De tot fa ja vint anys (l’embrió del Futur)

Fixeu-vos en ell.

Feia mesos que havia escrit una críptica nota a l’agenda per assegurar-se’n que no se li passés. Per assegurar que aniria recordant l’efemèride prou vegades per evitar que fos l’oblit qui decidís per ell. Això, l’oblit, ja havia aigualit altres aniversaris pòstums i rodons de la mateixa història, de manera que era una mesura preventiva lògica.

El context era procliu. La “crisi” dels 40 pren en ell una textura autocontemplativa, rememoradora de tot el que l’ha dut fins a aquí. N’amplifica la vis nostàlgia. Com si no ho fos prou. No creu que ningú tingui uns segons quaranta anys de vida més emocionants ni més significatius que els primers quaranta, així que esforçar-se a recordar-ne els episodis més importants no semblava mala idea. Per això, les darrers setmanes ha intensificat la seva tasca de cerca i captura d’anotacions i souvenirs pseudoliteraris d’aquella època, l’època daurada. Procurant, però, no afegir-hi més dramatisme del que caldria, com podria haver passat en altres moments. Pur col·leccionisme, aquest cop. Tot el que s’ha esforçat a recordar i repassar no tenia per objectiu aixecar cap sentiment vell ni cap emoció esmorteïda. Res anava més enllà de contemplar-se i celebrar-se a ell mateix com protagonista d’una història que va passar fa temps i se li esmuny d’entre els plecs de la memòria. Una història intensa i abassegadora, de les que arrenquen llàgrimes d’alegria i desesperació, de les de llançar-se sense paracaigudes. Una història com les que ja no som capaços de viure.

Per això el va fer feliç trobar cartes velles –curosament fotocopiades abans de ser enviades- on es conservava l’essència d’aquells dies. Això va facilitar que convertís, divendres passat, l’anotació de l’agenda en una proposta. Escrita després d’un parell de copes de vi, envernissada d’un cert guayisme, amb un parell de pinzellades detallistes tramposes –és fàcil recordar detalls de fa vint anys quan els deixes convenientment apuntats- i amb una proposta oberta: retrobem-nos al lloc més icònic de la nit més icònica, el dia que en faran 20 anys.

9/5/15 @ 02:47

Fa alguns dies que em corre pel cap una idea…

És molt tonta. Segurament innecessària. Possiblement incòmoda. Però potser és bona i tot. I com que mai he sabut realment si cap de les meves idees és bona o dolenta fins que el temps o algú m’ho ha confirmat, ho compartiré amb tu.

Recordes ‘La Concha’? Segueix oberta, pel que sembla. Pel que sembla, dimecres que ve farà vint (20!) anys que hi vam anar a fer-hi un conyac, una ginebra i un patxaran. Crec. Pel que sembla, ara ho porta un àrab que l’ha fet encara més kitsch, barrejant la memorabília sarística amb mobiliari oriental. Pel que sembla, té horari de tarda.

La idea és previsible: fer-hi un té o una mirinda o una birra o un Torres X o el que el senyor serveixi.

El lloc, segons Google-que-todo-lo-sabe, obre a les 17h. Jo aquell dia tinc poc temps i a les 18h he de marxar. Així que he pensat que hi aniré. Potser està tancat o derruït o hi han posat un starbucks.

Si vols i pots i tal, allí seré, aquella estoneta. M’encantaria veure-t’hi. Però si no pots o no et ve de gust o et fa mandra o cosa o el que sigui, ho entendré tan fàcilment que no em cal ni que em diguis perquè.

Li va fent eco al cervell, des de fa mesos, una frase lapidària d’algú proper: ‘de tot fa ja vint anys’. Tot. Un “tot” que és polivalent, perquè tots els que avui en tenen 40, fa 20 en tenien 20. I als 20, et passen coses. Coses tremendes. Coses sense paracaigudes. Fins i tot, a alguns, com a ell, li  passen coses a partir de les quals construeixen relats vitals que serveixen per edificar un personatge que els pugui acompanyar per la resta de la seva vida. O, com mínim, pels 20 anys següents.

