Fins fa uns minuts pensava que mai havia llegit un Premi Pulitzer. De fet, agafar All the Light We Cannot See, d’Anthony Doerr, era una manera de provar-ho. De fer-ne un tast. Abans d’escriure aquestes primeres línies, però, he repassat la llista de guanyadors de Premis Pulitzer de literatura a la Wikipedia i he vist que estava equivocat i que fa ben poquet que ja vaig llegir i resumir el premi Pulitzer de 1961 (Matar un rossinyol).
Quan vivia, però, en la meva pròpia inòpia pulitzera, anava passant pàgines del llibre d’Anthony Doerr i no podia evitar pensar en quina llufa de premi i en que l’astronòmica valoració que té All the Light we cannot see a Goodreads també era immerescuda. Com pot ser, em preguntava, que tanta gent hagi valorat tan positivament aquest llibre? Quan duia en duia un 20% m’estranyava que la cosa no arrenqués. Que els personatges no assumíssim més protagonisme, més personalitat. Que els seus drames fossin tan previsibles, tan de pel·lícula de sobretaula de dissabte. Que les descripcions fossin tant innòcues i inútils. Arribat al 30% em preguntava en quin moment deixar-lo abandonat, de tan decebut com me’n sentia. Però en travessar el llindar del 50%, quan un ja hi porta invertides més de 250 pàgines i quan un comença a sentir una mica -poca, pooooca- proximitat amb els personatges, vaig decidir que l’acabaria. Encara no tinc clar del tot si no ha estat temps perdut.
De què va l’obra? All the light we cannot see, que en la traducció espanyola perd la primera paraula i es queda en un “La luz que no puedes ver” (i que en català no he sabut trobar) té dos grans protagonistes. Dues figures anònimes de la Segona Guerra Mundial. D’una banda, tenim la Marie-Laure. La Marie-Laure és filla d’un treballador d’un Museu de París. Es queda cega de ben petita i travessarà tota la guerra -i tota la vida- a les fosques. La Marie-Laure és la víctima per antonomàsia de la guerra. I, alhora, el prototip de la seva heroïna en color de rosa. La Marie-Laure i son pare fugen de Paris cap a Saint Malo, quan ella té només dotze anys, l’any 1940. Allà, la Marie-Laure anirà perdent protectors fins convertir-se ella en protectora, en resistent i en dona.
L’altre gran protagonista és el Werner. Una altra víctima, però diferent. En Werner és orfe i creix al ritme que creix l’hegemonia del discurs del partit nazi. En Werner es deixa portar per la inèrcia d’aquest discurs. Per conveniència. Per sortir de l’orfenat. Per aprendre. Un cop a l’acadèmia militar, s’ho mira tot des de la distància, però jugant el joc. Es converteix en un expert en radiotransmissors i es passa mitja guerra localitzant enemics amb ràdios i conduint-hi el seu equip, per a que els anihili sense dubtar.
Les peripècies de la Marie-Laure i el Werner van avançant, explicant-se a petits fragments. En paral·lel, Anthony Doerr intercala escenes dels dies de l’últim bombardeig que cau sobre Saint Malo, previ al seu “alliberament”, a l’agost de 1944. En aquestes escenes ja veiem que la Marie Laure i el Werner estan a poca distància un de l’altre, que les seves històries estan a punt de convergir, de trobar-se. Que és només qüestió de temps. De temps i paciència. De temps, paciència i més de 400 pàgines de preàmbul de les que, pel meu gust, en sobren la meitat. I no perquè m’espantin els llibres lents o llargs. No. El que no m’agrada com a lector és que em prenguin el pèl. I hi ha moments del llibre de Doerr que, a base d’abusar de tòpics, sensibleria maniqueisme infantil, són una autèntica presa de pèl.
Hi ha una tercera línia argumental. Un tercer protagonista. Pitjor encara que els anteriors. És un diamant. Un diamant que recorre Europa. Un diamant extraordinari -el Sea of Flames– que son pare de la Marie-Laure rep la missió de protegir. Un diamant que, per acabar-ho d’arreglar, és màgic. O podria ser-ho. Un diamant tan magnífic que val una fortuna i tan especial que s’acompanya d’una vella llegenda que diu que el seu posseïdor té el do de la immortalitat i la condemna de fer mal a aquells a qui el seu posseïdor estima. El diamant és una presència fantasmagòrica, la força que portarà als dos protagonistes a trobar-se, gràcies, en part a von Rumpel, un sergent nazi que busca el diamant per salvar-se del càncer que el rossega. Aquest sí que és un nazi dolent, en von Rumpel, oitant. Tot i que, si ho mirem fredament, ell mata per salvar la vida. I Werner, pobrissó, mata per inèrcia.
En qualsevol cas, és molt més interessant la història del Werner que la de la Marie-Laure. La Marie-Laure és tan blanca, tan inofensiva, tan angelical i tan pobrissoneta-meva, que les pàgines que Doerr li dedica se’m fan extremadament avorrides. En canvi Werner, sense amagar rere seu cap història profunda, sí que transmet les contradiccions que ens suposa imaginar-nos nazis-humans. Nazis-nens. Nazis-persona-normal. Doerr mostra a través de Werner com podria ser aquella societat esquizofrènica, travessada d’opressió i d’eufòria, quan mirem la cara que fan els seus individus més anònims. Anònims, que no innocents. Perquè una guerra és una guerra i tothom pren part, d’alguna manera. Werner viu les seves contradiccions amb el contrast amb la seva ambició professional/científica, amb el contrast entre el que veu i el que imagina que hi veuria la Jutta, la seva germana petita, amb els clarobscurs que dibuixen els abusos que, prop d’ell, altres cadets suporten. Werner és un personatge interessant.
Després de 300 o 350 pàgines, però, All the Light We Cannot See s’arregla. Una mica. Sense excessos. Però s’arregla. Poc a poc, els protagonistes convergeixen cap al mateix punt. La connexió entre el present i la infància dibuixen una picada d’ull bonica. Fins i tot la tensió creix quan Marie-Laure, Werner, el diamant i el mateix sergent von Rumpel es troben sota el mateix sostre, la vella casa alta i atrotinada de Saint-Malo, al número 4 de la Rue Vauborel. L’escena cap a on tot el llibre condueix acaba sent bona. Marie-Laure i Werner se salven l’un a l’altre. Surten de la casa agafats de la mà, mentre el món acaba d’ensorrar-se, just abans que pugui començar a reconstruir-se.
I aquí és quan Doerr torna a perdre’s. El final de la història no és el final del llibre. El final de la història que tria l’autor em convenç és digne. Al final –spoiler’s alert– Werner renuncia a ella. El pes de la guerra l’aixafa. Superat per al culpa i la malaltia, decideix suïcidar-se. I aquí s’hauria d’acabar el llibre. Amb la Marie-Laure salvada i el Werner condemnat. Amb una certa sensació de trista justícia. Amb el regust relativament convincent d’un llibre que s’arrossega de forma mediocre fins a un final prou bo. Però no. L’autor no ho podia deixar aquí. Hi afegeix uns quants capítols completament sobrers que situa als anys 1974 i 2014 per ensenyar-nos la vida que ha portat la Marie-Laure o com han sobreviscut la guerra la germana del Werner o un dels seus companys d’armes. No m’explico com ningú va dir-li a Doerr que l’eliminés tot, aquest epíleg innecessari. Sigui com sigui, The End.
