Llegir “La biblioteca de los libros rechazados” de Foenkinos genera una sensació contradictòria i curiosa. Un no pot evitar pensar que està davant d’un gran exercici d’estil, d’una novel·la molt preparada i assajada, on tot està calculat dins un procés meticulós d’enginyeria destinat a un propòsit concret. I aquest propòsit concret no és el de fer un bon llibre, o fer bona literatura. Això, en tot cas, és una conseqüència (opinable). L’objectiu que sembla perseguir vehementment el llibre és ser ben valorat. Ser ben venut, ben rebut i ben ressenyat.
El ritme, l’estil i la trama avancen bé. Sense accelerar-ne ni aturar-se. Sense contemplacions per a cap personatge. Sense arribar a connectar amb el lector. Foenkinos sembla que prefereix quedar bé davant el lector, mostrar-li la seva perícia, que no pas deixar que siguin els personatges els que surin, travessin les pàgines i saltin al cor del lector. Si hi hagués versió cinematogràfica –que m’hi jugaria un pèsol que n’hi haurà- no em sorprendria veure-la protagonitzada per l’Audrey Tautou d’Amélie.
De què va? És una trama literària situada en un poble petit de la Bretanya francesa. Un punt de partida immillorable per a aquest lector, per cert. A Crozon, hi ha una biblioteca on es deixen els llibres que ningú vol publicar. Allí, una editora ambiciosa i un escriptor mediocre descobreixen un manuscrit que els sorprèn. L’editora el fa publicar i la novel·la assoleix un èxit inesperat i grandiós. La història que envolta la història, amb un autor misteriós que mai va donar cap mostra d’interès per la literatura, es menja la pròpia novel·la. El missatge que vol transmetre Foenkinos és clar: és l’embolcall el que ven els llibres, i no el seu interior.
L’èxit de la novel·la va posant el focus en diferents nous personatges: la vídua de l’escriptor, la seva filla, l’ex de la seva filla, un crític literari, la bibliotecària del poble… Cadascun dels personatges desplega la seva pròpia història. Constitueixen petites faules diferenciades, interconnectades i superficials. Cap personatge arriba a assolir la centralitat. Tots estan al servei de la trama de l’autor i del seu lluïment.
La novel·la és bona i la lectura, àgil. La trama, original. Els personatges, pintats a l’aquarel·la, estan ben contrastats. El contrapunt, però, és aquesta sensació de catró-perdra, de vehemència, de superficialitat, de veure-s’hi massa les costures. En general, un bon llibre d’estudi que oblidaré, sospito, aviat.