La proposta va ser emesa. La tecnologia, que és molt cabrona, li va revelar dues coses, el matí següent: (1) que el missatge havia estat “llegit” cinc hores després, a l’hora que la gent normal desbloqueja l’ànima i el mòbil amb un cafè amb llet; i (2) que no hi havia resposta. La no-resposta era una resposta possible i explícitament suggerida al missatge original, així que les implicacions podien ser de tota mena. Les hores i els dies següents no van canviar-ne el desenllaç: no hi havia resposta. La no-resposta tenia interpretacions diverses, des de les més suggerents i aduladores de l’ego fins les més pessimistes i desmistificadores. La gràcia de tot plegat és que no podia haver-hi cap interpretació unívoca. I no hi ha res literàriament més fèrtil que això.

Va arribar el dia. D-Day. No li va fer falta cap recordatori ni cap alarma al mòbil. Va aixecar-se, dutxar-se i vestir-se pensant-hi. Va pensar-hi sobre la moto i quan la mirada li fugia per les finestres del tren. Va deixar de pensar-hi deliberadament durant tot el matí tot i que no va poder deixar de pensar-hi en tot el matí. Va anar apropant-s’hi amb itineraris concèntrics. A mesura que arribava l’hora proposada, i malgrat que tot allò només havien estat construït com un petit homenatge al passat compartit, els nervis se li feien deliciosament evidents. Especulava. Segons com, es deia, si no es presenta, tot plegat tindrà encara més ressò, serà més significatiu. Fins i tot, pensa, potser seria millor que si simplement apareix i tenim una conversa àtona, una posada al dia instrumental, que compleixi l’expedient i suposi, amb molta seguretat, una última i ensopida pàgina de la seva història. Una nota a peu de pàgina prescindible. O potser aquestes elucubracions eren només una forma de preparar-se per a la possibilitat més òbvia, quan havien passat gairebé cinc dies i el missatge electrònic continuava allà, panteixant i sense resposta.

Va arribar al lloc pocs minuts abans de l’hora convinguda. El bar icònic estava tancat i ell va prolongar una conversa telefònica que havia previst estratègicament en aquell moment, per a que formés part d’un eventual atrezzo personal, com la camisa que havia triat 10 hores abans. El bar va obrir a l’hora que deia Google. Va entrar-hi de puntetes, expectant i tremolós, com qui entra al mar el primer dia d’estiu. L’aspecte no era gaire diferent del que s’esperava, perquè havia vist fotos actualitzades a internet. Les parets seguien repletes d’imatges de la Sara Montiel. La barra seguia al mateix lloc. El terra lluïa les rajoles de taulell d’escacs de fa 20 anys. S’ho mira mirant de recordar si, tal i com sospita, allò de tornar allí ja ho havia fet alguna vegada. Creu que sí, però no pot recordar amb qui ni quan ni com. La raó que devia haver-lo empès allí, però, la té claríssima: fetitxisme autocontemplatiu.

Es posa còmode. Tria un lloc des del que pugui controlar l’entrada. Un tamboret li permet estar gairebé dret, dinàmic, a punt de marxar corrents o de saltar a fer dos petons, en cas de necessitat. Atrezzo, també. Interactua mínimament amb el cambrer, demana la beguda –té verd amb cardamom- que s’imagina que pot quedar bé, en cas que algú l’hagués de trobar allà casualment. Fins i tot posa el portàtil a carregar per poder redactar-ne el relat immediatament a continuació de la trobada. Qui sap què en pot sortir, d’això, si ho bescanvia per paraules teclejades.

