Bloc de Joan Mayans

La Jornada InterACC1Ó que va celebrar-se el passat dimarts 28 d’Octubre va ser un esdeveniment realment notori, refrescant i inspirador. Ho puc dir tranquil·lament perquè encara fa poc temps que treballo a ACC1Ó i no he tingut cap mèrit en l’organització de l’esdeveniment. Vaig trobar especialment atractiva la concepció efectivament interactiva dels espais de treball, dels continguts, del recorreguts dels assistents, dels seus marcs d’interacció i de participació i la posada en escena, al CCIB del Fòrum de Barcelona. Crec que els assistents, on primava l’empresariat català, també en sortien força satisfets, malgrat el xàfec que va caure tot el dia. Potser és que al Fòrum sempre hi intervenen circumstàncies ambientals que, d’una forma o una altra, emboiren els continguts.

Més enllà del muntatge, del disseny de l’esdeveniment, em van cridar l’atenció alguns punts de l’acte final de la Jornada, on quatre experts de prestigi internacional van donar pas a la presentació del Pla d’ACC1Ó 2009-2013, el full de ruta que ha de guiar l’organització en el seu procés de fusió i re-invenció i, alhora, han de servir d’empenta a l’empresa catalana, en moments de dificultat i, per què no, de crisi creativa (que és tot el contrari a una crisi de creativitat).

Dins les seves micro-intervencions, cadascun d’aquests quatre ponents, va destacar un aspecte concret que ha de convertir-se en un vector protagonista de l’economia del futur immediat. Em permeto glossar-los en clau personal, assumint que probablement ho esbiaixaré una miqueta.

Etnografia per la internacionalització?

Pankaj Ghemawat posava l’atenció en la internacionalització. Exportar, internacionalitzar-se, moure’s amb ambició i sense complexos al context global, siguin quines siguin les dimensions de la pròpia empresa. World’s shrinking, fa temps que diu tothom, començant pels geògrafs. No obstant això, el matís de Ghemawat és important. Potser obvi, però important. Boundaries still matter.

Les regions, les fronteres, les distàncies, existeixen. Potser no en termes dels segles XX o XIX, on aquestes barreres implicaven aranzels, proteccionismes i fronteres artificials, dures. Quines són les fronteres i les distàncies, avui en dia? Segur que algun antropòleg a la sala va anticipar-se mentalment a la resposta: culturals. Les distàncies, les fronteres, les regions, són avui en dia culturals. Especialment en termes econòmics, d’exportació o d’internacionalització. Malgrat el corrent imparable d’uns referents culturals globals, aquests no fan desaparèixer les identitats i els backgrounds culturals amb què ens movem pel món. Quan les fronteres dures desapareixen, tot el protagonisme recau en les fronteres toves. Líquides, que diria aquell…

Ghemawat va il·lustrar aquesta reflexió amb una indicació molt clara: no s’ha d’anar a la Índia o a la Xina només perquè són grans mercats. Els nous centres distants del món policèntric són llaminers, però també poden suposar fracassos sonats. És un dels més grans errors de les tendències econòmiques actuals. La distància cultural amb aquests gegants és enorme, i caldrà fer sempre prèviament una aproximació i una reflexió seriosa i aprofundida, etnogràfica, sobre la millor manera de dur a terme aquesta hibridació cultural, si és que realment ha de ser avantatjosa. Ves per on, feina pels antropòlegs…

Design thinking

Josephine Green comentava que la creativitat és, avui en dia, el que les tècniques industrials (producció, enginyeria i management) van ser per a la revolució industrial. Potser es va passar una mica, però ja m’agrada. Innovació, segons Green, significa posar en qüestió les pròpies assumpcions i, consegüentment, va fer una decidida apologia del model d’innovació oberta i design thinking com a motors per a la creativitat, per a la innovació i per prosperar al mercat de competitivitat –i competidors- global.

Després de descobrir el tema del design thinking darrerament i d’haver-lo incorporat a la meva línia argumental darrerament, no puc evitar dir que em va alegrar especialment veure reflectits i subratllats aquests arguments en paraules de qui ocupa actualment el càrrec de directora de tendències i estratègia a la Philips. Així, l’aposta i la recomanació de Green és abandonar un model de disseny top-down i incorporar als usuaris i als dissenyadors al principi del procés productiu i creatiu. El tipus de pensament del dissenyador és genial, deia, per pensar més enllà de les constriccions. “Design discipline is to think out of the box”.

Xarxes (obertes) com a factor de multiplicació

El tercer dels experts interpel·lats era Yochai Benkler, cèlebre pel seu The Wealth of Networks. Benkler va parlar en la línia que podia esperar-se d’ell i dels seus arguments més coneguts. Va definir les xarxes com l’estructura d’acceleració de tot plegat, allò que tenia la possibilitat d’empènyer significativament el ritme de l’aprenentatge i el de la innovació.

