Si no m’hi poso d’una vegada, les possibilitats que oblidi El consol (La consolante), la novel·la d’Anna Gavaldà són molt altes. Majors cada dia que passa. En començar la rutina (que m’auto-imposo per no oblidar el que llegeixo) de prendre’n quatre notes, sospito que potser ja he fet tard. Que ja l’he oblidat, quan no fa encara dues setmanes que el vaig acabar. Probablement aquesta sensació ja sigui una bona conclusió: El consol m’ha semblat una novel·la per oblidar.
I això que el punt de partida de la trama em podia fer tilín: un home que té més o menys la meva edat, en un context urbà i vital que em pot resultar familiar i reconeixible, s’enfronta a una situació concreta que el fa revisar el passat, posar el crisi el present i, en darrer instància, canviar el seu futur. Aquest és el viatge, la mutació del protagonista, en Charles Balanda. El camí que recorre per donar un tomb radical a la seva vida i per retrobar-se, d’alguna forma, amb qui mai va arribar a ser.
En Charles Balanda és un bon professional de l’arquitectura, un bon marit, un bon pare i, en definitiva, un bon jan. També encaixaria en la definició de “pringat”. És un pringat a la feina, havent bescanviat els seus somnis i creences per fer quadrar el balanç del seu estudi d’arquitectura. Un pringat a casa, on la seva dona se’l rifa, li posa les banyes i se n’aprofita. Un pare en dubte, ja que la seva filla, la Mathilde, ni tan sols és filla seva i pateix per perdre-la. En Charles enceta la novel·la cansat, esgotat i derrotat. En una de les primeres escenes, descobreix la mort de la dona que va marcar la seva infantesa i la seva adolescència. La primera dona que va estimar, si és que mai en va arribar a estimar cap altra. L’Anouk.
L’Anouk és un personatge de fantasia. El motor argumental d’El Consol. Una dona ideal i irreal, veïna, mare d’un amic, que es convertiria en el punt de referència del Charles, en la seva obsessió i en el contrapunt perfecte a tot el que havia estat la seva família i la seva vida fins aleshores o el que seria després. Tot el que en el Charles i el seu entorn és passivitat, obediència, formalitat i previsió, en l’Anouk era passió, improvisació, atreviment i frescor. L’Anouk, però, comença la novel·la morint. Malgrat els molts anys que feia que l’Anouk ja no era a la vida del Charles, aquesta revelació el sacseja. I aquí comença el viatge.
El viatge d’en Charles, en realitat, és més com si triés perdre’s. De forma més o menys conscient, comença a desempallegar-se de tot allò que l’ha empresonat. Especialment del seu rol a la feina i de la dona a qui fa de parella. Totes dues operacions seran més senzilles del que podria semblar, de manera que la conclusió a què arribem és que el Charles vivia en aquesta mena de presó per voluntat pròpia. O per manca de la valentia necessària per buscar alternatives.
Colpejat, desorientat i perdut, el viatge es fa físic. Agafa carretera i va a veure l’Alexis (a enfrontar-s’hi), l’amic, el fill de l’Anouk, una mena d’antagonista forçat, un mig-culpable del que el Charles es va fer a ell mateix. La relació entre el Charles i l’Alexis conté més enveja mútua que amistat. Potser aquesta és una component freqüent en moltes amistats adolescents. Sigui com sigui, quan el Charles es planta davant l’Alexis, davant aquell fantasma, ja ben avançada la novel·la, ni l’autora ni el protagonista troben en ell cap solució. El camí de fugida era un camí sense sortida. Al Charles ja no li queda enlloc on anar.
I aquí és quan Anna Gavalda es treu un as de la màniga. Ben avançat el llibre, sorgeix un recurs inesperat i possiblement no gaire sòlid, a nivell narratiu. De forma gairebé accidental, el Charles coneix una veïna de l’Alexis. I aquesta veïna acaba sent la seva redempció. La Kate, la redemptora, és l’autèntica reencarnació de l’Anouk. I la palanca per propulsar la transformació de la vida del Charles. I la solució argumental que tria Gavalda per connectar passat amb futur i per redreçar el camí del Charles, com si tot plegat, tota la seva vida, hagués estat un llarg desviament per un camí estroncat… O el camí necessari, amb tots els seus socs i bassals, per acabar arribant allà on sempre havia estat predestinat a estar: al costat d’algú com l’Anouk.
I això és el llibre. Una estructura narrativa lineal. Amb petites alteracions de registre, per animar una mica la lectura. Amb molt espai per respirar. Amb algun joc de perspectives on l’autora es fa entrar a ella mateixa. I amb un ritme i un estil que no m’atrapen, que no m’enganxen, per molt que siguin senzilles i pretenguin establir complicitats. I això m’ha fet mastegar el llibre massa, fer-se’m bola a la boca, dificultar-me’n la digestió.
Potser és que hi ha llibres que s’entravessen.
O potser són els personatges, que no connecten.
O potser és la trama, que no m’interessa.
O potser soc jo, que no m’hi capbusso.
Sigui pel que sigui, El Consol m’ha semblat un llibre lleuger -malgrat la seva innecessària longitud- i prescindible, que no em penedeixo d’haver encetat, però que em congratulo d’haver acabat. Difícilment em conduirà a un altre Gavalda.
