A vegades no saps precisar perquè un llibre t’agrada i un altre et repel. A “Todos nos adorávamos caubóis”, la Carol Bensimon aconsegueix captivar-te amb una història poc original, com les que servirien d’esquema de moltes pel·lícules indistingibles de tarda de diumenge. Com s’ho fa? Si hagués d’aventurar una hipòtesi, diria que ho fa amb cura i carinyo.

Com a lector, m’agrada que em tractin bé. Que em mostrin respecte, que em llancin alguna floreta i que em facin sentir a gust. Hi ha autors/llibres que ignoren al lector, que expliquen la seva història imposant-la al lector. Probablement són la majoria: les pàgines se succeeixen, tenen la seva trama, els seus personatges, evoluciona, t’ho vas empassant i quan s’acaba, s’ha acabat. Després hi ha llibres que et maltracten: són més interactius, perquè sí que intenten establir una relació amb el lector, més enllà d’abocar-hi la seva història. Però la relació que estableixen és de força, jeràrquica. A vegades simplement et volen posar a prova, sacsejant-te el punt de vista, l’ordre cronològic, les veus, els registres. Altres vegades directament et menystenen.

I després, hi ha llibres que fan el que fa Bensimon: et van regalant cosetes. Llegir un llibre és viure una petita història d’amor. I en totes les històries d’amor, tractar-se bé, regalar-se coses, tenir-se en compte, és fonamental. El lector li dona a l’autor alguns dels seus millors moments del dia, la seva concentració i potser uns bons acompanyaments. L’autor li dona al lector una immersió, un món i unes persones a les quals coneixerà profundament. A Todos nos adorávamos caubóis, la Carol Bensimon ens dona una miqueta més. Ens fa carícies mentre ens parla. Pessigolles. Sembra de la història d’imatges originals, properes i brillants. Et tracta bé. Hi posa cura i carinyo.

No obstant, més enllà d’això -que és molt important- la història, deia, no és massa original. Bensimon ens presenta una parella de vint-i-pocs que es va separar fa alguns anys i va posar l’Atlàntic (jo a Paris, tu a Mont-real) pel mig com a barrera de protecció, es retroba. Es conjuren a fer un d’aquells viatges dels que tots hem parlat algun cop: un viatge turístic als llocs menys turístics que un podria pensar. Turisme irònic. Qui no hi ha pensat? Qui no n’ha fet? La parella retrobada puja al cotxe i escenifica una road movie per l’interior de l’estat de Rio Grande do Sul. El camí que han de desfer, però, no està fet d’asfalt, sinó de temps, silencis i comptes pendents.

Sí, la primera etiqueta de la novel·la a Goodreads és “LGBT”. La parella és de noies. Però això no m’ha semblat especialment rellevant. Sí que és, evidentment, un factor que condiciona la relació. La Cora -narradora, amb un nom ben proper al de la protagonista- ho du millor que la Júlia i té menys recança a donar mostres de la seva atracció. Potser perquè la primera és de ciutat (Porto Alegre) i la segona d’un poblet de l’interior (Soledade). O potser és perquè té més traumes i més cadàvers a l’armari. O potser és una barreja de tot plegat, perquè encara no han trobat l’encaix entre amor, sexe, vida i lloc. Però això, si m’apures, crec que podria funcionar exactament igual amb una parella heterosexual.

Finalment, la història de Bensimon tanca. Present, passat i futur es toquen amb delicadesa i inseguretat. A les pàgines finals, Paris les acull, potser per uns dies, potser per tota una vida. Una televisió mormola en una dimensió desconeguda mentre un cap es recolza sobre una espatlla. Una pel·li de l’Oest, metàfora nostàlgica d’un passat més senzill i del vertigen d’una vida per espatllar. No és un final obert. Simplement, és un final possible i probablement inevitable. Dels que arriben perquè s’acaba el temps i les ganes de seguir parlant.

Difícilment recordaré els detalls d’aquesta història. Però voldré recordar que m’ha fet sentir bé. Intueixo que Carol Bensimon és una persona amable, introvertida i detallista.