Costa endevinar què va valorar el jurat del Premi Nadal de 1995 per considerar que “Adosados”, del Félix Bayón, n’era finalista. I costa endevinar si va ser això mateix, o el fet que fos finalista, el que va portar a una editorial elegant, com Destino, a invertir en l’edició i publicació del llibre. No em costa tant, en canvi, imaginar les raons que van portar el llibre a una taula de llibres solidaris, venuts tots per menys de 3 euros, a l’interior de l’estació de la Sagrera.
Potser el llibre era una aposta, una juguesca. Un ‘què t’hi jugues a què faig un llibre fluix sobre una situació minúscula amb un personatge insuls i me la publiquen?’. Tindria mèrit, si fos així. Però em temo que no n’és la causa. Que, simplement, l’obra és així. I les raons de la seva publicació se’m mantindran ocultes.
De què va? Si no ho apunto, d’aquí dues setmanes ni ho recordaré. Així que en faig un breu resum: un home, pater familias, consultor, du el seu gos al veterinari. El veterinari el veu molt malalt, recomana sacrificar-lo i l’home ho accepta. Durant les següents 140 pàgines, la paranoia sobre la mort del gos, les mentides absurdes que fa per cobrir-la i la confusió d’aquesta història estantissa amb una altra trama contextual d’una nena que ha estat segrestada, s’arrosseguen sense enginy ni sorpreses. El personatge és gris i avorrit. L’estil, distant i tècnic.
En resum, tota l’obra sembla un exercici de final d’un curs d’escriptura, on un alumne gris i fred, estigués arribant tard a la data de lliurament i s’hagués empescat això per sortir del pas. El millor del llibre? Que té poques pàgines i la lletra és grossa. Crec que està condemnat a acabar a alguna altra taula de llibre solidaris d’aquí a no massa.
