19/9/2004
Si d’aquí a molts anys algú li preguntés a la Clara què recorda de les seves primeres visites al psicòleg, ella li parlaria de la música d’ascensor. On deuen comprar-la? Hi ha uns CD especials de música per a ascensors i sales d’espera de psicòlegs? Són melodies que sonen familiars, versions liofilitzades de les cançons que sonaven a la ràdio un parell d’anys abans. Però és com si algú s’hagués dedicat a eliminar-ne tot el que despuntés: la lletra, la caixa de ritmes i els instruments més estridents. Música castrada per fer-se digerible. Potser és això el que fan els psicòlegs amb les persones: castrar-les de tot allò que en despunta, d’allò que rasca més del compte, per fer-les digeribles per a la resta de persones.
Fa temps que s’ha adonat que a la gent li costa mirar-la a la cara i parlar-li amb naturalitat. El doctor Ramon diu que ho entén, però ella està segura que no és així. Que no entén una merda perquè a ell sa mare mai el va abandonar sense explicació, deixant només un grapat d’excuses idiotes. Què ha de saber el doctor Ramon, si no sap ni tan sols triar una música com Déu mana per a la sala d’espera. Música d’ascensor. Mirada de peix bullit. Consells de veïna del tercer. Frases dels teletubbies. Les mateixes preguntes repetides un dimecres de cada dos, com si no recordés que ja li havia preguntat el mateix, com si en comptes de prendre notes al seu quadern, es passés l’hora dibuixant gargots i pensant en les musaranyes.
A partir de la quarta sessió va dir a son pare que no hi volia anar més, al psicòleg. Li deia que allò no servia de res. Que no tenia cap problema per parlar dels seus sentiments, però no amb aquell inepte. “Aquell inepte” van ser les seves paraules. Quina mena de nena de nou anys es refereix a un doctor amb l’adjectiu “inepte”?
—És amic de la tieta —va ser el millor argument de l’Eugeni, per descartar la petició de la seva filla.
—I què? Això el fa millor metge? —va respondre la Clara.
—Donem-li un parell de sessions més.
Un parell de sessions després van repetir la conversa amb la mateixa conclusió. Un altre parell de sessions després, la Clara va decidir que començaria a inventar-se coses. Ja que el doctor Ramon no tenia pinta de saber curar cap tipus de bogeria, potser podria mirar de tornar-lo una mica boig a ell, si s’ho proposava.
∴
“Tancament”, era el concepte que la Lluïsa havia repetit una dotzena de vegades, quan finalment l’Eugeni va accedir a veure el psicòleg que sa germana portava mesos recomanant-li. “Us farà preu d’amic”, “el teniu aquí mateix, a Mataró”, “la nena ho necessita… i tu també” i “les coses és millor treure-les” eren els arguments que va repetir fins que l’Eugeni va rendir-se, sobretot per no sentir-la més. O potser una mica convençut i tot.
∴
—La Maria no tornarà, Eugeni —insistia la Lluïsa, cada cop que en parlaven.
—Això no ho saps —contestava l’Eugeni, mirant a terra, al fons d’una copa o a l’horitzó, per esquivar l’esguard sever de la Lluïsa, que ell percebia més com a un retret que no com a cap mena de suport fraternal.
—Sí, sí que ho sé. I tu també. I la Clara també ho ha de saber. Necessiteu girar full, mirar endavant. La vida continua, Eugeni. Us cal tancament.
“Tancament”.
I què passa si un no vol tancar?
L’Eugeni no pot deixar de mirar els diplomes que ocupen la paret de la consulta del doctor Ramon. Dos de més grans, el de la llicenciatura i el del doctorat. Sota d’aquests, tres de més petits, de cursets d’especialització, fets tots a correcuita, com per mirar de compensar la seva manca d’experiència amb aquella col·lecció de cromos emmarcats. L’Eugeni no en mira el contingut, sinó els marcs. Tots cinc són diferents. Tres tons diferents de fusta, un de negre brillant i un altre de color blanc. Una mica desalineats. Lleugerament torts. Amb distàncies diferents entre ells. S’aixecaria i els posaria bé. Arrencaria les punxes de darrere i posaria massilla a tota la paret i tornaria a clavar-les com Déu mana. Tant costaria? No s’adona del mal efecte que fa?
