Últimament noto que li porto la contrària als ràtings de Goodreads. Obra que allí puntuen alta, a mi em sembla fluixa. Obra que allí es carreguen, a mi m’agrada. Així doncs, que m’hagi passat el mateix amb Fungus, l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, no m’ha estranyat. Comentaris que el titllen de “decepció” o “avorrida” tiren avall la seva valoració, tot i que altres consideren l’obra com a “sublim” o “perfecte”. Per mi, ni decepció ni sublim. En cap cas avorrida o perfecte. Això sí, és una novel·la singular, imaginativa, irreverent i trepidant. Només per elements com aquests, la seva lectura ja mereix la pena.

Hi ha tres Sánchez Piñols. Hi ha el del gènere fantàstic, el de la recreació històrica i el de les narracions curtes. Aquest últim no el llegeixo perquè és un format que no m’interessa. Els altres dos, però, són aparentment molt distants. Costa, crec, trobar autors que conreïn aquests dos subgèneres. Malgrat tot, hi ha un fil conductor que uneix en Ric-Ric amb en Martí Zuviria de Victus o de Vae Victus. Hi ha un estil gamberro, una mirada conyona i sarcàstica de la realitat que ambdós personatges comparteixen. Hi ha una manera de treballar personatges que sembla similar, amb pocs traços, molt estereotipats i incapaços de canviar al llarg de la novel·la. Els personatges de Sánchez Piñol són simples i plans. Són homes d’acció. Són moralment bruts i no tenen escrúpols. Poden passar-se la major part d’un llibre en estat etílic o repetint expressions i reaccions. L’excepció, a Fungus, són, precisament, els bolets. Perquè Fungus va d’això. De bolets.

Els bolets de Fungus són unes criatures fantàstiques que prenen vida, de forma accidental, al mig del Pirineu a finals del segle XIX. Un pobre desgraciat barceloní envernissat de frases anarquistes, fuig de la ciutat i va a parar a la muntanya. Allà, a la frontera entre els estats francès i espanyol, porta una vida miserable fins que, accidentalment, desperta un primer bolet gegant. Després en despertarà més i més, convertint el territori en un escenari màgic, fantàstic i fèrtil per dur-hi a terme tota mena de paràboles i analogies sobre la misèria humana, l’ambició, la immoralitat i la naturalesa del poder. Contrastats amb els humans, la societat fúngica és trista, virginal i idiota. La trama de la novel·la ens va portant per l’evolució dels Fungus i, al seu costat, l’evolució dels personatges humans, especialment del Ric-Ric, protagonista que és antiheròic fins i tot en la seva forma de ser antiheròic. No l’acompanya ni la mística del derrotat.

A Fungus el plantejament es menja el nus i el desenllaç. Són el de menys, de fet. Malgrat que el ritme que té el llibre és alt i no hi deixen de passar coses, el cert és que tot evoluciona en una línia recta força convencional. No sé on he llegit que el mateix Sánchez Piñol definia la novel·la com un western i sí, podria ser: tenim blancs imbècils que es pensen que el món és seu i tenim uns indis desorientats, tan poderosos com indefensos, que més que enfrontar-s’hi, s’hi contrasten.

Però a diferència d’un western, aquí tenim una immersió. Una antropòloga involuntària, que és la Mailís, que intentar fer de pont entre cultures. Una societat exòtica amb figures singulars i proscrites com el Borni i el Petitó, els bolets amb personalitat pròpia. A la novel·la, a diferència del que seria un western clàssic, hi ha un intent de comprensió i exegesi. Un constant joc de mirades en dues direccions, per a que els bolets expliquin com són els humans i per a que els humans ens expliquin com són els bolets. I un tema constant, que recorre el llibre de dalt baix: la naturalesa del poder. Un poder que tots busquen, d’una manera o una altra, fins que Sánchez Piñol tria explicar-lo com a quelcom que no es posseeix, sinó que s’atorga, en una al·legat més anarquista que tots el que posa en boca del Ric-Ric en tota la novel·la. Diu Sánchez Piñol, procurant no posar-se massa seriós: “els menyspreats, els ignorats, els muts, són els que realment enlairen i sostenen reis de tota mena, i sense el seu consentiment cap governant no és res. Perquè el poder, l’autèntic Poder, el tenen ells: els aberrants, l’horda repulsiva. El Poder és a l’interior d’aquesta majoria innombrable que només confia en l’idioma dels sentiments” (342).

 

PS. Com que aquest l’he llegit en paper, els subratllats són amb tinta. Però els puc digitalitzar aquí, perquè n’hi ha un grapat que valen la pena:

  • “En un infern perfecte no poden faltar dimonis que parlin d’esperança” (97).
  • “Com manen les lleis de la guerra, el sacrifici dels valents només va servir per què se salvessin els covards” (133).
  • “Potser tots els reis, tots els governants i dignitaris, en el fons, no eren més que uns tarambanes com en Ric-Ric (…), que devien el seu poder només a la imbecil·litat monstruosa dels seus súbdits” (173).
  • “El poder era com gratar-se els collons: quan comences ja no pots parar” (188).