No m’és fàcil fer-me una opinió sòlida de la primera novel·la de David Foster Wallace, The broom of the System. No és un llibre seriós. No l’he llegit seriosament. I tan poca seriositat, d’ambdues bandes, no ajuda a formar-se opinions sòlides, en general. Potser ja és això, però, el que correspon a aquesta novel·la. I a aquesta vida: prendre’ns-ho tot plegat una mica menys seriosament.
De què va The Broom of the System? He provat d’explicar-ho en diverses ocasions, verbalment, quan havia d’explicar-li a algú com és que portava dos mesos atrapat en un llibre. Té una trama relativament estúpida. La novel·la se centra el dos personatges estranys i ridículs: la Lenore Beadsman i el Rick Vigorous. Primer coneixem la Lenore: una noia que, al gruix del llibre, té vint-i-quatre anys, treballa de telefonista i és la més jove d’una família poderosa i absurda. La Lenore té diverses obsessions i manies, com una fixació en els peus de la gent i una necessitat constant de dutxar-se. El Rick és la seva parella i el cap de l’empresa on ella fa de telefonista, una mena d’editorial anomenada “Freqüent & Vigorous”. El Rick té quaranta-dos anys, està divorciat, té un fill al qual ha perdut de vista, és gelós, maniàtic i està carregat de complexos.
La seva relació és força desequilibrada, però té dos punts en comú deliciosos. El primer, que comparteixen psicòleg. El Dr. Curtis Jay és un terapeuta terrible, a qui li convindria més fer teràpia que administrar-la. El maltractament a què tots dos pacients el sotmeten és hilarant. Però el psicòleg fa mèrits per guanyar-s’ho, amb la seva flagrant manca d’ètica professional. Els resums i notes de les sessions de teràpia, abundants durant la primera meitat del llibre, són fascinants. Si la Lenore i el Rick són dos personatges meravellosament inversemblants, el Dr. Jay és, directament, un guinyol.
El segon punt en comú són les històries que en Rick li explica a la Lenore. Són històries que surten de les submissions que rep la revista literària de l’editorial. Són contes que sorgeixen de dins la novel·la, de forma més o menys inesperada, a partir d’un simple “Story, please” de la Lenore. I en Rick s’hi creix. Les explica amb un to elaborat i irònic, detalladament, on el personatge es converteix en narrador d’uns personatges fungibles i encara més impossibles que ells mateixos. Són contes on situacions extremes i inversemblants, provocats per síndromes estranyíssims porten els personatges a tensions singulars que es resolen gairebé sempre en format de tragèdia. Més guinyols. Més titelles en mans de les titelles de David Foster Wallace, master of puppets.
Però… i la trama? De què va la novel·la? La trama podria ser una suma d’un parell o tres d’aquestes històries que arriben a la redacció de la revista literària. Són igual d’absurdes. La trama inicial és la desaparició de la besàvia de la Lenore de la residència on viu. La besàvia, que es diu exactament com ella, és un altre personatge extrem. Té noranta-dos anys, va ser deixeble directe de Wittgenstein i ha convertit les teories wittgenstenianes sobre els límits del llenguatge i de l’univers en la doctrina de la seva vida. El seu ascendent familiar és important i, en el cas de la Lenore (besneta), determinant. Tota la família viu imbuïda en jocs de paraules, de forma més o menys dramàtica. Mai acabem de saber perquè la besàvia ha desaparegut ni què passa amb ella.
Una altra trama és una estranya confabulació empresarial que ha permès desenvolupar una mena de superaliments a l’empresa del pare de la Lenore, la Stonecipheco Baby Food company. Aquests superaliments haurien de permetre als infants començar a parlar molt abans i, d’aquesta manera, accelerar la seva maduresa intel·lectual. Límits del llenguatge, límits de l’univers, un cop més. L’única aplicació que coneixem dels superaliments, però, és el cas d’un lloro (Vlad the Impaler) a qui donen menjar alterat i es posa a parlar pels colzes. Evidentment, un lloro que parla pels colzes és una perla en mans de Wallace, que l’explota de forma fabulosa, convertint-lo en l’estrella d’un programa religiós de la televisió per cable.
