Capítol 1: Pensa un desig

18/1/2004

—Pensa un desig! —exclama l’àvia.

La Clara aixeca els seus grans ulls marrons i somriu.

—Va, Clara, un desig ben gros! —reforça l’avi, somrient i expectant, com qui es prepara per a un desenllaç inesperat.

La Clara, embolicada en un vestit groc llampant, de nena de diumenge, agafa aire i es concentra com si hagués de resoldre un autèntic misteri.

La Maria se la mira amb una mirada il·legible. Com mira una mare, quan la seva preciosa filla única és a punt de bufar un número ‘9’ i enfilar l’últim dels seus anys d’un sol dígit. Que gran està, la Clara. Que guapa. Que alta. Que bona nena se la veu. Tot són elogis per a la Clara, sempre. Tots tenen raó. La Clara és una nena dolça, atenta i meravellosa. De les que fan una mica de ràbia.

La Maria no ho diu a ningú, però sovint dubta que ella hagi tingut gaire cosa a veure amb aquest prodigi infantil. Li agradaria pensar que ha estat ella, amb la seva educació i la seva influència, el que han fet de sa filla el projecte de persona perfecta que ara pren aire per bufar l’espelma del número ‘9’. Una nena perfecta hauria de ser l’evidència irrefutable d’una mare que ha fet bé la seva feina, oi? És la Clara la prova del seu èxit? Tant de bo s’ho cregués. Tant de bo fos capaç de dir-se a ella mateixa que sí, que ha fet una feina fantàstica i que la Clara és el seu gran triomf.

Però no sap fer-ho.

Qui ho sap, realment, d’on surt aquesta nena, amb la seva cua ben tibada, sense cap cabell fora de lloc. Qui sap per què les seves dents creixen rectes i en filera, preparades per somriure beatíficament a qualsevol paraula amable. Qui sap quan ha après a tallar-se ella mateixa les ungles, quan ha agafat l’hàbit de rentar-se les dents amb regularitat o quan va començar a plegar-se i desar-se la roba a l’armari sense que ningú li hagi de dir. Se suposa que hauria d’haver estat ella, la mare, qui hagués empès fins a aconseguir tot això. Però en la Clara, l’educació i la responsabilitat sembla que brollin per generació espontània. La seva obediència és infinita. Avui mateix li ha fet posar un vestit groc ben cridaner i infantil, pensant que ella s’hi oposaria, que protestaria una mica. I res. Ha semblat que li fes il·lusió i tot. Se l’ha posat i després ha anat a ensenyar-li, tota cofoia. La nena encantadora que recol·lecta felicitacions. Quina nena més guapa/neta/educada/amable. I la Maria fa que sí amb el cap, trobant a faltar alguna rebequeria de tant en tant, desitjant que arribi el dia que potser algú se’n queixi: que li diguin que li ha pres l’estoig a algú, que ha pegat algun nen més petit o que ha insultat a una mestra. Alguna cosa que la faci més fràgil i imperfecta. Alguna cosa que l’apropi més a ella.

∴

La Clara es mira l’espelma plena de cercles de colors, que s’alternen sobre el tronc del número 9. Al capdamunt de l’espelma, dos ullets caricaturescos comencen a fondre’s, per la proximitat amb la flama encesa, que balla inquieta. El pastís és un rectangle revestit d’un dibuix de coloraines de sucre glacé. Un Nemo i una Dory enormes somriuen com mai somriuria un peix. El pastís l’ha dut el pare, del Caprabo. A ella no li va agradar gaire, la pel·lícula del Nemo, però no n’ha dit res: que son pare no estigui molt al dia de l’evolució dels seus gustos no és culpa d’ell. Així que el pastís ja li està bé. Per això ha fet un xiscle de sorpresa quan l’ha vist i l’ha abraçat com si li hagués regalat la Lluna, i no un pa de pessic industrial contraxapat de sucre sintètic. “No hi ha res més lleig que ser desagraït”, sol dir la iaia Maria. La Clara practica religiosament aquesta directriu. Son pare se l’ha cregut i ha gaudit de l’instant. Poques coses poden omplir més un pare que un xiscle, una abraçada i un somriure de la seva filla. Quan la desfeien, l’abraçada, ell se sentia un pare esplèndid i ella, una filla com cal. Gràcies, Nemo. Gràcies, papa. Gràcies, Clara. Gràcies, Caprabo.

