Design Thinking vs. CMSificació

Segueixo donant-li voltes a això de la CMSificació d’Internet i l’homogeneïtzació progressiva dels portals web. Els comentaris de sfer i alguna estona més de pensar sobre el tema (els trajectes en moto són com píndoles de reflexió… i com que encara no fa prou fred per posar-la a hivernar…), m’han ajudat a subratllar realment el que em sembla més important del tema.

Quan em referia l’estardadització creixent de la World Wide Web reconec que pensava primer en el seu aspecte, en la seva superfície. Forma i contingut estan tan lligats que seria molt reduccionista (i terriblement erroni) menysprear la part “superficial” d’un entorn d’interacció com és un portal web. Les interfícies són l’univers de percepció, d’interacció i, en darrer instància, de realitat, en què un web és experimentat per un usuari.

No obstant, per important que sigui la part estètica, aquesta no és la vessant que queda més afectada per aquest procés. La clau està en el disseny de la interacció. Això no vol dir posar els botons, els formularis o les caixetes contextuals a un lloc o un altre. Vol dir concebre, des de l’arrel, quins seran els processos d’interacció que es produiran entre els diferents tipus d’usuaris, i entre aquests i la informació que tingui el portal. Interacció entre usuaris i entre usuaris i informació, això és el que passa a un web.

Dijous passat llegia un post realment il·luminador del Ramon Sangüesa sobre el “design thinking”. No sé si entendre-ho com un paradigma, una metodologia o una tècnica de treball. Potser és una mica de totes tres. I probablement aporta una eventual solució a la qüestió dels CMSs estarndarditzats i estandarditzadors. Ja sigui per optar, en ocasions, per alternatives programades ad hoc, ja sigui per dissenyar una pròxima generació de CMSs que permetin anar més enllà en el procés de conceptualització de la interacció interior i del disseny exterior.

El cas és que si ens concedim la llibertat d’adoptar un tipus de pensament i d’aproximació als problemes centrat i sorgit des del disseny, de pensar en clau creativa, sense condicionants previs, probablement acabarem elaborant productes i serveis diferents. I, almenys en teoria, seran més enriquidors, més potents i més adaptats al context, els usuaris i els objectius concrets que originaven la mateixa necessitat de conceptualitzar aquest projecte. És a dir, millors i amb millors resultats.

Per aconseguir-ho, tal i com proclamen les directrius de la open innovation, els living labs i el open design (o el open p2p design, tal i com l’explica el Massimo Menichinelli), és fonamental involucrar personal no-tècnic, no-especialista, no-expert, en els processos de creació i producció. No com a focus groups o dins laboratoris d’usabilitat, sinó al llarg de tot el projecte, des de la seva mateixa concepció. Allí sabrem, per començar, si la idea és bona, si funcionarà, si té utilitat… Sabrem com fer-ho per a que s’adreci realment a unes necessitats i uns usos reals… Sabrem com ha de comunicar-ho per no perdre el fil a través de processos tecnològics… I sabrem identificar millos els seus públics i les retòriques, estètiques i formes de comunicar-nos-hi. Tal i com cita en Ramon, d’un dels gurús del disseny i del design thinking, Arnold Wasserman:

“El disseny d’avui en dia està evolucionant per nous camins i a un ritme accelerat, desdibuixant les fronteres tradicionals del disseny i elaborant una ambigüitat entre el ‘disseny com a producte’ –coses físiques, tangibles-, i el ‘disseny com a procés’ –una manera de pensar, un conjunt d’habilitats cognitives, mètodes i tècniques que tenen un valor intrínsec per elles mateixes”.

Portem el model d’aquest design thinking al tema d’aquests posts, el de les probables contradiccions generades per l’ús excessiu i irreflexiu dels CMSs estàndards: Imaginem un seguit de sessions de treball on mitja dotzena de persones dissenyessin els objectius, els resultats, les interaccions i fins i tot una aproximació a l’aspecte que podria tenir un determinat projecte web. Imaginem que treballessin de forma col•laborativa, que dibuixessin un munt de papers i embrutessin moltes pissarres. Creieu que, realment, el resultat de la seva feina, seria reduïble a un Joomla? Quanta creativitat i talent perdríem pel camí? Seria una pèrdua assumible? En quina cla? Només econòmica? N’estem segurs?

Preguntem-nos simplement si quan algú va dibuixar a un paper la idea bàsica que després va donar peu a Flickr, Twitter o Del.icio.us (per citar només tres exemples de productes d’èxit on triomfa la idea i la creativitat per sobre de l’excel·lència o complexitat tecnològica), si aquests s’haguessin pogut dur a terme amb les eines estàndard disponibles. Aquests enginys, aquestes idees originals, necessitaven ser pensades, concebudes, elaborades i dibuixades amb una metodologia de design thinking per arribar a l’èxit. Plantegem-ho d’una altra manera: si haguessin tingut un soci tecnològic que hi apliqués una determinada plataforma prèvia, existiria Del.icio.us? Portant-ho a projectes que conec molt més a fons: estic segur que els nivells de participació i la rellevància (almenys, per als participants) aconseguits als congressos online de l’Observatori per a la CiberSocietat haguessin estat impossibles si ens haguéssim basat en plataformes enllaunades.

La cita atribuïda a Thomas A. Edison amb què en Jordi Graells tancava una xerrada el passat divendres dins el programa Compartim, em sembla que resumeix perfectament aquesta tensió més o menys oculta, entre la pulsió creadora i basada en un pensament en clau design thinking i l’horitzó limitat i enllaunat que dibuixen fins i tot els més excelsos dels CMSs estàndards. Deia alguna cosa així com “Aquells que afirmen que és impossible no haurien de molestar els que ho estem intentant”.