Amb l’excusa de la propera aparició del llibre “Free” de l’editor de Wired, Chris Anderson, val la pena repassar els arguments centrals de la seva anterior obra, el pelotazo conceptual i ‘2.0’ que va ser el The Long Tail Economy. La idea central del llibre és sobradament coneguda: la compra-venda de productes de qualsevol tipus s’ha vist sacsejada profundament per l’aparició, la proliferació i la progressiva comprensió (per aquest ordre) d’Internet i el macro-context socio-tecnològico-cultural de la nova societat digital, per dir-li d’alguna forma. Un context on l’oferta i la informació sobre l’oferta són il·limitades i on els consumidors tenen veu i poder per canviar la percepció pública d’un producte, obren un univers de noves oportunitats de negoci que s’escampen cada cop més generosament al llarg d’aquesta famosa i oportuna cua llarga. Aquest sacseig suposa repensar pràcticament totes les àrees de treball tradicionals del negoci, i no només la comercial. Segons s’anuncia, el nou llibre no s’allunyarà gaire d’aquesta línia argumental, encara que amb un altre nou, i igualment impactant, concepte-bandera, que també està cridat a trencar alguns dels llocs comuns de les pràctiques empresarials i econòmiques que van triomfar al segle passat.

Fins fa alguns mesos, molts pensàvem què allò que s’havia anomenat “nova economia” creixeria de forma esglaonada, progressiva. Que evolucionaria linealment, compatibilitzant-se amb l’economia “seriosa”, la “de debò”. La crisi de les punt-com va servir per tranquil·litzar a molts empresaris de la vella escola, donant-los momentàniament la raó sobre una perspectiva de negoci més propera al segle XIX que al XXI. Passada aquella crisi, l’horitzó resultant dibuixava una convivència tranquil·la, evolutiva, on les empreses i els models de negoci “Nasdaq” conviurien, complementarien i eventualment s’acabarien fusionant amb els de “Wall Street”. Però no. Sembla que no hi haurà convivència. Sembla que no hi haurà fusió. Sembla que la crisi que estem travessant no és cíclica sinó sistèmica. Tots els pilars que sostenien l’activitat econòmica i financera globals trontollen. El vell model s’enfonsa.

En aquesta situació de màxima pressió, de màxima urgència, on les velles solucions no semblen tenir efecte i les invocacions a Keynes també s’estan esgotant, potser cal començar a convèncer-se que la millor sortida és el salt endavant. Arriscar-se. Innovar. Apostar, definitivament, decididament, sense complexos, per l’economia del coneixement. Per la innovació integral. Per models oberts, estructures de producció en xarxa i projectes col·laboratius. El prestigiós opinador i blogger Dion Hinchcliffe ho té molt clar i es permet, fins i tot, extreure’n una lectura optimista, de l’actual paranoia depressiva de la què tant costa aixecar els ulls. Afirma que precisament rera les eines i, sobretot, el paradigma ‘2.0’ portat al món de l’empresa, poden amagar-se fantàstiques oportunitats per sortir reforçats d’aquest període. Tingui raó o no, dues coses són segures: d’una banda, que no només no perdrem res per provar-ho, sinó que aviat no quedaran moltes més mesures per provar; d’altra banda, és innegable que, a aquestes alçades, un discurs optimista és més que anticíclic. És balsàmic.

—

Article publicat a la revista mensual Món Empresarial, pàg 12, de Març de 2009.