La novel·la Fim de Fernanda Torres, ha estat una agradable sorpresa. Amazon va apressar-se a portar-me la recomanació de la Kel, sense que tingués jo molt clar fins a quin punt l’encertaríem o seria un error. En ben poques pàgines, el dubte es va esvair: encert total.
Fim és la quinta-essència de la novel·la de personatges. I això, per a mi, ja és una garantia. Tota la trama s’aguanta en les relacions i connexions que es tracen entre els cinc protagonistes centrals del llibre i, secundàriament, les seves parelles. L’enfocament que li dona Fernanda Torres, a més, el moment en què hi centra la seva mirada, és fosc i deliberadament decadent. Fim ens radiografia les vides de cinc carioques, cinc habitants de Rio de Janeiro, a través dels episodis que els duen a la mort, al fim dels seus dies.
El primer dels personatges que l’autora ens presenta és Álvaro. És l’últim a morir. L’Álvaro és un ancià decrèpit, miserable i carregat d’odis i manies, que troba el seu fim atropellat per un cotxe mentre torna, penosament, cap a casa. En poc més de quaranta pàgines, Torres ja ens el connecta als altres quatre personatges: Sílvio, Ribeiro, Neto i Ciro. I per a tots s’anirà repetint la mateixa estructura narrativa: agafant el fil que descriu la forma en què mor, l’autora va cosint un retaule cada cop més ample i més àcid de la societat carioca de la segona meitat del segle XX en general i de la vida urbana, cosmopolita i hedonista de Rio de Janeiro. Competència, drogues, adulteris, enveges i, malgrat tot, un estret i peculiar sentit de companyonia, de proximitat, de família electiva, que els uneix irremeiablement per tota la vida adulta de tots cinc.
Si els cinc homes centrals amb els quals l’autora tria pintar aquest retrat de la societat carioca de l’època són personatges ben poc edificants, les dones que els acompanyen no hi desentonen. Escric aquesta ressenya massa temps després d’haver acabat el llibre i els detalls ja s’han escolat per les canonades de la meva memòria, però sí que val la pena remarcar que l’alçada moral d’elles, d’aquestes dones que dibuixen el perímetre dels cinc protagonismes-mascles centrals, no és superior a la d’ells. Pequen d’altres coses, però Torres tampoc hi fa concessions.
El cert és que el llibre em sorprèn també perquè no m’esperava una proposta així d’una autora com la Fernanda Torres que, en realitat, el que és, és actriu. Probablement m’esperava un text tou i conformista d’algú que escriu un llibre des de la posició privilegiada que ja li dona la fama i la certesa que el llibre es publicarà i es vendrà per dolent que sigui. M’esperava una novel·la lleugera, sense massa aspiracions, que em permetés mantenir el contacte amb la llengua i la cultura brasilera. I el que m’he trobat no ha estat això. Fernanda Torres ens escup un tros de llibre, ple d’uns personatges que resulten odiosos perquè se’ns despullen amb unes imperfeccions, un egoisme i una baixesa moral que els fa extremadament humans i, precisament per això, dolorosament propers.
Crec que la manca d’una trama clara, l’abundància de noms i de personatges i no haver-ne pres alguna nota mentre el llegia, per fer-me un bon esquema mental de la novel·la, han fet que m’hagi perdut part dels atractius del llibre. També és cert que hi abunden expressions col·loquials i gíria brasilera que se m’escapa. Però malgrat aquests hàndicaps, Fim em deixa un excel·lent regust, d’una obra força més complexa, contradictòria i rica del que a primera vista podria semblar. Hauré de seguir fent cas de les recomanacions de la Kel.