Les TIC, predicava Benkler, han fet que les pràctiques socials habituals i pre-internàutiques de compartició i col·laboració que es mantenien apartades dels espais formals de la producció, l’economia i les dimensions serioses de la vida, s’hi hagin estès ràpidament, canviant de forma dràstica les regles del joc. Aquest fet altera radicalment les formes en que una organització, o una empresa, aprendrà i innovarà, d’ara endavant. Tal i com també ressaltava Esteve Almirall a la seva ressenya de l’esdeveniment, aquesa nova dinàmica provocarà la incorporació de metodologies d’innovació oberta i peer to peer design.

Arran del paradigma del món-xarxa, els departaments d’innovació de les empreses no podran treballar mai més de forma aïllada, tancada. Sota la consigna de què sempre hi haurà més gent intel·ligent, creativa, motivada i amb bones idees portes enfora que endins, és evident que el millor és aprofitar-ho, vincular-s’hi, compartir-hi. Així, els departaments d’innovació de les empreses hauran de situar-se a mig camí entre l’interior i l’exterior.

Resumint-ho, la recepta que ens oferien aquests experts, conté tres ingredients protagonistes:

• Pensar i actuar en clau local, per poder aprofitar realment el poder de les dinàmiques globals;
• Pensar i conceptualitzar els projectes amb una metodologia de design thinking, incorporant usuaris i dissenyadors des de l’inici dels mateixos;
• Treballar en xarxa i aprofitant/alimentant xarxes obertes de compartició i col·laboració, per multiplicar la capacitat i la velocitat d’innovació, propagació i producció.

Fàcil, no?

Segueixo donant-li voltes a això de la CMSificació d’Internet i l’homogeneïtzació progressiva dels portals web. Els comentaris de sfer i alguna estona més de pensar sobre el tema (els trajectes en moto són com píndoles de reflexió… i com que encara no fa prou fred per posar-la a hivernar…), m’han ajudat a subratllar realment el que em sembla més important del tema.

Quan em referia l’estardadització creixent de la World Wide Web reconec que pensava primer en el seu aspecte, en la seva superfície. Forma i contingut estan tan lligats que seria molt reduccionista (i terriblement erroni) menysprear la part “superficial” d’un entorn d’interacció com és un portal web. Les interfícies són l’univers de percepció, d’interacció i, en darrer instància, de realitat, en què un web és experimentat per un usuari.

No obstant, per important que sigui la part estètica, aquesta no és la vessant que queda més afectada per aquest procés. La clau està en el disseny de la interacció. Això no vol dir posar els botons, els formularis o les caixetes contextuals a un lloc o un altre. Vol dir concebre, des de l’arrel, quins seran els processos d’interacció que es produiran entre els diferents tipus d’usuaris, i entre aquests i la informació que tingui el portal. Interacció entre usuaris i entre usuaris i informació, això és el que passa a un web.

Dijous passat llegia un post realment il·luminador del Ramon Sangüesa sobre el “design thinking”. No sé si entendre-ho com un paradigma, una metodologia o una tècnica de treball. Potser és una mica de totes tres. I probablement aporta una eventual solució a la qüestió dels CMSs estarndarditzats i estandarditzadors. Ja sigui per optar, en ocasions, per alternatives programades ad hoc, ja sigui per dissenyar una pròxima generació de CMSs que permetin anar més enllà en el procés de conceptualització de la interacció interior i del disseny exterior.

El cas és que si ens concedim la llibertat d’adoptar un tipus de pensament i d’aproximació als problemes centrat i sorgit des del disseny, de pensar en clau creativa, sense condicionants previs, probablement acabarem elaborant productes i serveis diferents. I, almenys en teoria, seran més enriquidors, més potents i més adaptats al context, els usuaris i els objectius concrets que originaven la mateixa necessitat de conceptualitzar aquest projecte. És a dir, millors i amb millors resultats.

