Clarice Lispector és una escriptora que tinc estranyament fetitxitzada. La faig servir com a referent per donar una pàtina d’intel·lectualitat a un personatge de la novel·la que tinc al calaix. Era un recurs literari per caracteritzar-la, per transferir al personatge alguns dels atributs de l’escriptora: una autèntica rara avis dins el panorama literari brasiler. Havent llegit alguna cosa sobre Lispector i havent llegit, finalment, una primera obra seva, crec que ella hagués trobat bé que hagi seguit un camí tan instrumental i metaliterari per arribar a la seva obra.
Perquè ‘A hora da estrela’ és, certament, una novel·la de difícil classificació. El protagonisme es reparteix a parts iguals entre un autor que escriu una història i el personatge d’aquesta història i un seguit de secundaris que l’acompanyen. L’alternança entre el procés de l’escriptura i l’objecte de l’escriptura són constants. Les sensacions que manifesta l’autor vers la protagonista també són constants i sempre, òbviament, unidireccionals. Lispector juga amb els rols d’escriptor i personatge i fa una novel·la sobre el procés d’escriure una novel·la. Però no en narra la grandesa o les dificultats de l’escriptor amb ‘E’ majúscula. L’escriptor no és cap heroi. El que ens presenta, en canvi, és el minut-a-minut del mateix procés de redacció, desproveït de poesia i d’èpica, convertit, senzillament, en el fet de posar unes paraules vora unes altres paraules i procurant que tinguin un cert sentit.
I al principi, no sembla que n’hagi de tenir gaire, la veritat. L’escriptor col·lapsa el relat, parlant massa del que escriurà. Té el seu encant i la seva originalitat, però aconsegueix cansar. Poc a poc, l’escriptor es deixa anar i va dibuixant les circumstàncies i trajectòria de la protagonista. I el text guanya llum. Gairebé continuïtat, tot i que no n’hi sobra. La història, seca, simple, desigual, es va completant a esquitxos, fins a transmetre un retrat més complet de l’anonimat suburbà de les megalòpolis brasileres. Al final, quan el lector aconsegueix acostumar-se a l’estil i els trucs narratius de Lispector, un acaba sentit molta proximitat tant per la protagonista, com, fins i tot, pels seus companys de narració.
I amb aquest regust em quedo. I amb la peça del puzle completada. He fet les paus amb el fetitxe instrumentalitzat….