La Clara reté l’aire dins els pulmons i mira cap a sa mare. Els ulls de totes dues es troben, sobrevolant els caps de les persones que es multipliquen entre elles dues. Ni mare ni filla saben com interpretar l’esguard que veuen en l’altra. La Maria albira una sospita en l’expressió de la nena. Pot ser que ho sàpiga? Pot ser que, entre els seus poders màgics, també sigui capaç de llegir la ment? La Clara, per la seva banda, percep una preocupació fonda i greu, en el rostre de sa mare, com si en comptes de preparar-se per aplaudir la seva bufada, estigués a punt de trencar a plorar i fondre’s, com es fonen els ullets de l’espelma.

Un desig.

Pensa un desig, l’apressen.

La Clara el té clar, el seu desig. Com que és poc de nena, en té un altre preparat, per si ha de revelar-lo o parlar-ne amb algú: “un cap de setmana al càmping, com vam fer fa dos anys”. Però no és aquest, el seu desig. Al càmping es va avorrir una mica, de fet. Massa gent i massa brutícia pel seu gust. El seu desig de debò és impropi d’una nena de nou anys. Però cadascú desitja el que vol, no? La Clara bufarà l’espelma desitjant una cosa ben concreta: que res no canviï.

Perquè la Clara sap que tot és precari. Com a cals Segarra, que van tenir un accident amb el cotxe i el fill, l’Èric, el seu company de classe, ja fa dos mesos que no ve a l’escola. O com li va passar a la Laia Sunyol, que son pare va marxar de casa i ara només el veu un cap de setmana de cada dos. Diu la Laia que son pare sempre està neguitós, quan el veu. I que sa mare de vegades li fa unes festes exagerades i altres vegades, els caps de setmana, fa unes migdiades tan llargues que la Laia arriba a preocupar-se. Tot és precari. Tot pot canviar d’un dia per l’altre. Així que si amb un desig d’aniversari pot prevenir-ho, val la pena provar-ho, no?

La Clara no pateix per son pare. Son pare és un home ferm i distant. No s’hi pot comptar gaire, és cert. Però com que odia els canvis, no serà per culpa d’ell, que res canviï. En canvi, sa mare sí que porta un temps estranya. Com si estigués cansada, però no cansada de fer res, sinó cansada de ser qui és. Alguns cops sospita que està enfadada amb ella i aleshores s’esforça encara més a fer-ho tot bé, en ajudar-la, en plegar-se ella mateixa la roba i treure-li feina. Però no sembla que ella ho valori, això. Tem que li passi alguna cosa que ella, potser perquè encara és massa petita, no pot entendre. Per això bufarà una espelma per desitjar que res no canviï. Que l’any que ve només hi hagi un número diferent, fonent-se sobre el pastís, encara que torni a ser amb el babau del Nemo i la bleda de la Dory i hagi de dur un altre vestit, morat o beix o rosa o de qualsevol altre color encara més horrorós que el groc Pokémon que li han fet dur avui.

La Maria conté la respiració, s’espipella els dits i fa rebotar un taló a terra. Tot sense adonar-se’n. Tot sense deixar de mirar el gest de concentració de la Clara, que pensa un desig. El darrer cop que li va tocar a ella bufar l’espelma també va dubtar per un segon. No perquè no el tingués clar el seu desig, no. El tenia claríssim. El dubte venia de la possibilitat que es fes realitat. Potser no els formularíem igual, els desitjos, si penséssim que realment es poden complir. Potser demanaríem coses més importants. La pau al món. Cases pels sensesostre. La cura del càncer. Però no: la gent demana regals, vacances o dies a Isla Fantasía. Què va demanar ella? Una cosa tan simple com un verb en infinitiu: marxar.

La Maria fantasieja amb marxar perquè no pot més. Perquè s’ofega entre les parets d’aquella casa impol·luta i en el rol de dona com cal, a qui tothom dona per descomptada. Què passaria si desaparegués? La resposta no pot ser més angoixant: segurament res. S’ha convertit en una persona invisible. Com si quan la gent mira cap a ella, en realitat, hi veiés a través. Mai ha estat massa cosa, és cert. Sempre ha viscut en funció dels altres: dels pares, del marit, de la Clara. Des del dia que va néixer i li van posar Maria perquè la mare ja s’ho deia, i la mare de la mare també. Maries intercanviables, substituint-se les unes a les altres, com si res fos propi, com si només fossin portadores d’un nom anodí i d’unes tasques feixugues i anònimes, sense l’oportunitat de decidir res per elles mateixes. Mares i maries transmissores d’un nom, d’un rol i d’una sang que no han triat i de les quals no se’n poden alliberar. Anònima i invisible, la Maria viu a la perifèria de la seva pròpia vida, com si en fos una espectadora avorrida de contemplar-se. Com seria, es pregunta, ser la protagonista del seu món?