Per aconseguir-ho, tal i com proclamen les directrius de la open innovation, els living labs i el open design (o el open p2p design, tal i com l’explica el Massimo Menichinelli), és fonamental involucrar personal no-tècnic, no-especialista, no-expert, en els processos de creació i producció. No com a focus groups o dins laboratoris d’usabilitat, sinó al llarg de tot el projecte, des de la seva mateixa concepció. Allí sabrem, per començar, si la idea és bona, si funcionarà, si té utilitat… Sabrem com fer-ho per a que s’adreci realment a unes necessitats i uns usos reals… Sabrem com ha de comunicar-ho per no perdre el fil a través de processos tecnològics… I sabrem identificar millos els seus públics i les retòriques, estètiques i formes de comunicar-nos-hi. Tal i com cita en Ramon, d’un dels gurús del disseny i del design thinking, Arnold Wasserman:

“El disseny d’avui en dia està evolucionant per nous camins i a un ritme accelerat, desdibuixant les fronteres tradicionals del disseny i elaborant una ambigüitat entre el ‘disseny com a producte’ –coses físiques, tangibles-, i el ‘disseny com a procés’ –una manera de pensar, un conjunt d’habilitats cognitives, mètodes i tècniques que tenen un valor intrínsec per elles mateixes”.

Portem el model d’aquest design thinking al tema d’aquests posts, el de les probables contradiccions generades per l’ús excessiu i irreflexiu dels CMSs estàndards: Imaginem un seguit de sessions de treball on mitja dotzena de persones dissenyessin els objectius, els resultats, les interaccions i fins i tot una aproximació a l’aspecte que podria tenir un determinat projecte web. Imaginem que treballessin de forma col•laborativa, que dibuixessin un munt de papers i embrutessin moltes pissarres. Creieu que, realment, el resultat de la seva feina, seria reduïble a un Joomla? Quanta creativitat i talent perdríem pel camí? Seria una pèrdua assumible? En quina cla? Només econòmica? N’estem segurs?

Preguntem-nos simplement si quan algú va dibuixar a un paper la idea bàsica que després va donar peu a Flickr, Twitter o Del.icio.us (per citar només tres exemples de productes d’èxit on triomfa la idea i la creativitat per sobre de l’excel·lència o complexitat tecnològica), si aquests s’haguessin pogut dur a terme amb les eines estàndard disponibles. Aquests enginys, aquestes idees originals, necessitaven ser pensades, concebudes, elaborades i dibuixades amb una metodologia de design thinking per arribar a l’èxit. Plantegem-ho d’una altra manera: si haguessin tingut un soci tecnològic que hi apliqués una determinada plataforma prèvia, existiria Del.icio.us? Portant-ho a projectes que conec molt més a fons: estic segur que els nivells de participació i la rellevància (almenys, per als participants) aconseguits als congressos online de l’Observatori per a la CiberSocietat haguessin estat impossibles si ens haguéssim basat en plataformes enllaunades.

La cita atribuïda a Thomas A. Edison amb què en Jordi Graells tancava una xerrada el passat divendres dins el programa Compartim, em sembla que resumeix perfectament aquesta tensió més o menys oculta, entre la pulsió creadora i basada en un pensament en clau design thinking i l’horitzó limitat i enllaunat que dibuixen fins i tot els més excelsos dels CMSs estàndards. Deia alguna cosa així com “Aquells que afirmen que és impossible no haurien de molestar els que ho estem intentant”.

Una de les claus de l’èxit popular i de l’impacte social de la web 2.0 és que ha aconseguit escurçar de forma significativa la distància entre els usuaris i els sistemes tècnics de publicació i presència a Internet. Que s’ha rebaixat el nivell d’exigència tecnològica requerit per posar en marxa un portal. Des de les antigues plataformes més ‘dures’ o monofuncionals s’ha evolucionat cap a una munió de CMSs (Content Management Systems) com PHPnuke, Mambo, Drupal, Joomla, Wordpress o fins i tot serveis allotjats de blocs que simplifiquen encara més el procés de publicació d’un web de qualsevol tipus. A un nivell de més complexitat, els Plone, Liferay i altres sistemes (percebuts com a) més complets –i propietaris- com Vignette, Oracle Portal o Tridion, dibuixen la gamma alta de plataformes de sistemes de gestió de continguts i de gestió de comunitats virtuals.

És evident que el progrés d’aquestes eines té com a conseqüència una ressenyable democratització d’Internet. De l’accés a la publicació a Internet. D’abaratiment de costos. De millora de les capacitats i de les possibilitats de les persones i els col·lectius d’estar a Internet, de tenir-hi una veu pròpia, de conrear-hi una identitat digital que no deixa de créixer, comparativament, respecte a la identitat, diguem-li, analògica.

La web 2.0 en general i els CMSs en particular tenen com una de les seves característiques i grans mèrits haver reduït el nivell de coneixements tecnològics i recursos necessaris per ser a Internet. Ha permès eliminar intermediaris de caràcter tècnic i ha permès un aprenentatge i una alfabetització digital molt amples. Qualsevol persona amb voluntat, una mica de temps i un coneixement ofimàtic i d’internet a nivell d’usuari pot posar en marxa un lloc web. Qualsevol petita empresa pot posar-se en marxa un web propi força correcte per presentar els seus serveis i les seves coordenades bàsiques. Qualsevol corporació de mida mitjana pot comprar o posar en marxa un sistema de gestió de continguts d’alt rendiment ja desenvolupat, testat i sòlid, ja sigui d’origen lliure o propietari. Els CMSs estàndard s’estenen a tota velocitat, prometent rapidesa de desenvolupament, eficàcia, solidesa i un comportament i aparença estàndard.

