Sa mamà ja té internet

Després d’anys de sentir-ne a parlar, de veure’n funcionar per totes bandes, de veure els seus fills passant-s’hi hores i hores amb tot tipus d’excuses, finalment, sa mamà ha donat el salt cap a la societat de la informació. Ha travessat la frontera de l’anomenada escletxa digital. Tenint en compte duc anys parlant-ne i escrivint-ne, aquesta fita no podia passar-me desapercebuda ni podia deixar de compartir-la.

La primera pregunta que em faig és quin ha estat el factor determinant. Una necessitat d’ús? Alguna cosa que volia fer-hi, amb internet? Poder desar endreçadament les fotos que va fent amb la seva primera adquisició digital, una càmera fotogràfica, ara fa un anyet? Rebre directament les fotos i fer videoconferències amb la seva neta que viu a l’altra banda de la mar? Poder dur la comptabilitat de la botiga? Una oferta econòmica molt temptadora? Poder comprar bitllets d’avió, o llibres, o fer la compra setmanal per internet? Quina ha estat la killer reason?

Possiblement cap d’aquestes raons per ella sola i una miqueta de totes elles. Probablement per deformació professional, jo crec més en les raons i els factors explicatius de tipus culturals. Per això, diria que també hi ha intervingut una mica d’efecte de cadena de l’entorn (algun parent del mateix perfil sociodemogràfic ja ho havia fet abans) i una altra miqueta de normalització i anivellament generalitzat del fenomen d’internet i de la informàtica. Una cosa i l’altra fan que un(a) pugui adquirir el seu primer ordinador -un portàtil ben dotat, per cert- sense que sembli que fa res d’estrany o fora de lloc.

Aquest detall és fonamental en el caràcter eivissenc i probablement funciona com un inhibidor més potent que tota la salva d’incentius que pot haver rebut ma mare durant els darrers 10 anys de missatges empenyent-la cap a Internet. Si els responsables de les polítiques públiques de promoció de la societat de la informació tinguessin més en compte els targets i els contextos culturals específics on duen a termes les seves campanyes, probablement els resultats no serien tan minúsculs com acostumen. Possiblement, una mica d’etnografia i estudi de camp sobre els autèntics inhibidors culturals que condicionen i reforcen l’escletxa digital serien més útils –i molt més barats- que bona part dels festivals lúdico-festius que s’adrecen reiteradament a col•lectius que ja són usuaris i que potencien pràctiques que ja són prou majoritàries. Però tornem a ma mare…

A la primera pregunta, la primera conclusió: la nostra societat ha arribat a un grau de normalització de la informàtica que permet que molts estrats socials, econòmics, culturals i d’edat inicialment allunyats de les noves tecnologies hi hagin pogut anar arribant i superant els diversos tipus d’entrebancs que hi tenien. Estem anant molt tard i molt lents, però per algun lloc es comença.

La segona qüestió és què farà, realment, ma mare, amb aquest enginy a les mans. Anirà a classes per fer-lo servir? Tindrà ma germana prou paciència per ensenyar-li i ella, prou constància per aprendre’n? Entrarà a alguna pàgina institucional del dia-de-internet, per a ser incentivada i encoratjada a fer ús d’internet? O es quedarà dins un calaix, com tantes altres coses, aparells i electrodomèstics que, simplement, no han acabat de trobar la seva utilitat? Hi provarà de fer coses o el veurà com una caixa negra i impenetrable? Tindrà por d’espatllar-lo?

Un ordinador no és com una nevera, una planxa o un televisor. Si el poses en marxa, no fa gaire cosa, tot sol. Engegar un sistema operatiu, per moltes campanetes que hi sonin, no resol cap necessitat pràctica. Un ordinador és l’equivalent en electrodomèstic a l’ésser humà en la vida animal: si l’ésser humà és l’animal més inútil i incapaç quan neix, el que necessita una infància més llarga, més aprenentatge i més entrenament, l’ordinador és ben semblant, ja que també és del tot inútil sense aquesta fase infantil més o menys llarga d’entrenament.

Un ordinador està fet per ser utilitzat intensament. Per equivocar-s’hi les vegades que facin falta. Per demanar ajut a veïns i coneguts. Per experimentar. I per tornar-hi, una vegada i una altra. A utilitzar un ordinador només se n’aprèn per la via de la pràctica, de la prova i de l’error. I, com em va dir un cosí -que em va fer de Cicerone de la informàtica quan jo tenia 9 anys-, prement tecles un ordinador no s’espatlla mai. Tot i que això últim no acaba de ser cert del tot, el que és inqüestionable és que per a poder considerar que tenim, realment, una persona més a aquesta banda de l’escletxa digital, ma mare haurà de treure l’ordinador de la caixa, tocar-hi moltes tecles i fer lliscar molts kilòmetres de ratolí.

Resumint, els incentius econòmics i propagandístics per comprar un ordinador i demanar una ADSL han funcionat. Ho hem aconseguit; una persona més s’ho ha cregut. Ara, fa falta que aquesta decisió tingui un impacte real en la seva vida, més enllà de les estadístiques de població connectada. És imprescindible que li arribi informació sobre cursos i tallers pràctics on s’hi senti cridada a participar, que siguin accessibles i pràctics i que orientin molt el seu programa docent a fer coses útils amb l’aparell, si pot ser, el seu mateix portàtil, per a fer-se’l realment seu, per a treure’n el màxim profit. Ha de sentir-se acompanyada en aquest trajecte fins que hagi trobat les pràctiques que, realment, tenen sentit dins la seva quotidianitat i li poden aportar millores i noves oportunitats en la seva vida. No hem d’esperar –o sí!!??- que obri un bloc, que descarregui potcasts, comenci a participar en fòrums, es faci habitual de Second Life o que passi de zero a dos-punt-zero en un parell de mesos. Però tampoc podem esperar que faci sola el seu propi camí iniciàtic. Perquè si és així, ella, que s’ho ha cregut, pensarà que l’hem enganyat. Que tenia raó ella, quan durant tants anys no va fer cas als cants de sirena que venien de tot arreu. I l’ordinador anirà a la caixa.

En aquesta perspectiva està la clau de les polítiques de foment de la societat de la informació i on més esforços s’han de posar des de les administracions. Més que formació, estem parlant d’acompanyament, de detecció de necessitats, incentius i inhibidors dins un context local i del grup d’edat i gènere amb que es treballi. Aquests seran el factors que faran de sa mamà una nova ciutadana de la societat de la informació, o bé la deixaran simplement en una persona que un dia va comprar un determinat electrodomèstic.

—
La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 2 de Juny de 2008.