Amb l’omnipresència del “Patria”, del Fernando Aramburu, vaig trobar-me algun comentari que deia que “Años lentos” era com una versió semblant, resumida, anterior. Una mena d’assaig previ quatre cops més curt i més barat. Em va semblar una forma adequada de posar el peu a l’aigua i formar-me una opinió pròpia sobre quina postura prendre al respecte, després d’haver llegit comentaris que intentaven posicionar l’autor a una banda o l’altra de la qüestió basca.
El més satisfactori que puc dir del llibre és que, després d’haver-lo llegit, no sabria dir a quina banda de la qüestió posar-lo. I això és bon senyal. Aramburu construeix una història rica d’aromes, de sensacions, de gustos i de personatges que, tots junts, donen forma al veritable protagonista de la novel·la: una família qualsevol atrapada sense saber-ho ni buscar-ho, en les contradiccions sociopolítiques quotidianes del tardofranquisme a Donostia. A la novel·la no hi ha judicis de valor ni heroismes. Hi ha esforç, brutalitat, pudors, silencis, tortura policial i humitat. Hi ha religió i hi ha religiosos. Hi ha política però no hi ha polítics. Tot plegat dibuixa una crònica col·lectiva rica i densa d’aquells anys que l’autor qualifica de lents.
La novel·la, a més, té cops d’autor. Potser avorrit pel gènere o avorrit de sí mateix i buscant recursos formals que facin la lectura original, Aramburu construeix tota la novel·la dins un simulacre metaliterari. La narració té dos registres: el majoritari representa ser la crònica manuscrita del testimoni de la història, un nen de 8 anys que va a parar a casa d’uns tiets a Donostia. El recompte d’aquest nen, elaborat molts anys després, pretén ser la matèria primera, la història de vida amb la que el propi Aramburu hauria d’elaborar la novel·la. El segon registre, que serveix per interrompre el primer, són apunts, anotacions que se suposa que l’autor va fent-se per ell mateix, per quan es posi a escriure, efectivament, la novel·la. Aquest doble joc, aquesta pantomima formal, fan que l’aproximació tingui un to original i fresc que agilitzen el relat.
I malgrat que reconec que ambdós trucs d’escriptor m’agraden i m’estimulen l’ego lector, crec que són innecessaris. Perquè la història és bona sense haver de recórrer-hi. Perquè els personatges són potents i estan diferenciats i tots ells tenen motors i vicis propis. Perquè aconsegueix compensar la història de fons de les peripècies més o menys èpiques del noi etarra amb les altres, més mundanes, d’una germana prematurament alliberada i prenyada, amb el sotrac familiar que això suposa. I en aquest equilibri, aquesta capacitat per pintar personatges potents i situacions significatives, aconsegueix un retrat intens i versemblant d’una època que, sí, potser passava lenta, però alhora, té molts plecs, contradiccions i complexitats per descriure i descobrir. Amb aquest precedent, és més probable que caigui “Patria”, d’aquí algun temps.