No obstant, i sense ànim de ser gaire orteguià, aquesta revolta de les masses, que s’han saltat diversos esglaons de dependència tècnica té algun corol·lari que no és necessàriament positiu. Que els CMSs estàndard guanyin cada cop més quota de mercat provoca, irremissiblement, una progressiva estandardització d’Internet.

Internet és un entorn que permet portar a la pràctica molta creativitat. Dues de les característiques fonamentals d’un entorn web són la seva polivalència (a nivell de format) i la seva interactivitat. Aquestes dues facetes poden ser aprofitades de formes realment originals i creatives, tant a nivell gràfic i audiovisual, com a nivell de processos d’interacció entre persones i informació. No obstant, a través d’aquest procés Internet s’uniformitza, mitjançant d’unes eines que permeten molta autonomia dins allò pre-fixat, però poca llibertat a l’hora de permetre realment ser-hi integralment original.

M’atreveixo a pensar que possiblement la web 1.0 tendia a permetre’s ser més innovadora, més creativa, més trencadora i més experimental en el seu format. La web 1.0 era un terreny de frontera, de nova frontera, a la que arribaven pioners de moltes disciplines –informàtica, disseny, periodisme, freelances de tot pelatge, etc.- amb la missió d’aixecar-hi una nova personalitat, ja fos personal o col·lectiva/corporativa. La web 1.0 segur que arrossegava més errors (de codi, d’accessibilitat, d’usabilitat) i pecava de més heterogeneïtat, fins al punt de fer-la, de vegades, comunicativament poc eficaç.

En comparació, els nous portals generats majoritàriament amb eines estàndard, amb CMSs amb milers de clients i aplicacions, són més sòlids. Són més usables i accessibles, perquè han estat dissenyats per ser-ho. Però, pel camí, es fan anònims i pesats. Domestiquen la creativitat i la situen en un lloc molt concret del procés, arraconada al cubicle del look ‘n feel i de la creació de skins i templates sobre processos i àrees estàndard, perfectament delimitades.

És important tenir en compte que la creativitat no és només l’aspecte gràfic d’un web. També ho és el tipus d’itineraris que seguirà un usuari o el tipus d’interacció personalitzada que tindrà amb altres usuaris o amb les dades i la informació rellevant en cada cas. La programació i el disseny des de zero i a mida de cada projecte permeten crear nous espais i noves formes d’interacció, noves experiències, noves personalitats. En canvi, la utilització segons els camins prefigurats d’un CMS, per bo que sigui, no aniran més enllà dels camins ja recorreguts en la concepció d’una eina comuna, que només permet diversos tipus de maquillatge.

L’extensió massiva de l’imperi dels CMSs, a tots els nivells, des del més amateur i personal fins al més professional i corporatiu, la CMSificació de la World Wide Web, conté un seguit de valors positius i ressenyables, però també una sensible pèrdua de creativitat i de possibilitats d’aplicació de la imaginació, tant en el disseny gràfic com en el disseny de la interacció. Per la democratitzadora via de la CMSificació, Internet perd singularitats, polifonia, riquesa i diversitat. A canvi d’un grapat de funcions i components estàndard, a canvi d’una doble ‘A’ en accessibilitat, a canvi de poder posar 1000 mòduls diferents -995 dels quals mai arribaran a ser realment útils per al target de la pàgina en qüestió-, a canvi de tot això, moltes pàgines web hipotequen la seva ànima, la seva personalitat. I amb aquest viatge, es fantasmagoritza, es buida de referències singulars.

Molts projectes web no necessiten ser gaire originals i poden prescindir de la seva ànima, malvenent-la a la consultora que els implanti i personalitzi un CMS en 10 hores de feina. No obstant, molts altres projectes necessiten, mereixen, tenir singularitat, malgrat la moda CMSificadora sembli indicar que no és la via més eficaç. I aquí és on Internet, la World Wide Web que tots compartim, hi surt perdent.

—

Article publicat simultàniament a www.joanmayans.com, l’Observatorio para la CiberSociedad i el Cercle per al Coneixement.

