Molta gent considera que Océano Mar és el millor llibre d’Alessandro Baricco. Però Baricco no és un autor que generi grans consensos, així que segur que hi ha gent que l’ha trobat detestable i altres el consideren una obra mestra. Jo, en aquesta cas, ni una cosa ni l’altra. Però no el consideraré el millor Baricco. Ni de bon tros. És irregular. Genial, tediós i desconcertant per moments. I tinc massa idealitzat Terres de Vidre.

Baricco. Oceà Mar. Un grapat de personatges impossibles desfilen al voltant de la Posada Almayer. A la Posada Almayer només hi ha hostes i nens. Hostes que són com nens. Nens que són com savis. Tothom i tot és màgic i líric i estrambòtic i infantil i fràgil. Els personatges viuen atrapats en les seves pròpies sinopsis paradoxals, pròpies de contes de fades.

  • El Pare Pluche, un capellà inusual i sense filtre a la boca, escriptor d’estranyes oracions, que es queda tan atrapat a la posada que oblida la seva devoció i la seva missió d’acompanyar Elsewin i curar-se.
  • L’Elsewin, la jove que té un mal que no és un mal però que no se sap què és i se’n sortirà quan quedi impregnada per tot el que el Thomas li transmet en una sola nit on s’endinsen dins el mar.
  • El Thomas que també es diu Adams i que és una ànima que, al mateix temps, ha sobreviscut i ha mort en un naufragi i potser perquè ja és mort encara que no ho sembli, ho sap tot i ho ha vist tot i de vegades és capaç d’explicar-ho i és extraordinari.
  • El Savigny, que és metge però mata perquè per salvar-se ell ha de matar altres perquè si es mor i deixa de ser metge no podrà salvar als altres.
  • L’Ann Deverià, que s’està curant de ser infidel mentre torna més bojos a dos bojos.
  • Bojos que són, en primer lloc, el Bartleboom, un home de ciència que estarà fent durant tota la seva vida una enciclopèdia sobre el límit de les coses i que la farà i refarà fins que la seva pròpia vida arribi al límit i deixi de ser.
  • O bojos com el pintor Plasson, que un dia va deixar de pintar retrats i va aterrar a Almayer amb l’objectiu impossible de pintar el mar. I mai en va ser capaç. Perquè els retrats els feia a partir dels ulls. I al mar no hi ha ulls. I deixava les teles en blanc, derrotat. I aquestes teles en blanc es convertirien en el seu llegat.

Segur que me’n deixo algun. Segur que confonc algun detall. Segur que si d’aquí tres mesos llegeixo això no recordaré ni una cinquena part de tots aquests detalls.

El que sí vull recordar és que la prosa es feia rebuscada. Que els personatges s’aguanten poc. Que les trames es confonen i es perden una mica. Que cap personatge deixa de generar tendresa, però tampoc és capaç de crear connexió. Que tot plegat es mou en una dimensió surrealista, intemporal, cronològicament desendreçada. Que hi ha passatges que es fan pesats i d’altres que contenen frases brillants i construeixen situacions boniques, especials i memorables. La irregularitat de Baricco dins el mateix text és comparable a la seva pròpia irregularitat entre novel·la i novel·la.

Per acabar, deixo aquí un dels vuit fragments que he deixat subratllats del llibre a Goodreads:

–Tenéis malos recuerdos, doctor. Y los malos recuerdos acaban destrozando la vida.

–Es una mala vida, Marie, lo que destroza los recuerdos.