Capítol 3: Estranys en un túnel

Poc més d’un mes després tot està oblidat. El Kai baixa les escales que connecten l’estació de rodalies amb la de metro de plaça Catalunya. Els auriculars posen banda sonora al seu matí. Li agrada mirar-se el túnel del metro com si fos un anunci de la televisió. La música amplifica la realitat. Els cartells publicitaris del passadís subterrani bateguen amb més força. Cada cara promet una història, un secret, una mentida. Immers dins aquest videoclip personal i intransferible, un calfred li travessa l’ànima quan la reconeix.

La Francina avui va a contrapeu. Ha deixat els nens discutint amb son pare i ha marxat massa tard. Té una sessió de formació a una empresa de Santa Coloma i volia repassar les seves notes a alguna cafeteria abans d’entrar. Comença a dubtar poder-ho fer. La faldilla que ha triat, després de regirar mig armari, se li puja mentre camina i no li deixa fer les passes prou llargues. Té calor i, si pogués, llençaria la bossa del portàtil a la primera paperera que trobés. Aquella mateixa que hi ha a mig passadís, al costat d’aquell home, aquell noi que se la mira somrient… no… no-pot-ser…

Tots dos acceleren el pas. Ella fa saltirons mentre s’abaixa la faldilla. Ell gairebé corre, mentre s’arrenca els cascos de les orelles. S’abracen. S’abracen molt fort i molta estona. Quan finalment se separen, es volen fer un petó convencional, urbà i civilitzat, però s’han abraçat tan intensament que no encerten a fer-se’l correctament. Ella només aconsegueix xocar amb la seva galta. Ell li fa el petó més al coll que no pas al seu lloc. Desisteixen de fer-se’n un segon. Durant uns llarguíssims segons, ni saben tancar la boca, ni saben posar-hi cap paraula dins.

—Què fort, què fort, què fort! —exclama, finalment, la Francina.

—Quina il·lusió, no m’ho puc creure —respon ell, amb un somriure tan ample, que li desencaixa la cara.

—Jo sí que no m’ho puc creure, quan t’he vist… pensava que estava al·lucinant!

—Jo també!!

—Algun dia havia de passar, no?

—Sí, sempre ho he pensat, que Barcelona és molt petita, però… no havia passat mai…

—En tants anys…

—Moltíssims.

—I, on vas? A currar, no?

—Sí, a currar, al despatx. I tu?

—També. A Santa Coloma, a fer un taller…

—De psicologia?

—Més o menys. De treball en equip, confiança, cooperació, coses d’aquestes.

—Què xulo!

—Sí. Escolta… Quina il·lusió trobar-te!

—Sííííí! No puc deixar de somriure.

—Estàs igual, cabró —diu la Francina, mirant-se’l de baix a dalt.

—I tu estàs millor… cabrona —contesta ell, sense gosar mirar-se-la bé.

Tots dos segueixen somrient. Estudiant-se. Ha passat una allau de gent i ara el passadís gairebé torna a estar buit. Un quart de nou del matí. No saben del tot com continuar. No existeix un manual d’instruccions per gestionar la trobada inesperada amb un antiga parella a la qual fa més de quinze anys que no veus. El Kai desitjaria que el moment no s’acabés mai, però, alhora, té pressa per enllestir-lo i anar-se’n a algun lloc privat per assaborir-lo. La Francina trucaria ara mateix a Santa Coloma, suspendria la sessió de treball amb qualsevol excusa i se n’aniria a passar el dia amb el Kai.

—Bé, jo hauria de… —trenca ell el silenci.

—Sí, és clar, jo també hauria…

—Quina il·lusió! —torna a repetir el Kai, que no sap què més dir.

—Escolta, t’anava a dir… —la Francina s’atura un segon. No està segura de saber com continuar la frase, però té clar que no vol que la trobada casual i fantàstica es perdi sense més.

—Digues —l’estira ell.

—T’anava a dir que, com que l’altre cop no ens vam trobar i tal, vols que ho tornem a provar? De quedar, vull dir, provar de tornar a quedar…

—És clar que sí. M’encantaria!

—Vols que anem allà, doncs? Al bar de la Sara Montiel?

El Kai diu que sí, que no hi faltaria per res del món. Ajusten agendes i s’intercanvien telèfons. Dilluns a les cinc. Es fan, ara sí, dos petons més reglamentaris, amb els llavis encara estirats de tant somriure. S’allunyen un de l’altre pel passadís. Ella voldria girar-se per mirar-se’l un cop més, però no vol que ell la vegi. Ell sí que es gira i encara al·lucina que s’hagin trobat així. “Tan de bo es girés”, pensa. Però no ho fa. “Per què hauria de fer-ho?”, reflexiona després.

Dilluns a les cinc, pensa ell.

Dilluns a les cinc, pensa ella.

Continua llegint…!