La Maria vol marxar perquè així alguna cosa canviaria. I només això, només la perspectiva del canvi, ja és tan llaminera, tan atractiva, que s’hi tiraria de cap. Però no pot, és clar. No pot abandonar la Clara. Quina mare ho faria, això? Algun pare ho fa. Mira els Sunyol, per exemple. El Jordi va marxar i tothom va assumir-ho ràpidament. Es van activar els mecanismes de normalització habituals. A ell el van posar a parir al grupet de mares de l’escola. A ella la van consolar, la van apuntar a spinning i les amigues van presentar-li mitja dotzena d’amics que tenien d’oferta. Tot en ordre. I ara ell ja és lliure i ella està tan atrapada com sempre, si no més. Però, pot marxar una mare? Podria marxar la Maria? En seria capaç? Sense cap raó concreta i explicable? Amb una nena de postal? Amb un marit que per no aixecar-se-li, ni tan sols se li aixeca la veu? Sense banyes ni bronques ni teràpies, ni res? Impossible. Seria inexplicable. Potser si ella fos un altre tipus de persona, potser si fos més valenta, potser si tingués menys responsabilitats, s’atreviria a fer-ho. Potser si ho demanés bufant una espelma…

∴

Quan passes de l’espelma a la llista de pros i contres tot es torna més fàcil. Un bolígraf, un paper quadriculat i un tallat que se’t refreda abans que hi hagis posat el sucre. Una ratlla al mig del full i dues piles de paraules. Les paraules són inofensives. Formes absurdes guixades en color blau. Més que fer columnes de paraules, potser el que més coratge demana és precisament formular el desig: tancar els ulls, concentrar-s’hi molt, ajuntar i visualitzar les sis lletres al teu cap, m-a-r-x-a-r, agafar aire i bufar. Bufar com si fos l’últim pastís. “Gairebé la tires!” va dir la Clara, quan l’espelma es va tombar, de la forta bufada de sa mare, fa quatre mesos. Son pare la va posar dreta i li va donar el ganivet. No era un pastís del Nemo i la Dory, sinó un de pasta de full amb fruita caramel·litzada i coberta d’una mena d’almívar enganxifós. Seria l’última espelma amb ells? Que bo va ser el pastís, un cop va haver bufat aquella espelma. Coratge. Un cop de vent. Gairebé la tires. Sis lletres. Marxar.

El verb és fàcil si es conjuga en forma de llista. Una maleta grossa i una petita, de mida de cabina. Roba no cal comprar-ne gaire, perquè la que té a casa ja serveix. Total, ningú se n’adonaria, si s’endugués tres quartes parts del seu armari. Una capseta amb les quatre joies que sí que voldria conservar, les que són seves de debò, les que signifiquen coses. L’assecador de cabells i quatre potingues. El llibre del Ruiz Zafón que està llegint i no vol deixar a mitges. Passaport i DNI, és clar. Tants diners en efectiu com pugui fer desaparèixer dels comptes dels bancs a base d’anar-ne traient i apartant una miqueta cada setmana. Un compte corrent a un banc d’aquests que et demanen poques explicacions i cap desplaçament. Un armariet a la consigna de Sants, on anar deixant-ho tot. En el fons, calen poques coses, per marxar: només coratge, una llista, una bufada d’espelma i sis lletres.

Per què necessita marxar? Per tornar a començar? Per reinventar-se? Per ser ella mateixa de debò o per deixar de ser-ho? Aquestes preguntes li semblen prematures. Començaria amb un tren. França amunt, de moment. Potser instal·lar-se a un poblet del Nord d’Itàlia. Sempre ha volgut parlar italià. Es podria continuar dient Maria, a Itàlia. Potser trobaria feina a un forn o a una botigueta on fessin pasta fresca. Aprendria italià i a fer raviolis al costat d’una senyora grossa i maternal que li explicaria moltes anècdotes i li faria poques preguntes. Potser escriuria un diari. Sempre ha volgut escriure. No té pressa. Un parell de trens seran suficients. No fuig de la policia. No cal cap vol transatlàntic. Podria marxar a Sabadell, a Solsona o a Segòvia i potser ja ni la trobarien. Però començarà per Itàlia, per algun poblet que tingui un nom bonic. Algun lloc on pugui ser una nova Maria. O la Maria de debò, la que porta tota la vida emmordassada. Si és que no és tot el mateix.

