Baricco és un autor que em sembla extremadament irregular. He gaudit de Terres de Vidre fins al punt de considerar-lo un dels millors llibre que m’han caigut mai a les mans. I, no obstant, alguns altres els he trobat insuportables. Sospito que mentre Terres de Vidre em va arribar a un moment ideal per deixar-me endur per la seva capacitat poètica i metafòrica, per la suavitat dels seus personatges i per la seva manca d’estructura formal, altres com City o Seda, em van agafar a contrapèl i no els vaig saber apreciar.
Amb Aquesta història, Baricco em recorda una mica al de Terres de Vidre. Els personatges de conte infantil. La presència de la indústria i els enginys de la modernitat. El salpebrat mítico-màgic que li posa. I el rerefons rural, polsegós, difuminat, del moment històric on ho situa. Tots són els mateixos ingredients que hi trobaria si rellegís Terres de Vidre, amb, potser, més senzillesa formal i més extensió. No és un llibre que hagi de recordar massa –de fet, escric això quan ja he oblidat gairebé tot del llibre…. i per això ho escric- però sí em serveix per recuperar l’autor. Que ja és molt…
