La primera novel·la de David Nicholls, “Starter for ten”, és un tros de llibre. I ell, un tros de narrador. Si a “Us” ja demostrava un domini del ritme envejable, aconseguint que fos gairebé impossible deixar de llegir el llibre, aquí també ho aconsegueix. I com en l’altre cas, sense provocar “cliffhangers” dramàtics ni ser, en absolut, una novel·la d’acció.
El protagonista de “Starter for ten” és en Brian Jackson, un adolescent de Southend-on-sea, una ciutat de la costa Est anglesa, a uns 70 kilòmetres de Londres. La novel·la se centra en el seu primer semestre a la Universitat, on ha aconseguit una beca completa. Nicholls descriu aquest semestre pivotant al voltant de cinc eixos.
(1) El primer i central són les noies. És la seva principal obsessió. En Brian, pocs dies després d’arribar a la Universitat, centra les seves aspiracions en l’Alice. L’Alice és una noia perfecta. Probablement és el personatge més irreal del llibre. La major part dels esforços, obsessions, plans, esquemes i maquinacions d’en Brian giren al voltant d’aconseguir l’atenció i el favor de l’Alice. Més enllà d’ella, també apareixen l’activista Rebecca i la callada Lucy.
(2) El segon és el “University Challenge”, un conegut concurs de preguntes i respostes que enfronta equips universitaris i que es retransmet per televisió. El concurs no només és un objectiu del Brian, sinó també un forma de connectar amb el seu pare, mort set anys abans. Els concursos de preguntes i respostes constitueixen un dels seus pocs punts de connexió amb son pare i s’aferra a això per mantenir-ne quelcom viu. El concurs és la temàtica de fons de la novel·la, l’únic aspecte real on en Brian és capaç de brillar i, precisament, on més es boicoteja.
(3) La relació del Brian amb els amics és sucosa i contradictòria. Eclipsats per la seva obsessió per l’Alice, passen a un segon terme. No fa amics a la Universitat. Els seus companys de pis o d’equip són poc més que molestes comparses. En canvi, els amics de Southend sí tenen importància, perquè el contrasten. En Spencer i en Tone són els dos amics deixats enrere. Els amics que van acompanyar-lo durant la seva adolescència i que l’han marcat més que la seva pròpia família, ara perden el seu lloc. Quan Brian intenta trobar-se al seu nou món, tendeix a obviar-los, a voler distanciar-se’n. Per ser qui vol ser, ha de deixar de ser qui era. Però ni ells li ho permetran, si ell serà capaç de tallar-hi, perquè seria tallar amb ell mateix.
(4) La família juga un rol paral·lel al dels amics. Representa el món del que ha de marxar per convertir-se en el personatge que ha imaginat. El pare massa absent i la mare massa present es combinen per fer de la dimensió domèstica un espai que dóna per fet i que no valora. Com amb l’Spencer i el Tone, en Brian s’hi mostra desagraït, injust i cruel. El creixement final del Brian, precisament, prové de ser capaç de reconèixer-los el seu propi valor i deixar de mirar-los amb l’egoisme desmesurat amb que els tracta durant pràcticament tot el llibre.
(5) La relació del Brian amb la Universitat, la vocació, els estudis i la vida intel·lectual que s’imagina per a ella mateix és l’últim dels eixos sobre els que pivota la novel·la. No li agrada tant el que estudia –literatura anglesa- com la imatge que projecta estudiant-ho. No entén bona part dels llibres ni dels poemes que cita. La carrera que ha triat fer l’apropa a la idea d’ell mateix que vol aconseguir i l’allunya del món d’on ve.
Un dels mèrits de Nicholls és aconseguir descriure totes aquestes dinàmiques de forma coordinada, superposada i interconnectada. Tot forma part d’un mateix tot. I ho aconsegueix amb una prosa ràpida i directa, amb un estil que peculiar, humorístic, auto-deprecatori, ocurrent, que sembla córrer en paral·lel a la forma amb la què el mateix Brian ho explicaria, si es posés a escriure-ho amb prou distància ganes de riure’s d’ell mateix.
I segurament això és el que és la novel·la: una mirada enrere de Nicholls cap als seus primers anys a la universitat. Em sorprendria que no fos una obra en bona mesura autobiogràfica, reflectint un món que va viure ell mateix, al voltant de 1985.
El punt en comú de tots cinc eixos són la pugna que té lloc al cap de Brian entre el passat i el futur, entre el que és i el que vol ser, entre la noia amb qui és capaç de passar-s’ho bé i la noia que vol tenir al costat. Una pugna constant entre la realitat i la imaginació, entre conformar-se amb el que és o lluitar pel que vol ser. I sí, potser el nivell d’errors que comet i el volum de desastres que es busca per a ell mateix, precisament per aquesta incapacitat d’acceptar-se com és i viure-hi a gust pot fer pensar que la moral de la història és aquesta. Si no s’autoenganyés… Si no fes tants propòsits i en dugués algun a terme… Si es fixés en la noia possible i no en la noia impossible… Si… Si… Si fes tot això, no hi hauria novel·la. I, si el relat té aquest punt d’autobiogràfic que li imagino, si fes tot això, probablement, tampoc hi hauria novel·lista. La negació de la realitat és, també, l’obsessió per no conformar-s’hi.
No vull tancar la ressenya/resum sense destacar tres coses més, tot i que m’està quedant llarga. Ara ho faré amb lletres:
(a) Els personatges estan extraordinàriament ben perfilats. Tots queden fàcilment identificats. Cap d’ells se superposa a un altre. Tots tenen la seva importància. És cert que estan una mica estereotipats i que tot plegat té una olor important de comèdia romàntica de Hollywood (protagonitzada pel John Cusack de 1985), però això no és necessàriament dolent. Al contrari: demostra que l’obra és sòlida, rodona i malgrat ser una primera novel·la i tractar del món adolescent, tremendament professional.
(b) Si algun punt feble té el llibre és, curiosament, el començament. No és freqüent que els llibres que comencin fluixos repuntin. En canvi, sí que són molts els que decauen a mesura que passen les pàgines. En aquest cas no és així. Superats els primers dos o tres capítols, la novel·la creix i pren direcció i ja no la perd. Però és estrany que precisament, sigui el començament on tremoli.
(c) Els comentaris de la caràtula i les solapes no li fan cap favor. S’hi subratlla repetidament que és una novel·la divertida. Funny. Hilarious. I no és això. No és un llibre d’ocurrències i jocs de paraules. Sí que hi proliferen situacions ridícules i que el registre és enginyós i ocurrent, però l’obra no va d’això. Malgrat les exageracions, és una novel·la molt més realista del que pugui semblar.
Conclusió, doncs: molt positiva.
Conseqüència: l’any que ve caurà el “One Day”.