I després d’aprendre italià i a fer raviolis, què? Després ser una nova Maria o una Maria autèntica, què passaria? Miraria enrere? Observa la seva filla i intenta imaginar-se-la amb cinc, deu o quinze anys més. Serà tan guapa, tan ferma… Ho voldria, que la trobessin? La Clara tanca els ulls i dibuixa un somriure. Pensa en el seu desig postís, el desig que emmascara el desig real, tan secretament antagònic del desig de sa mare. Amb els ulls tancats sembla més gran, pensa la Maria. Prou gran per superar-ho. Prou gran per poder entendre-ho, més endavant, quan toqui. Quan la busqui. Quan la trobi. Si és que mai vol deixar-se trobar, que encara no ho sap. S’imagina la trucada, d’aquí a deu o quinze o vint-i-cinc anys. “De debò ets tu?”. “T’he trobat tant a faltar”. “Deixa que t’ho expliqui”. “No cal, mama, no cal. T’entenc tant. No vull que m’ho expliquis. Només vull que em diguis on ets, per venir a abraçar-te”. Qui fuig pensant en com tornarà? Qui vol desaparèixer pensant en com continuarà estant present?

Més que la llista o la maleta, el que costaria de debò seria la carta. Una carta amb explicacions que no es deixaria escriure perquè no sabria què posar-hi que no semblés un reguitzell d’excuses impostades. En comptes d’això, hi abocaria pensaments inconnexos. Hi parlaria d’una última oportunitat. Del feixuc pes de la planxa i el microones. De la claustrofòbia de la plaça del mercat i del grup de mares de l’escola. Escriure, guixar, llençar i reescriure paràgrafs sencers. Potser és massa responsabilitat per a un sol paper. Potser hauria de deixar que hi traspuessin les seves pors. Les pors que la considerin una persona massa egoista, una mala mare. Una bona persona fuig de la seva família? Una bona mare abandona la seva filla? Escriuria i guixaria que és el moment de viure malgrat les seves pors. El moment de sobreviure a allò que segur que pensaran d’ella. Escriuria i guixaria que espera que puguin perdonar-la, entendre-la o, si més no, perdre poc temps odiant-la. No val la pena. La vida és massa curta per perdre-la odiant, planxant o fregant el plat del microones.

∴

—Pensa un desig! —exclamava l’àvia.

—Va, Clara, un desig ben gros! —reforçava l’avi.

En l’eternitat que triga a tremolar la flama d’una espelma, la Clara ha agafat aire, l’ha retingut dins els pulmons, ha creuat una mirada amb sa mare, ha tancat els ulls i ha somrigut.

La Clara bufa l’espelma. Bufa amb una fermesa continguda. Cal apagar-la d’un cop, però també evitar que voli saliva, en la bufada, que després a les fotos es veu tot. No cal tombar l’espelma ni fer vessar la cera per sobre les coloraines dels peixos idiotes. “Que res no canviï”, diu una veu dins d’ella, tot i que sap que els desitjos no es compleixen i que tot plegat són supersticions. “Marxar”, va dir la veu dins sa mare, quatre mesos abans, tremolant de nervis i expectació. La flama de l’espelma torna a tremolar, se somou i, abans d’extingir-se, pampallugueja. Pampallugueja com un llum que va i ve. Ara encès, ara apagat. Ara “tic”, ara “tac”. Fugaç i precari. Ara encès, ara apagat. Supersticions, anhels i temors. Ara encès. Ara apagat. Ara hi és. Ara ja no. Tic, tac. Com el llum d’un intermitent.

Com el llum de l’intermitent que es reflecteix sobre la humitat del seu carrer, unes hores més tard, quan tothom ja dorm i es fa fosca la nit clara. Tic, tac. Ara encès. Ara apagat. Ara encès. I ara ja apagat del tot, quan el taxista impulsa una banyeta que fa ‘clac’ i l’intermitent deixa de bategar. El cotxe comença a moure’s i el tancament automàtic centralitzat s’activa amb un altre ‘clac’, aquest sord i sec, que silencia la seva vida, tal com fins ara l’havia conegut. Ara hi és. Ara ja no. Ara encesos, ara fugaços i ara ja invisibles, els llums del taxi llisquen nit enllà. Enrere queden altres llums: la dels fanals de davant casa seva; la del despertador que hi ha a la tauleta de nit de son marit; la dels ulls d’una filla que no veurà créixer i la del pilot d’un rentavaixella ple de plats amb restes de pastís, gots a mig escurar i desitjos a mig pensar, a mig complir.

Continua llegint: Capítol 2: “Música d’ascensor” o… compra’l sencer!