Després del descomunal “Tierra de campos”, agafar qualsevol altre llibre del Trueba suposava un risc. Era tan improbable que estigués a la mateixa alçada. I menys encara amb poc més de 150 pàgines. Però tard o d’hora havia de provar-ho. Era l’únic “cromo” seu que em faltava…

Però malgrat les expectatives, “Blitz” comença bé. Blitz de seguida connecta amb el lector. Amb el lector que sóc jo, almenys. L’estil de Trueba aconsegueix una meravellosa naturalitat a l’hora de descriure situacions, presentar personatges i intercalar observacions brillants tant en forma com en fons.

Així coneixem al Beto, que és un arquitecte que s’ha convertit en paisatgista. Aterra a un congrés professional a Munic amb la seva parella, la Marta. A la primera cantonada, trenquen i ens quedem amb un Beto lamentant-se i vagarejant per Munic. El llibre es manté gràcies a aquesta desorientació i al paracaigudes que Beto troba en Helga, una voluntària del congrés que li dobla l’edat. El paracaigudes es converteix en sexe i el sexe, en contradiccions.

En trobar-me amb aquesta trama he recordat que, quan va sortir, Blitz es va presentar així: com una relació amorosa entre un jove (30) i una vella (60). I també he recordat em va fer mandra, després que l’autor ja hagués explorat el tema a “Saber perder” i allí no em semblés brillant. “Blitz” és un llibre senzill. Té poques capes i poca profunditat. I no obstant això, reduir-lo a aquesta relació de parella no em sembla que sigui correcte. La relació és una forma que té el personatge de caure, de buscar-se, de curar-se o de castigar-se. Que sigui una cosa o l’altre, va a gust del lector.

Amb la mateixa naturalitat, però perdent “punch”, el Beto se’n torna a Madrid i la Helga es queda a Munic. El llibre entra aleshores en un seguit d’epílegs innecessaris que només serveixen per donar un gruix més digne a l’obra.

En conjunt, efectivament, és una obra menor i mal etiquetada. El tema no és una relació sentimental inter-generacional, sinó l’ona expansiva d’una separació que el protagonista no s’esperava i li trenca no només el present, sinó també el futur donava per suposat. Una obra menor molt perdonable si, només dos anys després, un és capaç de construir una bestialitat com “Tierra de Campos”…