Fer una ressenya o un comentari sobre un llibre com “La familia de Pascual Duarte” de Cela, quan se n’han fet milers, pot ser molt fàcil o molt difícil. Tot depèn del que un pretengui fer-ne, d’aquest comentari. Per mi, a penes són una dotzena –o dues- de línies per poder recordar de què anava el llibre, què em va semblar i poder fer veure que sé de què parlo, així que, sense afanys de transcendència, no ha de ser complicat.
Un se sent alliberat, en fer-la, d’haver d’explicar que, en realitat, és la història del Pascual, i no de la seva família. La història del Pascual i la història d’una Espanya rural, invertebrada i desorientada, perduda a mig camí entre l’era medieval i migració massiva a les ciutats, sense passar per la Modernitat. En aquest tombant del camí, el Pascual és un monument. Un monument literari, és clar. I un monument històric.
En Pascual té coneixement. Té una mirada anàrquica de la vida. Una moral irregular, estranya, salvatge i honesta. Cap institució social l’ha dotat d’una brúixola per anar per la vida. Ni l’escola, ni l’església, ni el poble ni, especialment, la família. Una família d’en Pascual Duarte que és tan amoral, violenta i humana com ell mateix. Humana, sí. Perquè segurament res hi ha de tan humà com un individu sense protecció, sense codis morals sòlids, sense un propòsit. Aquest humà no és ni generós ni egoista. L’individu com a oposició a la societat.
Dins aquest context que ha quedat més pedant del que pretenia, en Pascual és un desgraciat. Un típic desgraciat. Neix dins una família desgraciada on la violència és la llengua franca. Pare i mare són uns personatges molt foscos. La seva foscor, però, prové sobretot de que són personatges ordinaris. Res ens fa pensar que tots els seus conveïns no siguin més o menys iguals. Si son pare i sa mare són criatures brutes i cruels, no ho són més que qualsevol altre. En Pascual, davant d’això, sobreviu i reprodueix el mateix esquema. Amb esquerdes morals, és clar. Però amb total fidelitat. Com a fill, com a home i com a marit no és més que una còpia burda del món del que prové.
Només hi ha un factor discordant. La mateixa novel·la. La confessió. El testimoni que el mateix Pascual escriu, des del presidi, mentre espera que l’executin amb una garrotada. (Excursus: La garrotada com a pena de mort, és el més coherent dels càstigs que una societat malalta podia administrar a un individu que es passava de la ratlla). Deia que la novel·la és la raresa. De cap manera aquest individu, incapaç d’articular una conversa, resulta un cronista creïble. Menys encara amb la vivacitat, complexitat i riquesa del lèxic i les construccions que Cela fa servir en el seu llibre.
Però li podem perdonar. Quan Camilo José Cela va publicar “La família de Pascual Duarte” tenia 26 anys. Amb 35 publicava l’enorme “La Colmena”. A veure qui és el guapo que és capaç d’escriure una “Colmena” avui en dia, als 35 anys i sense un processador de text i un excel per resseguir totes les línies dels personatges. Més enllà de les pròpies foscors i immoralitats propi Cela, el Pascual Duarte que dibuixa és una figura poderosa, expressionista; extremada i convencional a l’hora. Una troballa de mal digerir dins una època de mal assimilar.
