Hi ha vegades que et cau un llibre a les mans (o a les llistes de recomanacions de Goodreads) i tens la sensació que estàs a punt de fer un descobriment. Això és el que em va passar quan vaig posar Death and the Penguin, de l’Andrey Kurkov, al meu prestatge de “To-read”. Allí va quedar uns mesos fins que la seva portada groc-grinyol em va saltar als ulls a la Chapsters Bookstore de Dublin. Em van faltar segons per posar-me’l sota l’aixella i endur-me’l, amb mitja dotzena de captures més, cap a la caixa.

Death and the Penguin ha estat el primer llibre del confinament coronavíric. I no sé si ha estat pel context sobrenatural, marcià, que n’ha acompanyat la lectura, però m’ha semblat un llibre fred, distant i irreal. Com si l’autor fos també mig marcià. Serà que és ucraïnès. Serà que la ironia literària eslava traduïda a l’anglès, s’esfilegassa sota els meus ulls. El cas és que el llibre de Kurkov, malgrat venir precedit per campanes de descoberta, mai ha acabat d’entrar-me, sempre s’ha mantingut a distància, lluny del meu abast i de la meva simpatia. Ni el personatge central ni cap del seus esquemàtics secundaris han travessat el llindar.

I mira que el punt de partida podia tenir gràcia: tenim un escriptor frustrat que viu sol amb un pingüí a la Kiev dels anys noranta, poc temps després que la seva última parella l’hagi abandonat. Té un pingüí perquè el zoo local els regalava a ciutadans que se’n volguessin fer càrrec. El Viktor, el protagonista, comença a treballar escrivint obituaris per gent que encara és viva. I resulta que ho fa molt bé. Que ha trobat, finalment, un reconeixement per a la seva literatura, per macabre que pugui semblar.

A partir d’aquí, la trama comença a fer petits giravolts de poca entitat. Van apareixent secundaris poc desenvolupats, sense vida ni pulsions pròpies. Tot ho veiem des dels ulls apàtics del Viktor, que no troba emoció enlloc, ni per gaudir del que té o li va passant, ni per oposar-se a allò cap a on l’espiral de la trama el porta, a aquell carreró sense sortida del que el lector veu clar que no en podrà escapar. Els seus obituaris són una part inversemblant i clarament innecessària d’una gran operació d’assassinats selectius que tenen per propòsit substituir bona part dels prohoms de l’Ucraïna post-soviètica. El recargolament de la trama ens arriba a portar a l’escena d’un enterrament on el Viktor només hi és convidat per dur-hi el pingüí i el mort, un dels subjectes d’un dels seus obituaris.

El pingüí Misha i el Viktor són personatges curiosament paral·lels. Estranys i decoratius, superflus i fora de lloc, profundament tristos. Segurament la seva és la relació més treballada i literàriament rica de la novel·la. La tragicomèdia absurda ens els passeja fins a un desenllaç final que es resol amb un inesperat cop de geni: una ocurrència d’autor, on Kurkov traeix l’essència del personatge. El pusil·lànime escriptor d’obituaris, a qui hem après a veure com algú rendit al seu destí funest, acaba –spoiler’s alert– sacrificant el seu pingüí i prescindint de la nena de qui té cura, per salvar el coll i fugir a l’Antàrtida, en el vaixell d’una expedició científica. Joc de mans al darrer paràgraf i fi de la història.

Death and the Penguin acabarà sent un llibre que oblidi ràpid. Les expectatives capricioses que hi vaig depositar s’esfumaran en pocs mesos. Quan intenti recordar-me’n del nom d’Andrey Kurkov, no el recordaré. La trama, encara menys. Com a molt, potser recordaré que la primera lectura del confinament del coronavirus, va ser aquesta. I potser ni això.