autèntica vocació: servir al bé públic sent, fonamentalment, la institució encarregada de distribuir i crear el coneixement (que no l’entrenament) més necessari per al conjunt de la societat.
Amb aquesta crisi d’identitat, és comprensible –però preocupant- que el debat se centri bàsicament en la qüestió econòmica –finançament, privatització, etc.- i que tot el soroll mediàtic el rebin les batusses sobre el Pla de Bolonya. És evident que la qüestió econòmica és cabdal per a qualsevol cosa que es vulgui fer. És clar que és més que suculenta i desitjable, a priori, la petició d’aconseguir que la despesa pública en el pressupostos de la Universitat arribi al 3% pel 2015, com s’ha demanat a la conferència de la EUA. Però més important encara que tenir tots o part d’aquests diners és saber què cal fer amb ells. Què volem fer-ne. Quin model d’universitat s’hi vol construir i com afectarà això al conjunt de la societat, com l’enriquirà en dimensions que vagin més enllà de la convertibilitat laboral o els indicadors de competitivitat econòmica i productiva. Si és que es tenen en compte…
Crec que és un debat preocupant perquè es tracta d’un debat parcial i equívoc. N’hi ha un de més fonamental, que s’ha de fer abans, i que és el que vol posar sobre la taula la conferència de la GUNI: davant el fals debat capficat en la qüestió econòmica, el primer que hem de fer és plantejar-nos quina és la universitat que la nostra societat, realment, necessita.
—-
La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 31 de Març de 2008.
Joan, et felicito per l’article! és molt bo.