Toca clàssic. Passar comptes amb algun dels grans títols de la literatura universal. Passar d’allò local i particular (Soler, Mairal), a algun “must”. Trio Francis Scott Fitzgerald. Trio Tender is the night, potser per la languidesa sensual que promet un títol tan musical. Al cap de setanta o vuitanta pàgines de referències que em passen de llarg, em passo a la versió en espanyol: Suave es la noche. Tendra és la nit. Al cap no aconsegueixo deixar de taral·lejar el títol de la novel·la amb la musiqueta de Frank Sinatra, canviant els estranys per la tendresa.
Les sinopsis de Tendra és la nit donen un cert protagonisme a la figura de la Rosemary, una actriu nord-americana de divuit anys i èxit recent, que dona el tret de sortida a la novel·la quan apareix a una platge de la Riviera francesa i estableix amistat amb un grup de turistes internacionals que hi estan estiuejant. Aquests resums parlen de la relació que s’estableix entre Rosemary i el matrimoni que capitaneja aquest grup, els Diver. Un cop llegida, crec que aquest enfocament és erroni. La novel·la no és cap un triangle amorós entre la Rosemary i els Diver. En realitat, Tender is the night, és la particular història del matrimoni dels Diver, amb els seus alts i baixos, dins el context singular d’un moment, un lloc i una classe social que s’han tornat icònics, entre d’altres coses, per novel·les com aquesta de Scott Fitzgerald.
Quan Rosemary coneix als Diver, queda eclipsada per la seva brillantor. No es pot ser més bell, més enginyós, més brillant, del que són, cadascú a la seva manera, el Dick i la Nicole Diver. Corre l’estiu de l’any 1925 (el mateix en què se situa la història de la Gabriela i el Nacib, a milers de kilòmetres de distància geogràfica, social i cultural) i el matrimoni Diver refulgeix. La moralitat no és cap obstacle perquè Rosemary fantasiegi amb tots dos. Si ho és, però, perquè Scott Fitzgerald permeti que la fascinació de Rosemary per Nicole arribi a la posició horitzontal. Sí que ho fa -de forma més convencional- amb el Doctor Dick Diver. L’aventura no passa d’això i queda soterrada en el llibre i la ment dels Diver com un trenc profund del que trien no parlar i no oblidar.
És aleshores -al “Book 2”- que Scott Fitzgerald s’oblida de la Rosemary i se centra en la parella daurada. Anem alguns anys enrere i descobrim al jove psiquiatra Dick Diver, fent investigacions i pul·lulant per l’Europa de postguerra, resseguint els passos de l’star-system de la psiquiatria universal. En un sanatori suís coneix a la Nicole Warren. La Nicole és una adolescent nord-americana, de família rica, que està internada recuperant-se del xoc traumàtic provocat pels abusos sexuals del seu pare. Nicole i Dick flirtegen en persona i flirtegen per carta. Una barreja d’amor, calentura i conveniència els porta a casar-se i interpretar el paper d’una de les parelles més envejables, fràgils i perfectes de la jet set internacional de la zona i l’època.
Però res dura per sempre. L’escena inicial, amb l’aparició de Rosemary, marca l’equador d’aquest matrimoni. Potser sí que Rosemary provoca una esquerda que es torna irreparable. Però no sembla que sigui aquesta la intenció narrativa de Scott Fitzgerald, que descriu l’evolució del matrimoni com qui descriu el desplaçament de les plaques tectòniques, sense cap càrrega moral ni sense una especial búsqueda introspectiva: en la ploma de l’autor, la parella va desfent el seu nus, van perdent l’interès l’un en l’altre, deixen de buscar-se, de necessitar-se i, finalment, d’agradar-se, com si d’un procés geològic es tractés.
El darrer terç del llibre el dedica l’autor a descriure aquest progressiu deteriorament, atiat per dos factors contraposats: l’alcoholisme del Dick (que el porta a perdre primer la seva aura, i posteriorment a caure en desgràcia) i l’estabilitat psiquiàtrica de la Nicole, potser aquest cop definitiva, després de la mort de son pare. En un últim intent, el Dick es buscarà a ell mateix a través dels ulls de la reapareguda Rosemary, que encara el veu com el personatge magnètic que la va enlluernar cinc anys abans, però acaba assumint la seva derrota i marxant cavallerescament del camp de batalla. Mentrestant, la Nicole substitueix el Dick per un nou marit, alliberant-se, sí, del seu rol de malalta perpetua, però sense deixar de ser una figura subalterna en la vida d’un home, en aquest cas el seu nou marit.
La novel·la m’ha semblat irregular. La personalitat i les tensions de tots dos personatges queden pintades de forma heterogènia, més intuïda que descrita. La Rosemary té un rol tan extern i accidental com el poden tenir altres secundaris com la Mary North o el Tommy Barban, extres poc reeixits d’una pel·lícula que, centrant-se tant en la parella protagonista, dedica massa pàgines a aquests personatges tan plans i decoratius. L’exploració que fa Scott Fitzgerald en els arrels i els trencs d’un matrimoni em sembla relativament superficial, tot i que potser està provocat per la distància vital que em genera tot aquest grup social de vides regalades i seguicis de servents.
I potser, casualment, és aquest grup social que em resulta tan distant, aquesta mirada intensa sobre el col·lectiu, el moment i el lloc (els happy few, al happy place, als happy twenties), el que més m’interessa de la novel·la: aquests nòmades anglo-germànics, lànguids i pàl·lids, elitistes i educadíssims, inflats de pasta, colonitzant la Riviera francesa. M’hipnotitza aquesta tribu, descobrint-ne el sol i el mar, posant els fonaments del turisme de masses, de sol i borratxera, que, a penes quaranta anys després transformaria el món que m’havia de veure néixer, créixer i reproduir-me/-lo. Com podria no mirar-me’ls amb admiració i enveja? Com evitar estendre aquesta fascinació al mateix Scott Fitzgerald, que en va ser un dels seus principals protagonistes i, potser fins i tot, el millor dels seus cronistes? Tendra és la nit. I volàtil, com les opinions d’aquest envejós lector.
