Capítol 3: Perdona’m, amor

17/1/2004

Perdona’m, amor.

Perdona’m, però marxo. Marxo després d’haver-m’ho pensat milions de vegades. Després de dir-me a mi mateixa que no podia voler-ho. Després de sentir-me tan culpable per decidir marxar com per decidir no fer-ho. Després de donar-li mil voltes, marxo.

Marxo lluny, per començar de nou. Perquè no sento que aquesta vida meva sigui meva. Perquè sempre l’he viscut en funció dels altres i no ho suporto més. No puc deixar passar ni un dia més sense intentar corregir-ho, agafar els regnes de la meva vida i cavalcar-la de debò, per primer cop. Marxo per descobrir qui soc realment, sense tu, sense la Clara, sense la feina, sense els pares i sense tot allò que sempre s’ha donat per suposat que jo havia de ser.

Marxo per no tornar. Sé que sona terrible. Sé que pensareu que soc una persona horrorosa. Una esposa desagraïda i una mare miserable. Però la decisió està presa. No em busquis. No em trobaràs. Converteix la ràbia en energia per cuidar la nostra filla. Oblida’t de mi. Oblideu-vos de mi. Deixeu-me ser lliure també de la vostra memòria.

Perdona’m, amor.

Ja sé que demanar-te això és molt més del que tinc dret a demanar-te. Però t’ho demano igualment. Perquè si tu em perdones, serà més fàcil que ho faci la nostra filla. I ella creixerà millor i serà millor persona si sap que no m’odies. Si sap que m’has perdonat, encara que no sigui del tot cert. Perdona’m perquè ens hem estimat. Perdona’m perquè no és culpa teva. Perdona’m perquè serà tot més fàcil si ho feu, si em deixeu enrere, si viviu la vostra vida com si cada dia fos especial. És el que jo no he sabut fer fins ara i el que em proposo fer d’ara endavant.

T’estimo.

Maria. ​

Continua llegint!