No fa gaire que s’ha posat en marxa Cercabloc un web que pretén reunir tots els blocs (weblogs) escrits total o parcialment en llengua catalana. Fa temps que existeixen aquests tipus de pàgines agrupadores i endreçadores de la intensa i bulliciosa activitat del món dels blocs, la blocosfera. De fet, en Saül Gordillo en manté des de fa temps una llista tan actualitzada com impressionantment extensa. Cercabloc, que també té el seu propi bloc d’actualitat, posa al dia algunes eines semblants que existien prèviament, centrant-se específicament la Catosfera.

Entre els seus atractius, destaquen dos aspectes importants: per una banda, permet classificar i cercar els blocs no només per la seva temàtica, sinó també per la seva ubicació geogràfica. Per l’altra banda, elabora uns rànquings on es mesura la rellevància de cada bloc i es compara amb els altres, a partir de diverses variables d’importància a Internet. Conjuntament, aquestes dues característiques ens permeten fer una mirada centrada en els blocs escrits des de les Pitiüses.

Els rànquings, les classificacions, les llistes, tenen un magnetisme especial, contradictori i morbós. Serveixen per guiar, per conèixer, per establir criteris de rellevància. Però al mateix temps també simplifiquen, són parcials i mesuren només allò que s’ha inclòs dins la fórmula en ús. Qualsevol rànquing és tendenciós i simplificador, vaja, però tot i això, segueix sent significatiu i interessant. En aquest cas, la fórmula que utilitza el Cercabloc per realitzar les seves classificacions li atorga diferents pesos a algunes de les variables més freqüents en la mètrica d’internet i, en especial, dels blocs. Així, construeix les classificacions a partir de la posició a Technorati i Alexa, de la qualitat (page-rank) de la pàgina segons Google i del volum enllaços des de la pròpia Google, Yahoo i Feedburner).

Són indicadors quantitatius que difícilment valoren la qualitat intrínseca dels blocs, però que es recolzen en allò que altres internautes i blocaires han valorat del blocs, mitjançant comentaris i enllaços. Mentre que no arribi la pròxima revolució d’internet, que diuen que ens portarà una web més intel·ligent i capaç d’entendre’s una mica a ella mateixa –la web semàntica, en diuen-, possiblement sigui el millor sistema disponible.

De moment, el subconjunt de blocs que apareixen al llistat és petit. A més d’aquest mateix bloc meu, hi trobam, per exemple, el bloc “Indígenes”, que es presenta com un bloc sobre “la cultura, la llengua, l’art i la terra… des d’Eivissa” que troba els seus primers articles a l’octubre de 2004. Hi trobam també el bloc “Puntdvista”, que es presenta inicialment com un bloc de fotografia de l’illa d’Eivissa, però que va més enllà. Un altre bloc amb un remarcable to visual i fotogràfic és “Nina de Xangai”, mantingut per una orgullosa portadora de l’epítet “vilera”. Per últim, també s’hi pot trobar “Sa barretina vermella”, el bloc “d’un jove formenterer”. Aquest grupet constitueix un primer tast de la blocosfera pitiüsa i en tots els casos manifesten il·lusió, constància, qualitat, talent i dedicació. Probablement durant els propers mesos s’hi afegiran la major part dels blocs que hi falten o, almenys, els que estan vius i constantment actualitzats. Crec que serà molt interessant anar observant com evoluciona, creix i interactua aquesta petita comunitat que constitueix la blocosfera pitiüsa. És possible que el mateix fet d’aparèixer a un mateix agregador serveixi per ubicar-nos mútuament, per establir vincles i potser per anar convertint una coincidència geogràfica i temàtica, en alguna cosa més densa i coordinada. Quines són les pautes a partir de les quals aquesta coordinació comença a esbossar l’ombra d’un comportament comunitari? En quin moment servirà per parlar d’una Pitiüsfera?

La qüestió no és del tot trivial. En Víctor Pàmies escrivia fa alguns mesos al seu bloc un article titulat “Reorganització o atomització?” on analitzava l’evolució de la catosfera. Amb una important càrrega de nominalisme que comparteixo, escrivia que “El nom fa la cosa. El nom esdevé la cosa”, referint-se a la càrrega simbòlica i identitària que l’encertat bateig de la catosfera va suposar. Segons l’autor, arran de la forta arrencada de la catosfera, es produeixen dos moviment de continuïtat, un d’aglutinament temàtic i un altre d’aglutinament territorial més aviat comarcal i local. Mentre la major part de la ‘catosfera’ pot estar preguntant-se quina és la següent passa, la veritat és que ja m’alegra que, com a mínim, des de les Pitiüses, normalment tan oblidades, perifèriques i endarrerides en qüestions de societat del coneixement, almenys estiguem formant part del mateix moviment, ni que sigui al vagó de cua.

