Dedicaré –proporcionalment- al comentari sobre el “Sense sang” d’Alessandro Baricco el mateix temps que calculo que devia dedicar ell a fer el llibret. És a dir, poc. Poc perquè no hi ha molt a dir, realment. Sí, és clar, podria buscar al·legories, trobar interpretacions i mil maneres de donar-li més ressò. Però el llibre no s’ho mereix. I dubto que Baricco ho busqués. Té pinta d’exercici d’estil, pinta de ser un feix de quartilles omplertes per avorriment. Un sospita que ho va escriure d’una tirada, en quatre o cinc tardes perdudes. Que un editor després li va donar coherència i format. I apa, un altre llibre del Baricco a distribuir per les llibreries del món sencer. Així de senzill. Així de terrible.
El llibre? Quin llibre? Ah, la història? Res. Dues escenes i mitja: l’assassinat d’un home i el seu fill en presència de la seva filla petita per part d’una petita facció d’una guerra que, diuen, ja s’havia acabat. I la trobada que tenen, 50 anys després, aquella mateixa nena amb un dels assassins. Això és. Sense gaire més context. Sense gaire més profunditat. Només noms aleatoris i accions enumerades. A cops de brotxa. Amb escenaris i atmosferes ben caracteritzades. Amb la inquietud de no saber què vol cada personatge. Amb la sospita que tot allò és només un joc, potser fins i tot una presa de pèl, per part de l’autor.
I això és. Sense sang. Sense guió. Sense rerefons. Sense cap opció que mai ningú l’hagués publicat, si l’autor no fos ja un consagrat de l’Star-System literari contemporani internacional. O potser sóc jo, que no he sabut apreciar-ho, és clar.
