Darrerament he escrit un parell d’articlets sobre la cosa aquesta del Turisme 2.0 (aquí i aquí). Aquests dies n’ha sortit un altre, barreja d’arguments anteriors remasteritzats, al periòdic econòmic Món Empresarial. És la meva primera incursió en pàgines salmó, així que la deixo també aquí.
Fa alguns anys que als entorns TIC es parla del moviment 2.0, referint-se a un gir vers uns models més participatius, més oberts i basats en l’acció i les decisions dels usuaris, organitzats en xarxes horitzontals. Més enllà dels canvis reals i tangibles que s’hagin produït, el cert és que és un concepte fèrtil que s’ha anat trasplantant a altres sectors socials, econòmics i culturals.
Així, en alguns àmbits ja es treballa amb la idea d’un turisme 2.0, referint-se a una nova forma de crear, vendre i consumir el producte turístic. El model predominant del darrer terç del segle XX que va ser, en bona part, responsable del nostre creixement econòmic, està perdent clarament la seva hegemonia. L’esquema on el gran touroperador era el protagonista, perd terreny davant sistemes d’organització més horitzontals i variats, potenciats per múltiples eines d’Internet. D’una banda, els portals buscadors de vols, comparadors de preus i rematadors d’estocks i last-minutes. D’una altra, les noves capacitats de què disposen els productors finals per a poder prescindir (o canviar) d’intermediaris i vendre directament el seu producte, ja sigui directament, o mitjançant xarxes de petits propietaris. D’altra banda, els portals i els blocs de viatges i destinacions, participatius i oberts, amb les valoracions i les recomanacions dels usuaris, que dibuixen petites xarxes socials ad hoc o que fins i tot es constitueixen com a tals. Tant per al client com per al venedor o l’intermediari, ja ni tant sols es tracta de dissenyar un viatge a mida del seu comprador, sinó de què és el mateix comprador el que dissenya el producte turístic, escollint ell mateix les diverses parts que el composen. Tot això tenint en compte, a més, que amb l’evolució de les eines i els canals de compra i venda, també està evolucionant el tipus de client, que cada cop té més en compte valors culturals, ètics i ecològics que no estaven presents, ni de bon tros, en el model de moviments massius precedent.
És evident que aquest progressiu –i tremendament veloç- canvi de paradigma suposa reptes, amenaces i oportunitats. Als Països Catalans depenem tant del turisme, que qualsevol nova tendència o símptoma de canvi en el sector ens ha de posar molt alerta. Avançar-s’hi i posicionar-s’hi estratègicament pot suposar guanys o pèrdues molt significatives, a tots els nivells. Més i més quan, més enllà de discursos més o menys teòrics, es fa evident que el model de turisme de sol i alcohol és cada cop menys rendible. Precisament en aquelles zones que més van desenvolupar-se pel boom del turisme de touroperador, és on més urgent i important resultarà construir i aplicar anàlisis prospectives, disposar d’indicadors eficaços i posar en marxa mesures pràctiques que, d’una banda, recondueixin els possibles efectes negatius de la dospuntzerització del turisme i, d’una altra, en sàpiguen extreure possibles noves vies d’acció i negoci. Disposar d’una Conselleria d’innovació que fa un èmfasi tan especial en el sector turístic fa que, almenys al Principat, disposem d’una bona base governamental per liderar, des dels poders públics, aquesta aposta estratègica.
—
Publicat al Món Empresarial de Gener de 2008, número 101.
Felcitats per la presència salmó!
Ànims!