—

La versió original d’aquest article, més reduïda, es va publicar al Diario de Ibiza el 4 dOctubre de 2008.

M’arriben informacions, gairebé enllaçades, a partir d’un post de l’Antoni Gutiérrez Rubí, d’un parell de publicacions de lliure descàrrega que exploren i empenyen la funció dels blocs empresarials/corporatius i a l’empresa.

El primer text que em trobo és el “Manual de uso del blog en la empresa“, de l’Alberto Ortiz de Zárate Tercero. El llibre pot descarregar-se i comprar-se (el paper segueix sent el suport més efectiu en termes d’usabilitat) i l’Antoni en diu o en cita:

Manual que desgrana las diferentes oportunidades que los blogs pueden ofrecer a las organizaciones y que “revela la utilidad de esta herramienta” para desarrollar una gestión empresarial más abierta, transparente y democrática. “El libro se concibió para quienes no tienen ni idea de qué es un blog, como un manual sencillo donde no pretendo ser exhaustivo, sino conectivo” comenta el autor.

“Un blog es un sitio web, frecuentemente actualizado, compuesto de artículos generalmente breves que se disponen en orden cronológico inverso, donde uno o varios autores escriben con libertad, mediante una herramienta de publicación muy sencilla de utilizar”. De esta forma, Ortiz dice que un blog puede ser: una herramienta para publicar contenidos web, un medio de comunicación en Internet, un estilo una filosofía, una tendencia social, una acción social participativa o un elemento de algo mayor: la blogosfera.

La segona referència que em trobo és al bloc Blog-o-Corp. Es tracta d’un estudi de caràcter més ample sobre la reputació corporativa online. El llibre, “Reputación corporativa online: beneficios para las empresas“, l’ha escrit la periodista Eva Antón i també és pot descarregar íntegrament. Cristina Aced, l’autora del bloc, resumeix i comenta somerament el llibre així:

De la primera parte del estudio, me ha gustado especialmente la distinción que se hace en identidad, imagen y reputación, tres conceptos que muchas veces se confunden. Explica Eva que podríamos decir, “utilizando términos filosóficos, que la identidad es la esencia de la empresa, la imagen es la sensación que los públicos reciben y la reputación, la percepción valorativa que se forman”. Precisamente de esto estuvimos hablando en la primera sesión de la asignatura de comunicación corporativa el jueves. Les recomendaré a mis alumnos que echen un vistazo a este estudio, que les servirá para aclarar conceptos.

Estoy de acuerdo con la autora en que la reputación depende de todos los departamentos de la empresa, no sólo de dirección o del departamento de comunicación. Por tanto, la reputación no se puede controlar, pero sí gestionar, y ahí está la clave.

La última parte del documento se centra en la reputación on line y en los beneficios que las nuevas tecnologías aportan a esta disciplina. Las relaciones públicas siempre han buscado el diálogo, la transparencia, generar confianza y establecer vínculos, e Internet amplía enormemente las posibilidades (y las herramientas) de conseguirlo.

Finalment, la mateixa Cristina Aced també ha preparat l’estudi “Los blogs corporativos: una opción, no una obligación“, un interessant estudi comparatiu de 100 blocs corporatius (25 espanyols, 25 de la resta d’Europa i 50 dels Estats Units). Un altre material que pot valer la pena.

Amb tot això damunt la taula, acompanyant-ho d’una bona dosi de feliç i despreocupada ignorància, em pregunto si no hi ha una certa contradicció inherent en els blocs corporatius. El bloc ha triomfat i s’ha consolidat fonamentalment com un canal de projecció personal, d’identitat digital i de construcció d’una reputació individual en línia. Suposo que tots aquests textos que he citat abans ho desmenteixen amb dotzenes d’exemples i arguments, però, a primera vista, em sembla que quan un bloc s’allunya de la dimensió personal i de la seva autoria unitària i personal, perd part de les fortaleses del seu registre.

És evident que alguns blocs col·lectius són autèntics referents globals. Però hauríem de veure si aquests blocs col·lectius són més aviat multi-personals o realment corporatius. Qui és el subjecte que hi ha al darrera? Té ànima pròpia, la institució o l’empresa, per a poder tenir un bloc propi? Els blocs d’Alianzo o el superllegit de Microsiervos, són col·lectius o corporatius? Un bloc corporatiu no és com si a un bloc (entès com a registre comunicatiu singular) se li practica una mena d’exorcime des-personalitzador?

