M’arriben informacions, gairebé enllaçades, a partir d’un post de l’Antoni Gutiérrez Rubí, d’un parell de publicacions de lliure descàrrega que exploren i empenyen la funció dels blocs empresarials/corporatius i a l’empresa.
El primer text que em trobo és el “Manual de uso del blog en la empresa“, de l’Alberto Ortiz de Zárate Tercero. El llibre pot descarregar-se i comprar-se (el paper segueix sent el suport més efectiu en termes d’usabilitat) i l’Antoni en diu o en cita:
Manual que desgrana las diferentes oportunidades que los blogs pueden ofrecer a las organizaciones y que “revela la utilidad de esta herramienta” para desarrollar una gestión empresarial más abierta, transparente y democrática. “El libro se concibió para quienes no tienen ni idea de qué es un blog, como un manual sencillo donde no pretendo ser exhaustivo, sino conectivo” comenta el autor.
“Un blog es un sitio web, frecuentemente actualizado, compuesto de artículos generalmente breves que se disponen en orden cronológico inverso, donde uno o varios autores escriben con libertad, mediante una herramienta de publicación muy sencilla de utilizar”. De esta forma, Ortiz dice que un blog puede ser: una herramienta para publicar contenidos web, un medio de comunicación en Internet, un estilo una filosofía, una tendencia social, una acción social participativa o un elemento de algo mayor: la blogosfera.
La segona referència que em trobo és al bloc Blog-o-Corp. Es tracta d’un estudi de caràcter més ample sobre la reputació corporativa online. El llibre, “Reputación corporativa online: beneficios para las empresas“, l’ha escrit la periodista Eva Antón i també és pot descarregar íntegrament. Cristina Aced, l’autora del bloc, resumeix i comenta somerament el llibre així:
De la primera parte del estudio, me ha gustado especialmente la distinción que se hace en identidad, imagen y reputación, tres conceptos que muchas veces se confunden. Explica Eva que podríamos decir, “utilizando términos filosóficos, que la identidad es la esencia de la empresa, la imagen es la sensación que los públicos reciben y la reputación, la percepción valorativa que se forman”. Precisamente de esto estuvimos hablando en la primera sesión de la asignatura de comunicación corporativa el jueves. Les recomendaré a mis alumnos que echen un vistazo a este estudio, que les servirá para aclarar conceptos.
Estoy de acuerdo con la autora en que la reputación depende de todos los departamentos de la empresa, no sólo de dirección o del departamento de comunicación. Por tanto, la reputación no se puede controlar, pero sí gestionar, y ahí está la clave.
La última parte del documento se centra en la reputación on line y en los beneficios que las nuevas tecnologías aportan a esta disciplina. Las relaciones públicas siempre han buscado el diálogo, la transparencia, generar confianza y establecer vínculos, e Internet amplía enormemente las posibilidades (y las herramientas) de conseguirlo.
Finalment, la mateixa Cristina Aced també ha preparat l’estudi “Los blogs corporativos: una opción, no una obligación“, un interessant estudi comparatiu de 100 blocs corporatius (25 espanyols, 25 de la resta d’Europa i 50 dels Estats Units). Un altre material que pot valer la pena.
Amb tot això damunt la taula, acompanyant-ho d’una bona dosi de feliç i despreocupada ignorància, em pregunto si no hi ha una certa contradicció inherent en els blocs corporatius. El bloc ha triomfat i s’ha consolidat fonamentalment com un canal de projecció personal, d’identitat digital i de construcció d’una reputació individual en línia. Suposo que tots aquests textos que he citat abans ho desmenteixen amb dotzenes d’exemples i arguments, però, a primera vista, em sembla que quan un bloc s’allunya de la dimensió personal i de la seva autoria unitària i personal, perd part de les fortaleses del seu registre.
És evident que alguns blocs col·lectius són autèntics referents globals. Però hauríem de veure si aquests blocs col·lectius són més aviat multi-personals o realment corporatius. Qui és el subjecte que hi ha al darrera? Té ànima pròpia, la institució o l’empresa, per a poder tenir un bloc propi? Els blocs d’Alianzo o el superllegit de Microsiervos, són col·lectius o corporatius? Un bloc corporatiu no és com si a un bloc (entès com a registre comunicatiu singular) se li practica una mena d’exorcisme des-personalitzador?
