Em costa formar-me una opinió sòlida d’aquest llibre. I em costa classificar-lo. Podem dir que és una novel·la, però, alhora, està feta d’una successió d’històries diferents, independents, que l’autora va explicant de forma entretallada, al llarg dels capítols. L’únic punt d’unió, més retòric que argumental, és que tots els personatges, d’una forma o una altra, estan a un bar soterrani, fosc i boirós, en un moment concret. Arran d’aquest lligam, prescindible, evolucionen les petites històries, domèstiques, sentimentals i gairebé anònimes que hi ha rere cadascuna de les persones que seuen al bar, inconnexes i ignorants unes d’altres.
Les històries, pel fet de ser independents, també són irregulars. Almenys, per als meus gustos. N’hi ha dues de més voluminoses, que potser són les que més m’acaben interessant, tot i que això és potser perquè, precisament, són les més desenvolupades i mostren una major evolució i proximitat amb els seus personatges. Totes se centren en dinàmiques de parella, dins parelles diferents, en moments vitals diferents i amb objectius i matèries primeres diferents. L’autora pinta els personatges amb gràcia, caracteritzant-los de manera efectiva i diferenciant-los molt bé. Les seves històries es narren des d’un punt de vista llunyà, analític, semblant al d’un biòleg descrivint l’evolució dels seus subjectes. Històries sentimentals sense ni un bri de sentimentalisme, amb un pèl de condescendència i algun detall artificiós i amb aroma d’exercici d’estil literari.
Malgrat tot, m’han interessat bona part de les històries i la lectura s’ha fet amena i agradable. També m’agraden especialment algunes de les seves metàfores i figures. Potser no tenen la força dels contes d’A tragos, el primer llibre seu que, fa molts anys i moltes vides, va caure a les meves mans. Però conserva aquesta capacitat per fer ballar les paraules per construir imatges sorprenents que tant m’agradaria saber emular.