La proximitat semàntica entre observar i vigilar m’ha produït algunes sorpreses. Haver estat el cap visible de l’Observatori per a la CiberSocietat durant molts anys fa que la faceta observadora hagi estat una constant en les meves passes. No obstant, difícilment he considerat que estigués “vigilant” res. Fa algun temps, em va sobtar que l’Amaia Arribas encapçalés una entrevista que vam fer a Mèxic com a “El vigilante de la cibersociedad“. Ara fa un parell de mesos, la María Ovelar va fer servir la figura de “vigilantes del ciberespacio” en un article de la revista MAN on ens cita al Roberto Balaguer i a mi.

Suposo que estic -encara- massa imbuït de l’esprit etnogràfic com per ser conscient d’aquesta proximitat semàntica, i deu ser per això que em sobta. L’antropologia porta més d’un segle observant (als altres llunyans, als veïns, a ella mateixa…) i oblidant gairebé sempre aquest matís, que traeix alguns dels seus principis més benintencionats. No sé si té cap punt de forçada paradoxa que això apareixi precisament una revista com MAN, que reedita un dels títols més clàssics i venerables de les revistes d’antropologi, però amb un contingut clarament diferent…

Sigui com sigui, aprofito aquesta excusa i que avui tinc festa i el món al meu voltant no en té per electroxocar aquest bloc, que tinc fa massa temps abandonat. Ha estat un estiu llarg i enriquidor, seguit d’un setembre laboralment molt intens. Mentre espero que tornin els espais disponibles per anar escrivint alguna cosa pròpia, deixo aquí un fragment de l’article en qüestió, “Internet 3.0: ¿La Red se vuelve inteligente?“, on s’utilitzen alguns dels inputs que vaig passar a la periodista.

Los vigilantes del ciberespacio

Pocos ven las cosas tan claras como Joan Mayans. Este antropólogo de 33 años preside el Observatorio de la Cibersociedad, un espacio independiente dedicado al estudio y a la publicación de temas relacionados con Internet. “Nació en el año 2000 y sus objetivos son debatir, crear proyectos y analizar la relación sociedad- tecnología. En el Observatorio, nos interesan los temas sociales, no la tecnología”, cuenta desde Arenys de Munt, en el Maresme catalán, donde vive y trabaja [sic]. El autor de Género Chat fundó este escenario virtual mientras realizaba su tesis doctoral. “No encontraba con quien intercambiar ideas sobre mi proyecto. Así que abrí la web como lugar de encuentro”.

Hoy el proyecto cuenta con 12.000 miembros y la página (www.cibersociedad.net) está cuajada de artículos de opinión, ensayos y estadísticas sobre la Red. Además, cuenta con un centro físico, el CitiLab de Cornellà. Un saber digital en el que Mayans se basa para aventurar: “Dicen que en unos años Internet será accesible desde una multitud de dispositivos. Hemos pasado de los ordenadores a los portátiles de sobremesa, a los teléfonos móviles, a los televisores, las consolas… En poco tiempo la Red se independizará del soporte técnico. Algún día nosotros estaremos conectados a Internet, o lo estarán algunos dispositivos que llevaremos incorporados en nuestro cuerpo”. Un escenario muy cercano a las novelas de ciencia ficción de Philip K. Dick. Un futuro de lo más inquietante y útil: “El futuro es la web semántica, lo que algunos llaman la web 3.0. Es decir, una web capaz de entendernos. La web 3.0 en teoría podrá entender nuestros deseos y adelantarse a ellos, ofreciéndonos cosas que nosotros estamos buscando”. Al parecer, la Web 3.0 también entiende de gustos. ¿Está España preparada para un reto de este calibre? “La situación española no es de color de rosa. Las políticas de apoyo económicas llegaron tarde. Queda mucho camino por recorrer”. Para que España no pierda el tren, Mayans recomienda: “No ir a remolque y crear un modelo diferente y propio de la Red”. Su compañero, el psicólogo uruguayo Roberto Balaguer, añade: “España debe transformarse en líder de los hispanoparlantes del mundo –450 millones y creciendo–, tarea en la que ha fallado hasta el momento. Para eso debería desarrollar una industria audiovisual similar a la industria literaria”.

Publicat al número de Juliol de 2008 de l’edició espanyola de MAN. 

He passat un parell de dies molt entretinguts al curs d’estiu que organitzava la Universidade de Santiago de Compostela, a la facultat d’econòmiques. El curs tenia un títol i un subtítol una mica exigents i inquietants, però la veritat és que els organitzadors van aconseguir ajuntar gent ben diversa i amb perspectives força complementàries, però divergents sobre la cosa aquesta de la “canonización do mercado inmaterial” i de la “mercantilización do coñecemento”.

