Benvolgudes dades personals…

Fa alguns dies tornaven a aparèixer als mitjans de comunicació sospites de l’ús de dades personals per part de Google de forma poc legítima. Aquestes mateixes sospites i polèmiques han sobrevolat altres empreses i webs, responent a la lògica preocupació de qualsevol internauta que veu col·lapsat el seu correu electrònic pel correu-brossa. D’alguna banda deuen treure la meva adreça i per alguna raó deuen pensar que obriré aquest missatge, pensem molts usuaris… No són pocs els webs que enregistren adreces electròniques, situen geogràficament i analitzen la navegació dels seus visitants, per anar construint una base de dades llaminera que pugui utilitzar-se després amb finalitats comercials.

Emperò, quan Google és el protagonista, la qüestió es magnifica, ja que els seus productes, començant pel buscador, s’han convertit en poc menys que omnipresents, a Internet. Omnipresents, i sorprenentment efectius, cal afegir. S’acusa Google d’utilitzar les frases de recerca dels usuaris -al buscador- i informació procedent de les seves altres eines i serveis, que cobreixen gairebé qualsevol aspecte que ens puguem imaginar. Aquestes informacions, utilitzades amb l’efectivitat que caracteritza els projectes Google, per exemple, es veuen reflectides al buscador, on els usuaris ara poden afinar la seva recerca en funció de cerques anteriors, resultats triats i altres matrius d’informació personal que poden permetre’ns arribar més fàcilment a allò que realment estem buscant. Si Google ja s’estava convertint en una mena de guia Michelín del ciberespai, amb l’aprofitament de la informació personal pot arribar a elaborar-nos-en una versió personalitzada en funció dels gustos i interessos de cadascú. De fet, l’enorme i imparable quantitat d’informació que es publica a Internet fa cada vegada més necessari qualsevol tipus d’invent que ajudi a trobar-hi el que busquem, a tenir formes de destriar allò rellevant. Com que la rellevància té una component personal molt marcada, la història de personal de cada usuari és una eina fonamental per a que el buscador pugui avançar-se als nostres desitjos i donar-nos l’enllaç que realment ens serà útil.

D’on ve, doncs, la preocupació? Evidentment, de les possibles utilitzacions comercials que puguin fer-se d’aquestes informacions personals recollides a partir de les nostres activitats cibernètiques quotidianes. La millora dels resultats de búsqueda només és la punta de l’iceberg del que pot arribar a oferir-se a partir de l’explotació de la brutal massa d’informació que pot recollir-se des d’una plataforma de l’omnipresència de Google. Un empori que aglomera cada vegada més línies de producte i negoci i la informació personal de milions de persones a tot el món és una riquesa de valor incalculable per a totes elles. Recentment ha adquirit l’empresa més important del món de la publicitat online, DoubleClick, per 3.100 milions de dòlars. Més del que Google havia pagat mai per l’adquisició d’una empresa, doblant el que va pagar no fa gaire per YouTube. La nova empresa no només podria treure un profit fantàstic de totes aquestes dades personals, sinó que, a més, té una història pròpia esquitxada de polèmiques i denúncies pel seu poc respecte per la privacitat dels usuaris.

Així doncs, és evident que la inquietud és lícita i la preocupació té fonament. És una pràctica que pot moure’s entre l’amoralitat i la il·legalitat, segons com es dugui a terme. No són poques les ocasions en què s’ha comparat i acusat a Google d’estar-se convertint en l’autèntic “gran germà” cibernètic. Els esforços per regular i legislar aquestes pràctiques per part dels governs s’acompanyen de moltes crítiques entre els usuaris més experts, molts dels quals rebutgen qualsevol forma de recollida d’informació de la navegació de les persones.

La qüestió, però, no és tant si recollir dades personals és o no lícit. En la recerca i interpretació de dades personals ja es basava qualsevol campanya de venda des de molt abans que Internet existís, en forma d’enquestes d’opinió, estudis d’audiència o simplement observant quin producte s’acabava abans i qui el comprava d’una botigueta de poble. La qüestió, realment, està en el coneixement i el consentiment per part de l’usuari. L’internauta ha de poder saber quines dades cedeix, per a quina finalitat, qui hi tindrà accés i durant quant temps. I ha de poder saber-ho en tot moment i d’una forma senzilla, sense gaires costos de temps ni complicacions i tecnicismes.

Alhora, més que lleis i legislacions rígides i carregades de llenguatge dens i incomprensible per a les persones, més que disposicions burocratitzants i declaracions enllaunades de proteccions de dades, el que cada vegada es fa més necessari són sistemes més naturals que apliquin una supervisió a aquestes pràctiques en funció d’un codi ètic que probablement no resultaria difícil consensuar. Aquesta podria ser perfectament una funció que es dugués a terme des dels múltiples observatoris públics de la societat de la informació com el que ja tenim a Catalunya o bé a través d’entitats semipúbliques com la Fundació IBIT a les illes. Penso, en concret, en sistemes on el que es potenciï sigui l’expertesa tècnica, la perspectiva ètica i, sobretot, el sentit comú. I dic sentit comú perquè, en darrer instància, és possible que molts de nosaltres no tinguem inconvenient en que s’utilitzin algunes de les nostres dades i registres personals, si la finalitat és oferir-nos millor informació, trobar més ràpidament el que busquem i, fins i tot, rebre publicitat sobre productes i serveis que, per variar, potser sí ens interessen.

—-

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 4 de Juny de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.