Sense pretendre-ho, em cau a les mans un altre llibre de la postguerra espanyola. A “La Voz Dormida”, Dulce Chacón construeix una novel·la emotiva i sensorial sobre la misèria dels derrotats. De les derrotades, especialment.
Tinc molt fresc “Nada” de Carmen Laforet. Però també “Incerta glòria” de Sales, el “Pamano” de Cabré o el “Salamina” de Cercas. Junts, construeixen mirades complementàries d’aquells anys quaranta, plens de misèria i de miserables. La singularitat de Chacón és la veu que tria representar. Una veu feta de moltes veus. La veu d’un grapat de dones empresonades al penal de Ventas, a Madrid, per roges.
Chacón qualifica de “dormida” la veu d’aquestes veus. Segurament per ser femenina i quedar, sovint, fora dels recomptes oficials i de les narracions més conegudes, tot i que els meus exemples recents no mostren aquest desequilibri. En qualsevol cas, aquesta veu de veus, que Chacón construeix a partir de testimonis reals, aconsegueix fer-se sentir.
L’obra gira al voltant de mitja dotzena de presoneres. D’elles, un nucli en va destacant i centren la història. Són l’Elvira, l’Hortensia i la seva germana, la Pepita, que és fora. Dic “fora”, perquè dir “en llibertat” seria exagerat. El més valuós del llibre segurament són les històries de la presó. On l’Elvira i l’Hortensia formen part d’un grup més ample, totes orgulloses, totes castigades, totes anorreades amb sanya i brutalitat per les carcelleres dels vencedors.
És interessant veure les relacions de les presoneres amb l’entorn. Amb les famílies. Amb el partit, les que encara mantenen forces per militar. Amb el somni d’un alliberament a mans de les forces aliades, quan acabés la guerra mundial. És enriquidor i, alhora, indignant, imaginar-se l’atmosfera, la cultura de la repressió, la por i la misèria física i moral d’aquells anys, amb la guerra tan fresca i totes les agressions justificables. Vencedors i derrotats no eren postures filosòfiques, sinó la realitat més tronadora.
No tan interessant, en contrast, em resulta la deriva de la història cap a una o dues històries d’amor. Hortensia i Felipe. Pepita i Paulino, el germà de l’Elvira. El nen dels primers, que acabarà criant la tercera. La paciència. L’espera. El triomf d’una mena d’amor pacient i derrotat, que, al final, sembla deixar un cert aroma estrany, com de conformisme. Pepita ha esperat. Pepita ha aguantat. Pepita fins i tot ha col·laborat amb el partit. Tot, per criar a la seva neboda, per honrar a la seva germana i per casar-se amb el Paulino. Divuit anys de paciència. De purgar els pecats i pagar els càstigs d’una guerra que sovint, ella considera que no és la seva.
La història, pel meu paladar, aquí fluixeja. Abusa del sucre. Es torna massa sensiblera. El llibre es fa més digerible, però, amb el creixement de la trama amorosa, per dir-ne d’alguna forma. Els desenllaços són tristos i bonics. Com si, en el fons, tot pogués perdonar-se i ja està. Perquè l’Elvira acaba trobant l’amor a Praga. I la Pepita se l’endú a Córdoba. I sí, han patit com a bèsties. Les han tractat com la merda. Però… però… però… I aquests “però” són el que m’amarguen el regust final que en queda, precisament, perquè és d’una dolçor impròpia.
Sigui com sigui, el balanç global és positiu i Dulce Chacón aconsegueix que aquesta veu de veus, es desperti i no quedi en silenci mai més.