Finalment, i com de costum, vaig acabar enllestint la meva presentació a darrera hora i modificant una mica el títol i l’orientació inicial que havíem plantejat. La conferencieta va acabar dient-se “Conocimiento 2.0. Hacia un modelo reencantado del conocimiento en (la sociedad) red“. Vaig anar amb la idea d’exposar el camí de desentranyament i desencantament, en termes polanyians i weberians, que ha anat experimentant la idea de coneixement als darrers decennis, impulsat per la força de les TIC enteses com a Tecnologies del Coneixement. A continuació, exposava que aquest camí potser contenia en ell mateix una pèrdua de l’essència i del valor mateix del coneixement, quan perdia el seu context, ja que el coneixement és una informació tremendament indexical, és a dir, dependent del seu context i dels seus actors. La idea general és que el coneixement, repensat i refiltrat per les eines 2.0, és difícilment desencantable i que troba el seu veritable valor i potencial transformador dins el seu propi context.

La presentació de la conferència està penjada a SlideShare i pot veure’s aquí sota mateix:

De tant en tant val la pena aixecar la vista i provar d’endevinar quines són les tendències de futur que acabaran consolidant-se. Internet és, possiblement, el camp on el ritme de creació i consolidació (i oblit) d’iniciatives és més frenètic. Nous projectes s’engeguen cada dia i d’altres que tot just ahir encara eren nous, desapareixen sense deixar rastre. Fa uns dies em va caure a les mans l’articlet “Ten web startups to watch”, de la revista Technology Review que feia precisament aquest valuós i arriscat exercici prospectiu. Aprofitarem la troballa i que ja som de ple a l’estiu per refrescar-nos especulant sobre algunes d’aquestes possibles novetats que poden convertir-se ens els nous Facebooks o YouTubes del futur immediat.

Pinger és un d’aquests projectes de futur de la web social. Pretén desenvolupar un sistema basat a Internet que converteixi els ja clàssics SMS en missatges de veu. A diferència de les bústies de veu, aquesta comunicació corre via web i pot ser enviada i consultada en una multitud de plataformes, inclosos els telèfons mòbils. El producte va concebre’s com una forma ràpida i senzilla per a que executius i professionals poguessin deixar-se missatges que no interrompessin la seva activitat momentània. Curiosament, però, són dones d’entre 15 i 25 anys les que estan utilitzant-lo de forma més intensa. Diuen que l’any passat van enviar-se gairebé 1,9 bilions de missatges SMS, de manera que a poc que l’invent assoleixi una mínima quota de mercat, els inventors del producte poden fer-se d’or.

Dash Express és un altre producte innovador i interessant, tot i que ja porti alguns anys en desenvolupament. No té res a veure amb cap detergent per la roba, sinó que es tracta d’un gadget per portar les lògiques de la web social als cotxes. No és com un típic GPS que rep informació de carreteres o, ni tan sols, dels GPS més avançats que es connecten a bases de dades a internet per donar informació sobre les rutes més col·lapsades o més recomanables. En aquest cas, l’intercanvi d’informació es produeix en els dos sentits i permet als conductors (o acompanyants, millor) compartir informació sobre serveis –restaurants, allotjaments, atraccions turístiques- que poden trobar a la ruta. Probablement és un tipus de dispositiu del que sentirem a parlar en el futur, però ja veurem si integrat al mòbil o als GPS. Sigui com sigui, pot ser un entreteniment útil per a les llargues cues estivals que patim a les carreteres eivissenques.

Qik és potser el més interessant per les nostres contrades, en tant que s’anuncia com una eina que permetrà als turistes de tota mena, fer emissions en directe des dels seus mòbils i cap al món, a través d’Internet. El sistema és relativament senzill: un aparell que combini capacitats de gravació de vídeo i connectivitat a la xarxa (ergo, la majoria dels telèfons mòbils venuts durant el darrer any) i un programa que aprofiti compacti aquesta informació i l’enviï a una plataforma web que la converteix en flash (com qualsevol vídeo de YouTube, per entendre’ns) i que pot ser automàticament aprofitada i publicada des de qualsevol altra web o sindicada per qualsevol altra dispositiu connectat a la xarxa (és a dir, un altre telèfon mòbil, per exemple). Fins i tot el sistema ha de permetre respondre a l’emissor en temps real, que podrà rebre els comentaris i reaccions al seu vídeo, que passa a ser una espècie de postal instantània, audiovisual i interactiva.

Això són només tres d’entre les dotzenes de nous projectes i idees que estan fent-se un lloc en el panorama de la Internet del futur immediat. En la major part de les ocasions, no es tracta de grans invents tecnològics o nous desenvolupaments industrials de complexa construcció, sinó de pensar creativament en nous usos i aprofitaments de tecnologies que ja existeixen i estan al nostre abast. A Internet, més que enlloc més, innovació equival a imaginació.

—

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 7 de Juliol de 2008.