Fa anys, ja, que vaig llegir “El vigilant en el camp de sègol”. Molts, tot i que no el vaig agafar a l’edat que segurament tocava. Vaig arribar-hi tard, com a moltes altres coses a la vida. Aleshores em va fer pensar que allò sí que era una joventut, collons. Tota aquella seguretat, valentia, precocitat, enginy… vistos des de la meva pròpia vida, em semblaven no només inversemblants. També, fins un cert punt, anorreadors, vergonyosos. Llegir “Lolito”, de Ben Brooks, m’ha fet recuperar aquella sensació. Una sensació plaentera i dolorosa alhora.
Si al llibre de Salinger, el jove Holden Caulfield és una figura precoç que trenca barreres i esdevé una mena d’heroi rebel envejabe, n’Etgar de Brooks és encara més precoç. Però no és rebel. No és valent. No és envejable. És un nen fràgil al que la vida la fet córrer molt. Però segueix sent un nen fràgil i poruc. N’Etgar és el producte d’una altra època. És una exageració enorme i, alhora, una provocació inquietant. Així pensa, un nen de 15 anys? Què pensava jo, als 15 anys? Als 15, sí, sabia que hi havia sexe, drogues i rocanrol, però ho sabia d’oïdes, de sentir-ne parlar, de revistes porques que queien a les meves mans sense saber com, sense acabar d’entendre molt bé com se suposava que funcionava tot allò. N’Etgar, en canvi, ja havia passat per tot, molt abans. Com? Només deixant-se portar. Aquesta deixadesa és una de les claus del personatge, que acaba enamorant al lector.
Etgar no és de veritat. Et deixa bocabadat i t’atrapa morbosament. Però és precisament quan més realista es posa, quan més parla com un nen, quan el veus relacionant-se amb els seus pares, que pren una pàtina de realisme i tendresa que gairebé fa oblidar que, al seus 15 anys, ja té més experiència sexual i vital que moltes persones al cap de 70. N’Etgar reflexiona sobre l’amor sense dir-ne ‘amor’. Experimenta sentiments que no sap com gestionar. Viu la frustració, el rebuig, l’odi, la gelosia o la luxúria sense definir-los. Vida pura i sense acotacions. Vida pura vista des de la perplexitat de qui, simplement, s’hi troba dins. I jo, des de la barrera de les pàgines impreses, contemplant-ho tot, incrèdul, gelós i bocabadat.
Però si l’Etgar és precoç, Ben Brooks encara ho és més. S’uneix a Etgar en aconseguir que aquesta precocitat resulti insultant. No és només que tingui ja quatre o cinc novel·les publicades abans de complir el vint-i-cinc. El més anorreador és veure com està escrita. Com aconsegueix transmetre una mirada i una manera de pensar que poden semblar simples i esbiaixades al principi, però que creixen i es fan grans, sòlides, fresques i –un tendeix a pensar- realistes. La maduresa amb la que ho aconsegueix és, directament, envejable. Però com que envejar-ho i prou, no condueix a res, crec que preferiré dedicar les meves energies a buscar i llegir un altre Ben Brooks.
