Vila-Matas ja ho adverteix, a la pàgina 71 de Dublinesca: si se li exigeix talent a un editor literari, o a un escriptor, també se li ha d’exigir al lector. Segurament, Vila-Matas -i molts dels seus seguidors- considerarien que soc un lector sense talent. No descarto que tinguessin raó. Per què? Perquè Dublinesca m’ha semblat un llibre pobre, pretensiós i avorrit.
Pobre. Sense cap trama real. Sense personatges que mereixin tal nom. Amb tres-centes pàgines col·lapsades per el Samuel Riba, aquest protagonista miserable, egoista i vanitós que ho satura tot.
Pretensiós. Una successió de referències literàries que molt, molt poca gent podria seguir. Que fan pensar que l’autor considera que ningú que no les conegui podrà seguir-lo. Que poquíssima gent està preparada per entendre’l. I no fa cap esforç per apropar-s’hi. El món està ple de lectors sense talent.
Avorrit. L’argument de la novel·la ens porta a les tribulacions d’un editor retirat i en crisi d’identitat. Testimoni del final d’una època. Amb aquest punt de partida, potser es podria construir una història que connectés amb el lector. Però no. Cada cop que la narració sembla que vol enganxar-nos una mica, l’autor ho enterboleix tot amb deu o dotze pàgines d’erudita masturbació metaliterària.
Dublinesca és un comentari de text novel·lat, escrit pel noi més repel·lent, ja no de la classe, sinó de tota l’escola. L’homenatge a Joyce, a Beckett, a Irlanda i a dotzenes d’autors més que ni he llegit ni, probablement, llegiré mai. Perquè soc un lector sense talent, un lector passiu i captiu de l’era post-Gutemberg.
Amb esforç, però, em faig el propòsit de no confondre llibre amb autor. Potser em passa com amb Murakami, que simplement vaig començar pel llibre que no tocava. Potser quan li doni una segona oportunitat a Vila-Matas passa igual i hi descobreixo perquè els seus lectors més fidels són capaços de perdonar-li fins i tot llibres com aquest. O potser no és així i confirmo que simplement, com a lector, no estic a l’alçada d’aital autor.