—Eugeni?
—Sí?
—Et preguntava si estaves dormint millor.
—Perdona, no t’havia sentit. Estava… —s’atura just abans de parlar-li dels diplomes malgirbats. No és aquest el tema. El tema és si dorm bé. Si encara li dona voltes a tot plegat fins a desvetllar-se. Si encara repassa cada instant, cada paraula, cada detall d’aquell dia, per mirar de trobar-hi una explicació. Quina pregunta més idiota. Qui no ho faria?
—Estaves?
—Estic… Estic dormint millor, sí. Bé. No. Més o menys igual, crec. Però no passa res. Crec que… Crec que ho entenc, saps, doctor? Crec que començo a entendre-la. Crec que tot és com un experiment, una prova. Que la Maria està més prop del que ens pensem. Que d’alguna forma està observant-nos, repensant-s’ho. Saps allò que deia a la carta, allò de voler “descobrir qui soc realment, sense tu, sense la Clara, sense la feina, sense els pares i sense tot allò que sempre he donat per suposat que havia de ser”?
—Te la saps de memòria, la carta?
—Crec que el que vol dir —continua l’Eugeni, ignorant la pregunta— és que tot plegat és com un projecte seu. Que està buscant el que és realment ella, sense que nosaltres la pressionem o l’obliguem a ser res concret. I quan ho descobreixi, ja estarà llesta per tornar. I això no pot trigar molt, no? Quant es pot trigar, a provar-ho, això?
—I per què creus que quan ho descobreixi, quan ho hagi experimentat, tornarà?
—Perquè té una filla. Cap mare deixa de ser-ho, oi? Només hem de procurar que quan ella torni, pugui ser allò que vulgui.
—I si tot això no passa, Eugeni?
L’Eugeni no vol respondre a aquesta pregunta. Es queda callat uns segons. Està segur que la distància entre els diplomes petits és, com a mínim, el doble amb el de la dreta que amb el de l’esquerra. Qui penja així els seus diplomes? Què ha de saber algú que no sap ni penjar quatre quadres a la paret? La Clara té raó: és un inepte!
∴
—Que la mare marxés no és culpa teva, Clara —diu el doctor Ramon, amb la veu gutural, com si estigués revelant un secret ancestral.
—Que la Maria marxés no és culpa teva, Eugeni —diu el doctor Ramon, amb la veu gutural, com si estigués revelant un secret ancestral.
—Cadascú a la seva manera, pensen que la Maria va marxar per culpa seva —li diu el doctor Ramon a la Lluïsa, mentre prenen una coca-cola a la cafeteria que hi ha a mig camí entre la farmàcia d’ella i la consulta d’ell, passant-se pel forro la confidencialitat metge-pacient.
Aquesta indiscreció és el que ella ja sabia que passaria quan va insistir que el veiessin precisament a ell. No per res. Només per poder-los ajudar. Perquè algú ha de vetllar per aquests dos. Pobre Eugeni. Pobra nena. Potser no és el millor psicòleg del món ni té gaire experiència en casos així. Potser no és el metge més capacitat ni el més íntegre, però així ella pot estar al corrent i ajudar en allò que calgui, quan calgui. La Lluïsa alça la mirada cap als ulls del psicòleg, ràpidament, per atrapar-lo com esperava: observant-li l’escot, convenientment desbotonat per deixar veure dos centímetres de la blonda del sostenidor.
—I doncs? Què més et van dir? —demana ella.
—Saps que això no hauria d’explicar-t’ho, oi, Lluïsa? —pregunta retòricament ell, per assegurar-se que l’excepcionalitat de la seva confidència no passa desapercebuda.
—És clar, és clar. No saps com t’ho agraeixo —respon ella, regalant-li el somriure angelical que tan ben entrenat té.
—Com m’ho podries agrair sí que ho sé… —contesta ell, somrient amb una picardia maldestra i inútil.
—Soc una dona casada, Ramon. No facis bromes, si us plau —l’atura ella, sobreactuant.
—Sí, és clar, ja ho sé, perdona —s’arronsa ell.
