A vegades, els llibres et fan viatjar. No tenen perquè ser extremadament bons, originals o sorprenents. Però et transporten. Daniel Galera, amb Barba ensopada de sangue (Barba xopa de sang), ho aconsegueix. És un viatge. Una immersió. I només això ja és meritori. I memorable.

La barba xopa de sang és la del protagonista, un entrenador esportiu que neda i ensenya a nedar, sobretot. Daniel Galera no li posa nom. Tampoc no acaba de tenir rostre i no és capaç, per una deficiència cognitiva de naixement, de reconèixer les cares dels altres. Ni les dels altres ni tan sols la seva. Tot un punt de partida per a un personatge perdut, sacsejat, que no sap qui és. I per això decideix anar a buscar-se, o a perdre’s, a Garopaba. El lloc on Galera en du a nedar, a capbussar-nos.

Fuig. El barbut és un personatge que fuig i que busca. Fuig de la seva vida i en busca una de nova, una que pugui colonitzar, que pugui arrossegar-lo, on no hagi de ser res o ningú en concret. On no hagi de comprometre’s. Perquè així ningú el trairà. Com el van trair la seva parella, la Viviane, i son germà, el Dante, quan se’n van anar junts i el van deixar sol i estupefacte. Com el va abandonar també son pare, quan va decidir suïcidar-se i carregar-lo, a més, a ell, amb la llosa d’haver-ho sabut abans i no haver-ho evitat. Només li queda la rebel·lia d’haver incomplert l’últim encàrrec del seu pare: que sacrifiqués la seva mascota, la seva gossa, la Beta. Salvant la Beta, s’afirma. I amb ella sota el braç, renegant de tota la seva família i amics, aterra a Garopaba.

Garopaba. Barba ensopada de sangue té dos protagonistes: el nadador i la ciutat. El poble. L’atmosfera de Garopaba. Garopaba és una petita ciutat de la costa de Santa Catarina que ha bescanviat la pesca pel turisme. Té aigües termals i kilòmetres de platges atlàntiques, braves i orgulloses, que no es deixen domesticar. Aquí rau part del seu atractiu turístic. Surfistes, hipsters i despistats es combinen amb visitants tradicionals. La narració, a més, se situa fora de temporada, afegint-li d’aquesta manera una llum fantasmagòrica al poble turístic buit de turistes. Amb un plantejament així, era impossible que la novel·la no m’agradés. Que no em fes viatjar. Que no em fes fantasiejar en aparèixer-hi, en perdre-m’hi, en ser jo qui fugia del soroll i es capbussava en aquella aigua freda i aquelles mirades gèlides d’un poble que calla tot el que sap i sap tot el que calla. Què pot haver-hi més magnètic que un lloc turístic sense turistes? Més d’un cop m’he trobat tancant el llibre i imaginant-m’hi, allí, o a algun altre poble semblant que sí hagués tingut l’ocasió de conèixer fa molts anys, com Itacaré, a la costa de Bahia. Fugint-hi, per què no? Reconstruint-m’hi, per què no? Geogràficament és molt lluny, sí. Però el regust s’hi apropa. I només pel fet d’evocar aquestes fantasies, només pel fet d’enlairar-me així, ja sé que recordaré aquest llibre d’una forma singular. El viatge personal i intransferible del personatge sense nom és també el viatge personal i intransferible del lector. O, com a mínim, d’aquest lector/glossador.

Fa algunes setmanes, la Mercè em renyava perquè havia abusat de les comparacions entre Petons de diumenge i Un any i mig. Amb raó, em recordava que no tot es pot comparar amb aquesta lleugeresa. Que els primers que som incomparables som els lectors i els moments. Que la lectura és una experiència “heraclitiana” (i això ja ho afegeixo jo, ella no utilitzaria aquesta paraulota) ja que mai ens submergim en el mateix riu ni, en aquest cas, en el mateix llibre. Lector, autor, text i context formen una mena de rectangle de les Bermudes on res mai és igual ni transferible. En aquest cas, el lector, jo, mira qualsevol cosa similar a Garopaba amb massa intensitat. Llegir en portuguès de Brasil i viatjar a un indret turístic sense turistes són dos factors massa poderosos perquè la meva lectura i aquesta ressenya serveixin per res més que no sigui recordar-me a mi mateix algunes de les sensacions que la meva immersió en aquest llibre em van provocar. Portada aquesta reflexió a la seva conclusió lògica, no podria recomanar Barba ensopada de sangue a ningú, perquè la meva lectura és massa individual per poder intuir com la viuria qualsevol altre lector.

Així que abandonaré aquest atac de relativisme extrem que m’hauria de portar a esborrar tota aquesta secció del blog i provaré de ser més objectiu. Parlaré de la trama. La trama del llibre és irregular i sinuosa. De vegades sembla que Daniel Galera no sap cap on va o què pretén. Potser és incapacitat. Potser és deliberat. Alternem capítols significatius amb d’altres que detallen una quotidianitat que no suma al que està passant. De fet, mai no acabem de saber del tot què és el que realment està passant. Passen coses, sí. Coses que no encaixen ni desencaixen. Arguments paral·lels. Històries col·laterals. El cas és que l’efecte és versemblant. La vida no sol tenir tant sentit com les novel·les. En canvi, a Barba ensopada de sangue, abunden els fils que queden penjant, les línies argumentals que no es tanquen i els personatges que queden interromputs. Potser perquè a la vida no tot quadra. Potser per això la lectura de vegades s’embussa i probablement no és la millor tècnica per escriure un llibre rodó. Potser també per això el llibre acaba sense cloure’s. Per això probablement té sentit tornar-se a llegir el primer capítol, just quan un s’acaba el llibre. Per adonar-se’n que potser tot plegat tenia més sentit del que un li anava veient, pàgina a pàgina.

Reconstruint-ho, tenim un home doblement dolgut i abandonat que necessita viure una història que l’allunyi de la seva. Per això agafa el recull d’anècdotes que sap del seu avi, mort en estranyes circumstàncies, vint-i-pico anys enrere, a Garopaba. Aquell avi desconegut, mític, salvatge i romàntic li donava una bona narrativa. De manera que s’instal·la al poble costaner i hi crea una vida. Una vida petita i solitària. La seva incapacitat per recordar rostres es combina amb la seva escassa voluntat per crear vincles gaire sòlids. La gossa, la Beta, és l’únic personatge a qui el protagonista es manté fidel, fins a l’absurd. La Beta és la resposta mentre no troba resposta. Descobrir què li va passar realment a l’avi, recórrer els seus passos, és primer la seva excusa i després la seva missió. El persegueix fins que pot reconstruir la seva història. Fins que el seu propi rostre es torna el d’ell. Fins que el troba, ja sigui realment o només en la seva fantasia. I trobar-lo gairebé el mata. O el calma. O l’ajuda a convertir-se en la seva reencarnació. En les seves converses amb el seu únic amic al poble, el tema de la reencarnació apareix amb freqüència. Galera en cap moment fa la connexió de forma explícita, però, amb el llibre acabat i pensant-hi, crec que el protagonista alimenta aquesta idea. No perquè se la cregui, sinó perquè necessita excuses. Necessita una narrativa que el redimeixi. I què hi ha de més universal que això? No som tots plegats personatges anònims que busquem narratives que ens facin singulars, que tinguin un sentit propi i poètic, i que ens atorguin respostes? Potser per això en surto tan xop, d’aquesta immersió [heraclitiana].