En acabar “La decisió de Brandes”, de l’Eduard Màrquez, m’assalta una certesa: d’aquí pocs mesos, no en recordaré pràcticament res. Cap detall. Cap personatge. Cap situació. A penes la trama, si en aquestes línies la descric una mica. Però poc més.

“La decisió de Brandes” m’ha semblat un llibre tirant a avorrit. La trama no és tal. Com a molt, és una excusa retòrica per posar-li títol al llibre i marcar un inici i un final del mateix. Si no fos un text curt, crec que m’hagués pensat si abandonar-lo a mitges, no tant per avorriment, sinó per la sensació de què allò no anava enlloc i hi estava perdent un temps que podria estar dedicant a qualsevol altre dels milers de llibres pendents.

No obstant, l’he volgut acabar. No només per ser curt. Sinó perquè crec que, malgrat tot, el llibre té força mèrit. No ha de ser fàcil triar una temàtica així ni desenvolupar-la. Fer-ho en aquest format tan poc comercial, a més, també mereix el seu reconeixement. L’estructura del text, malgrat no aconsegueixi moure la meva inquietud ni la curiositat, té una composició bella i rítmica. Cap salt de capítol. Cap salt de pàgina. Tot just un punt i a part o dos per pàgina. I la cadena de la bicicleta, rodant. La cinta de Moebius. El cicle de la narració que recorre tota una vida per tornar al mateix punt d’on ha partit, potser només uns moments després.

Brandes, segons explica l’autor, està inspirat en George Braque. Göring va perseguir i fer xantatge Braque per a que li cedís un quadre d’un pintor anomenat Lucas Cranach. Amb aquest punt de partida, arrenca un llibre en tres tempos. El temps de l’acció, que relata les setmanes que passen des que extorsionen Braque/Brandes per a que lliuri el quadre. El temps de la narració, un grapat d’anys més tard, on l’autor rememora aquella situació, mentre espera resignadament i solitària, el desenllaç fatal d’un càncer terminal. I el temps de la rememoració, que ens porta, a saltirons, per tota la seva vida i els principals personatges que la van marcar, amb un pare omnipresent, una mare prematurament absent, una ex-muller a la que abandona quan es decanta pel nazisme i un posterior amor de la seva vida, que també li és arrabassat, en aquest cas, en un desgraciat accident ferroviari. I la guerra, és clar. La primera, amb les trinxeres, la brutícia, la pudor i la covardia. I la segona, encara més embrutidora, omnipresent i incomprensible.

Resulta sorprenent com, amb una estructura tan semblant a Tierra de Campos (el temps present curt i el temps passat de tota una vida rememorada) el resultat tingui un regust tan diferent. Diu l’autor que no volia fer un llibre pedant. Amb tant pintor i amb tanta referència alemanya, era un risc real i diria que l’esquiva prou bé. Però el personatge em resulta distant, apagat. I els secundaris, desdibuixats i idealitzats. Tothom resulta poc real, poc proper. I comparant-ho amb el protagonista i els secundaris del Trueba, el contrast encara resulta més significatiu. Què difícil és fer bons personatges! Què complicat, fer que el lector s’hi identifiqui! I quin mèrit té, dibuixar una colla de secundaris ben diferenciats, profunds i que enriqueixin el conjunt.

En definitiva, sí, el llibre m’ha resultat tediós. Suau. Intimista. Distant. Artificiós. Amb petites espurnes de frases perdurables. Amb personatges massa plans. Després del més recent “L’últim dia abans de demà”, volia explorar una mica més de l’autor i l’experiència no ha estat equiparable. Potser és la temàtica o la llunyania de personatges i escenaris. O potser, simplement, perquè malgrat meritori i treballat, el llibre acaba sent (semblant-me) avorrit. I aquest és, almenys per a mi, un veredicte que eclipsa la resta de valoracions.