Mentre que per a pelis i, sobretot, sèries, la història ficció o l’especulació sobre línies històriques alternatives sempre m’ha fet gràcia, en literatura mai m’havia cridat l’atenció. Suposo que sempre l’he imaginat com un subgènere on segurament hi predominen les fricades i l’atenció se centra més en la reelaboració de la història que no pas en l’evolució dels personatges i les seves pròpies complexitats.
Les meves suposicions s’han vist més o menys confirmades per ‘Els Ambaixadors’ de Vilaró. L’acció se situa en una Catalunya independent, aïllada i miserable, en estat de guerra no-declarada amb els veïns de l’Oest, una Espanya que ha seguit un camí més o menys semblant, excepte per dos detalls. El primer és anecdòtic: dictador és un altre general colpista, Sanjurjo. A Franco el maten en un atemptat poc abans de la sublevació feixista. El segon és substancial: Espanya està en estat de shock, ferida, ofesa i venjativa, per l’amputació de la seva colònia catalana.
Dins aquest context, l’autor es recrea gairebé lúdicament en desgranar detalls d’una història paral·lela, amb Carrasco i Formiguera fent de president del govern o amb Josep Pla fent d’espia secret a Madrid. Tot plegat, serveix de context a una història d’espies i conspiracions, amb connexions internacionals amb aroma de guerra freda. La trama, en ella mateixa, és senzilla. Els personatges, efectivament, són plans i arquetípics, típics de la novel·la negra, dels westerns o de Raymond Chandler. La història romàntica, que també hi és, funciona de manera similar, mostrant el costat sentimental del aparentment cruel i dur i protagonista.
Tot, per tant, dins del que preveia i m’apartava d’aquest tipus d’obres…… amb una sorpresa: el llibre està ben construït, la història que reinventa està ben fonamentada i, en definitiva, ha estat força divertit de llegir. I no deixo de pensar que l’autor, en escriure’l, encara es va divertir més. No prometo no tornar-hi…
