Les recomanacions i els rànquings de Goodreads porten al meu Kindle un llibre sorprenent. L’obre de David Nobbs, The Rise and Fall of Reginald Perrin és, realment, una novel·la singular.
En Reginald Perrin, Reggie, representa l’home corrent, convencional i d’èxit de l’Anglaterra dels anys seixanta i setanta. És directiu d’una empresa que produeix articles a partir de fruites, perfecte espòs i pare de dos fills ja grans. Al seu voltant, David Nobbs dibuixa una xarxa de personatges secundaris caracteritzada per dos tipus de persones: d’una banda, gent amb sentit comú, que contrasten amb les excentricitats del Reggie. I d’una altra banda, gent ridícula i extravagant, que fan que sigui comprensible que Reggie acabi tornant-se, ell mateix, una mica boig.
La novel·la aterra a un punt on la vida endreçada i privilegiada de Reginald I. Perrin, tremola. Una crisi de maduresa que l’autor no es pren la molèstia en explicar ni fonamentar. El veiem preparant quelcom. Fent plans. Provocant un daltabaix al seu entorn, a la seva família, al seu context laboral. Maquinant curosament una espècie d’autodestrucció que tampoc té massa propòsit.
En Reggie –spoiler’s alert– inicia una aventura amb la seva secretària de forma premeditada i innecessària que no aconsegueix consumar. Després boicoteja la seva pròpia empresa quedant en ridícul en una conferència corporativa que ja és ridícula per ella mateixa. A continuació, saboteja una excursió de pesca que organitza el C.J., el seu superior, probablement el personatge més extravagant de la novel·la. I finalment, simula el seu suïcidi. Més tard, se’n penedeix i aconsegueix retornar a la seva vida sense que res li acabi de passar factura, amb una successió de cops de sort que només s’aguanten argumentalment perquè res en la novel·la pretén aguantar-se argumentalment massa seriosament. Finalment, acaba novament instaurant dins la mateixa família i la mateixa empresa. Com si tot plegat hagués estat una broma.
Aquesta és la clau de tot plegat. La broma. El sarcasme. Una novel·la que podria ser el guió d’una pel·lícula de Billy Wilder o d’un gag dels Monty Python. Tot l’esforç narratiu de Nobbs es dirigeix a construir una elaborada sàtira de la família i les relacions laborals d’aquella Anglaterra que recull els rèdits d’una guerra que ja no recorda haver guanyat. Si Eduardo Mendoza fos anglès, Reginald I. Perrin seria un personatge del que estaria orgullós.
La novel·la de Nobbs m’ha fet somriure sovint i fins i tot riure en mitja dotzena de vegades. La broma, però, feia que a cada pallassada, a cada extravagància, a cada forat argumental, m’anés prenent el llibre cada cop menys seriosament. No crec que Nobbs esperés que ningú se’l pregués massa seriosament, això és cert. Però, havent-lo acabat, aquest tema em feia pensar. Fins a quin punt l’humor no acaba sent un hàndicap, una mena de downgrader, per a la rellevància d’una obra literària? Si Nobbs hagués dedicat més pàgines a explicar-nos les motivacions del Reggie o les conseqüències de la seva decisió, potser hauria construït un relat més convincent. Segurament, però, no és el que volia. Si ho hagués fet, la força de la sàtira hauria quedat diluïda, com quan un ha d’explicar quina és la gràcia d’un acudit i, automàticament deixa de fer gràcia. El mateix exemple del Mendoza que apuntava abans pot ser útil: potser és impossible aconseguir fer una bona novel·la que, alhora, faci riure.