—Va, continua, si us plau. Què més et va explicar l’Eugeni? No ha rebut cap notícia de la Maria? Encara s’ho creu, que tornarà? I la nena, segueix tan continguda?
∴
És diumenge. La Clara passa un dit per sota el paper d’embolicar que cobreix el pastís que son pare ha comprat quan ha sortit a buscar el diari. Els diumenges, diari i pastís. És una altra nova tradició de la qual té la culpa sa mare. Abans que marxés, els diumenges podien ser altres coses. No eren necessàriament emocionants, no, però eren normals. Ara se li fan insuportables. Cada diumenge, la tieta els convida a dinar. Son pare obeeix, du les postres i tot el dia gira al voltant d’aquella visita. “No esmorzis molt, que després a ca la tieta no tindràs gana”. “Ensabona’t el cap, que avui anem a ca la tieta”. “Enllesteix els deures abans que no anem a ca la tieta”. Com si ella mai esmorzés de més, tingués els cabells bruts o es deixés deures pel darrer moment.
—Què és això, papi?
—No ho toquis, que trencaràs el paper!
—No ho trenco, però què és?
—Braç de gitano.
—Quèeeee?
—Braç de gitano, Clara. I deixa’l estar!
Quina mena de cervell malalt va posar-li un nom així a un pastís? Aquest sí que hauria d’anar a la consulta del doctor Ramon.
Pot anticipar cada detall, cada moviment. “Que guapa que vens!”, li dirà la tieta quan els obri la porta del pis, abans fins i tot d’haver-se-la mirat. “Vine que et faig un petó!”. I ella se’l deixarà fer, tot i que el que ella voldria és que ni tan sols se li apropés. “Els teus cosins són al menjador”, anunciarà, com si tinguessin res en comú o, d’alguna manera, l’esperessin. “M’ajudes a dur els plats per a les postres?”, demanarà, quan hagin donat per llesta la paella que han encarregat al restaurant de sempre i que no fa gaire gust de res. I quan siguin a la cuina, en comptes de donar-li els plats, li posarà la mà sobre l’espatlla i s’ajupirà davant d’ella i la mirarà als ulls com si estigués genuïnament preocupada per ella i farà una pausa llarga i artificial, abans de preguntar-li, com cada diumenge “Com estàs, Clara? Et trobes millor?”.
“Et trobes millor?”. Qui li ha dit a aquesta senyora que jo estigui malament? Qui li ha demanat que s’hi fiqui? De fons, els homes, al menjador, continuaran parlant del Barça, de motos, de política, del Fòrum… I a la cuina, en canvi, una mà tenallarà la seva espatlla i una mirada estarà perforant-la, violant-la, tafanera i necessitada. “I tu, tieta? Et trobes millor? Vols res de mi? Necessites sentir-me dir que la mama és una cabrona per haver-nos deixat? És això el que busques per sentir-te millor?”. Algun dia li respondrà això, a la tieta. Potser així s’acabarien els diumenges de merda. Però, és clar, quina mena de nena de nou anys li diria això a un adult?
—Estic bé, tieta.
—Molt bé, Clara —, dirà la Lluïsa fent que sí amb el cap i que no amb els ulls, agafant una mica d’aire i allargant una altra pausa teatral—. Ja saps que si necessites res…
—Sí, tieta, gràcies.
I la tenalla de l’espatlla s’afluixarà. I tornaran amb plats de postres. I “vigila que no t’entrebanquis amb l’esglaonet del menjador”. I impostarà la veu per exagerar un “que booooo, aquest pastís!”, sigui quin sigui el pastís que l’Eugeni hagi comprat. I després dels cafès i de la copeta i d’una sobretaula que ningú voldria que s’allargués més de cinc minuts però que ningú pot permetre que en duri menys de quaranta-cinc, podran marxar. I el diumenge s’haurà gairebé exhaurit. I ella estarà contrariada. I son pare farà cara d’esgotament. I ella farà zàping a la tele mentre ell repassarà factures. I tots dos desitjaran que arribi ja el dilluns. Que s’acabin els diumenges, els diplomes torts, els braços de gitano i la música d’ascensor.
Continua llegint: Capítol 3: “Perdona’m, amor” o… compra’l sencer!