Més trames? Sí, diverses, entrecreuades i sense relacions de causa-efecte. Acumulades i recosides unes amb les altres. La creació, als anys setanta, d’un desert artificial a Ohio (the Great Ohio Desert), un projecte mastodòntic i absurd en el qual estan implicats son pare de la Lenore i un tècnic llepaculs que té el meravellós nom de Neil Obstat. El nom i el personatge és tan fabulós que Wallace el recupera, en forma d’un fill homònim, per a la línia de temps principal. O el propietari de l’edifici on l’editorial, un home que ha decidit menjar i engreixar-se tant com per ocupar el món sencer i destruir-lo. O la invasió que uns universitaris de fraternitat fan del dormitori on s’allotgen la germana gran de la Lenore amb tres amigues més, precisament un cop que la Lenore la va anar a visitar. O la connexió entre aquest episodi i la reaparició d’un d’aquests “invasors” que s’enganxa a la trama del llibre tres-centes pàgines més tard.
I el títol? Més Wittgenstein. Més jocs de paraules. “Which part of the broom was more elemental (…) the bristles or the handle?”, preguntà la besàvia Lenore a un germà de la Lenore, en una conversa que extreuen del passat. El raspall (the bristles), diu ell. I Wittgenstein for dummies respon: “Aha, that’s because you want to sweep with the broom (…) If what we wanted a broom for was to break windows, then the handle was clearly the fundamental essence of the broom, and she illustrated with the kitchen window”. Llenguatge i funció. Llenguatge i univers. Cinc-centes pàgines de provocació, irreverència i, sobretot, jocs de paraules.
The Broom of the System és una torrentada de trames, històries i personatges caricaturescos que se succeeixen i es connecten de forma més o menys accidental. Pàgines i pàgines de diàlegs ràpids i minimalistes, sense acotacions ni context, on la narració surt de la pròpia boca dels protagonistes. Perquè -Ludwig, un altre cop- els límits del món són els límits del discurs/llenguatge. No puc deixar d’imaginar-me un David Foster Wallace de vint-i-poquíssims anys, llegint Wittgenstein a un dormitori universitari com el que descriu al llibre, fumant porros i escrivint notes desendreçades al marge de les seves fotocòpies, flipant-s’hi i procrastinant-hi tant que d’allí en sortís bona part de la novel·la.
I sí, per moments, la novel·la es perd i et perd. Les trames s’esfilegassen i el perden. Els fragments del collage són irregulars. Els personatges dibuixats a cop de broma es dilueixen. Un acaba per no saber ben bé en quina de les històries es troba ni com es connecta a les altres, si és que ho fa. Un no sap massa bé cap a on va el que llegeix (perquè no va enlloc, en realitat). O potser he estat jo, que he allargat massa la lectura i he estat tan poc seriós com ho va ser Wallace imaginant-se-la. Sigui com sigui, fins i tot amb totes les irregularitats del text i de la meva lectura, The Broom of the System és una obra diferent, amb molta personalitat, irreverent i divertida, de la qual es pot aprendre tant com se’n pot gaudir. Si he de triar entre obres referencials de la literatura contemporània, tinc clar que soc més de David Foster Wallace que de Cărtărescu, que prefereixo les reduccions a l’absurd emporrades de Wittgenstein que les flipades depressives de papallones romaneses. Perquè, en el fons, sempre preferiré viure/escriure la vida com una broma (infinita) abans que com una tragèdia (èpica).
PS. La imatge de capçalera aquest cop no és una foto. És un dibuix de Wittgenstein d’un tal Christiaan Tonnis. Val la pena enllaçar-lo, aquesta vegada.