Passen els minuts. Repassa les parets. Intenta recordar on van seure. Creu que va ser allí, a 6 o 7 metres, cap al final del local. Aleshores hi havia cadires i tauletes “normals”. Ara hi ha sofàs i tauletes àrabs. Allí, sí. Allí. A la tele, silenciada, una peli on la Sara Montiel està disfressada d’alguna cosa folklòrica. El tamboret es fa incòmode. S’avorreix aviat. Ha revisat i contestat alguns correus al mòbil. No volia donar-li voltes a si vindria o no, així que ha preferit anar escurçant l’espera així, ocupant-se. Amb el te a punt d’acabar-se, comença a fer-se-li evident que ella no vindrà. Es pregunta a quina hora estaria bé marxar. L’escriu a la cantonada del tovallonet que té sota la cullera. 17.45. L’endobla, per no mirar-se-la. Apura el te, que ja és fred i en cap moment ha fet gust de cardamom. La Sara Montiel balla silenciada en blanc i negre. Cap resposta al mòbil. Cap aparició d’última hora.

Fixeu-vos en ell.

Arriba l’hora. Quatre números i un punt en tinta blava escrits al tovalló s’encarreguen de recordar-li que no pot allargar-ho més. Que s’ha promès dignitat. Que no es faci trampes. S’aixeca. Desconnecta l’ordinador i el desa a la bossa. Paga i deixa propina. Surt poc a poc. Marxa Carrer de La Guàrdia amunt. Abans d’arribar a la cantonada, es gira. I si arribés ara? Dedica els cinc minuts següents a desfer el camí i esperar davant la porta fins a menys 10. Res canvia. Ningú apareix. Una noia amb pentinat rasta juga amb un gos i contempla a un paio alt, amb traje, que no correspon a aquell lloc ni a aquella hora. Les 17:53. Prou. Marxa. Es gira encara un parell de cops més per tornar a mirar enrere. Per comprovar que ella no ve. I per veure què fa la noia del gos. Gira pel Carrer Nou de Rambla i va cap a La Rambla. Accelera el pas. Enfila cap a l’estació de tren sense deixar de mirar les cares de les persones amb les que es creua, no fos que, avui també, com fa 20 anys, alguna situació prosaica i poètica, instrumental i cortazariana, hagués fet que ella s’endarrerís una mica més del compte. Però no, aquest cop cap pedal de cap bicicleta ha quedat atrapat a cap barana de de cap escala de cap edifici del barri de Gràcia, així que l’episodi fon a negre.

En les passes que l’allunyen de l’escenari que ell havia imaginat, creat, decorat i protagonitzat, no pot estalviar-se reinterpretar l’obra. Quina és l’explicació? Què havia passat, realment, pel cap d’ella? Hauria arribat exactament 54 minuts tard? L’havia estat observant des d’algun racó, amagada? Havia decidit no venir? I si havia decidit no-venir, s’havia ofès? O potser li havia donat més importància del que tocaria i per això, precisament, havia decidit no venir. Potser el canal va fallar i ella mai va llegir realment el missatge? Cap explicació acaba d’encaixar i, alhora, totes són versemblants. L’epíleg no ha tingut un final net i no tanca bé. O potser aquesta és l’última pàgina, efectivament, de tota aquella història, i s’ha resolt de la forma més significativa possible: fent evident que ells sempre van anar a contracorrent un de l’altre. I que ell mai va entendre realment per què feia ella les coses.

Fixeu-vos en ell.

Escriu al tren. Intenta explicar-ho per ordre cronològic i en tercera persona. En algun moment ha sospesat si la petita història del dia serviria per fer-ne un conte. Baixa del tren, mirant el mòbil. No-resposta. No-rastre. “Potser demà m’esborra del Facebook,” pensa ell. Potser un conte, sí. O ves a saber. La qüestió és donar-li voltes. Sacsejar la memòria. De tot fa ja vint anys i aleshores tot era més intens. “El futur es conjuga sense signes d’exclamació”. Si li posa aquest títol al conte no hi haurà qui se’l llegeixi. Haurà de buscar quelcom més senzill. Ja hi tornarà més endavant, però. De moment, té un començament. N’estirarà fils. En destil·larà paraules. I qui sap on el portaran.