Vaig comprar el nou llibre d’Albert Forns sense dubtar ni un segon. Abans de les cinc som a casa venia precedit del morbo d’una convocatòria anterior del premi “Nit de Sant Joan” que El Futur no va guanyar i d’un llibre anterior, Jambalaia, que va aconseguir fer-se un lloc en la meva memòria de gruyère.

Com en el cas de Jambalaia, Forns trena una narració heterogènia, també gruyeresca, plena de forats i de connexions que s’empalmen i recolzen, avançant de forma plana, sense massa més argument que la mateixa evolució de la història. Digues-li història, digues-li projecte, digues-li aventura narrativa. Quina? La vida embalsamada en tretze dietaris privats amb què l’autor ensopega accidentalment al Mercat de Sant Antoni. És aquí que comença el camí, amb el mateix Albert Forns comprant les llibretes, cagadubtant si fer-ho o no, si val la pena dedicar-hi l’esforç, els diners i el temps. A partir d’aquí, la novel·la avança a tres nivells paral·lels.

El nivell central és la vida de l’Hilari Miralpeix, autèntic protagonista de la història i nom fictici amb què Forns bateja al autor dels diaris. A través d’unes entrades curtes, més prop de l’anotació que de la confessió, l’Hilari descriu la superfície de la seva vida. O, més aviat, Forns descriu la descripció de la superfície de la vida de l’Hilari i, de pas, del seu món: la Barcelona dels anys setanta i vuitanta es mostra entre les escletxes de les caminades i els apunts comptables de l’Hilari. Una Barcelona ben concreta, és clar, la que viu còmodament, la del mica en mica s’omple la pica, la que mira per sobre l’espatlla per no mirar-se a l’interior, la que fuig de la confrontació, la que és prudent, assenyada i espera. L’Hilari és un home inquiet i, alhora, un home que espera. Espera tant, que no té temps de tenir fills ni de deixar-se anar massa, ni tan sols als seus diaris. Suposo que un sempre pensa que ja tindrà temps, més endavant. Però avui, de moment, millor que abans de les cinc siguem a casa. Per exemple, temps per endreçar aquests dietaris que tant temps i, sobretot, tanta constància, li devien demanar.

Forns dibuixa un personatge convincent i alhora s’estimba contra ell. Bona part de les curiositats o expectatives que hi diposita es queden a mitges. Segurament per això el segon nivell de la novel·la resulta tant o més interessant que el primer. Com a Jambalaia, l’autor s’escola dins el text i es converteix en un personatge de la pròpia obra, en un nou exercici de l’auto-ficció que sembla ser el seu terreny narratiu preferit. Com a Soldados de Salamina, la búsqueda afamegada de l’autor es converteix en text de la novel·la. En el llibre de Cercas, hem de seguir l’autor fins a uns escenaris decrèpits, a trobar-nos amb uns personatges que han fugit de la Història en majúscules. En canvi, en el de Forns viatgem al que s’amaga rere les cortines de la història en minúscules, de les històries -en plural- de la gent que teixeix la realitat, però no protagonitza els recomptes que en fan (fem?) els historiadors. N’Hilari és l’exemple perfecte d’aquestes vides anònimes, contingudes, que passen davant els nostres ulls i desapareixen sense deixar cap rastre perdurable i identificable, com el 99,9999% dels més de 108.000.000.000 d’éssers humans que han passat per aquest món. N’Hilari és un d’aquests i la croada de Forns per rescatar-lo de l’oblit el porta a un recorregut curiós i atractiu. Així, l’autor ens porta, amb descripcions entre etnogràfiques i periodístiques, al món dels buidadors de pisos, a les subhastes dels Encants, a la compra-venda de Mercats com el de Sant Antoni, el més icònic que tenim a prop. Però la fam de Forns no es queda aquí. Perseguirà les empremtes de l’Hilari i la seva parella, la Grazia, pel poble d’Itàlia d’on era ella, per cementiris i, finalment, el permetrà conèixer -i decebre’s, com era inevitable- amb els descendents de la família Miralpeix.

I queda un tercer nivell. Potser el més qüestionable, a nivell narratiu. Segurament el més innecessari. Si l’Albert Forns també té una “lectora crítica”, probablement li va dir que potser que ho eliminis, tot això. Que sí, que és molt interessant, Albert, tota la teoria sobre els diaris i la memòria i els experiments artístics i creatius que se n’han fet, però vols dir? Bé, en el fons, és la teva novel·la, eh? Posa-hi el que vulguis. Però… bé… tu mateix. Forns salpebra els dos nivells narratius amb capítols breus que corresponen més al terreny de l’assaig que al que esperaríem trobar en una novel·la. A mi no em sobra. Però en trobar-me’ls i llegir-me’ls, no podia evitar imaginar-me-la, aquesta conversa, entre autor i lectora crítica. Qui sap, potser la propera novel·la de Forns la incorpora, també, aquesta capa. Encaixaria perfectament dins aquesta madeixa narrativa multinivell on l’autor més sembla xalar.

Globalment, la “novel·la” de Forns funciona molt bé. Va i torna d’aquests tres nivells amb molta fluïdesa. El puntet poca-solta de Forns contrasta amb el hieratisme insubornable de l’Hilari i amb els excursus assagístics amb què de vegades sembla voler justificar-se.  Aconsegueix que fem el viatge amb ell, sentint la mateixa curiositat tafanera per aquesta vida anònima que ell desenterra i dissecciona, sense demanar permís a ningú. Un exercici sorprenent, novament, que augura que ell continuarà fent i jo, llegint.