Que “Una novel·la francesa” de Frédéric Beigbeder sigui, a hores d’ara, la millor novel·la que m’ha caigut a les mans enguany és curiós. No sé si anecdòtic o té algun significat amagat. Sigui com sigui, que la millor novel·la a penes sigui una novel·la, en el sentit clàssic del terme, és inquietant. El cas és que, repassant la llista, em costa trobar-ne un que m’hagi fet somriure més cops i que m’hagi generat tants subratllats (els deixo transcrits a sota, hi ha autèntiques perles).

Així doncs, Una novel·la francesa no és una novel·la. És un recompte autobiogràfic de la infantesa de Frédéric Beigbeder, explicada amb l’excusa d’un episodi sòrdid de la seva vida present, als quaranta-dos anys. L’autor navega entre els dos temps, passat i present, amb fluïdesa i enginy. Les dues línies del temps avancen linealment, sense complicar-li la vida al lector, però sense ensenyar-nos mai totes les cartes. No hi ha tensió argumental, però hi ha constants espurnes literàries, metàfores, figures i reflexions que connecten brillantment l’abans amb l’ara i el particular amb l’universal.

Beigbeder empra l’escriptura com a eina anamnèsica. Escriu per recuperar records (no per fixar-los). No obstant, aquest procés d’excavació vital no deixa de tenir una component fictícia. Perquè allò que escriu potser no és exactament el que va passar, però un cop ho ha escrit, ho ha fixat, es convertirà irremeiablement en el passat oficial. Aquest llibre és la sobreescriptura del record.

La magdalena proustiana de Beigbeder és que l’engarjolen durant un parell de dies, perquè la policia l’enxampa consumint drogues al carrer, damunt el capó d’un cotxe. Un segle després de l’insofrible viatge en el temps de Marcel Proust, Beigbeder fa el mateix recorregut amb una ratlla de coca i un 95% de pàgines menys. Pas mal.

Tancat a una comissaria primer, i a un centre de detenció després, Beigbeder alterna la descripció queixosa del seu entorn i del sistema policial i repressiu francès amb esquitxos sobre la seva vida present. Narrativament, no defuig -al contrari, ho utilitza amb ironia- de la seva faceta de “famós” francès (que els intel·lectuals siguin cares prou conegudes com perquè delinqüents comuns i policies els reconeguin fàcilment és una de les coses que més envejo de França).

No obstant, el gruix de la narració és l’exploració arqueològica amb què reconstrueix la seva infantesa. Beigbeder es capbussa fins a Guéthary, al País Basc francès, des d’on comença a desfilar records. Els avis, els tiets, el germà i, especialment, els pares són l’objecte central de la narració. Els pares que se separen quan ell tenia 6 anys són el focus de la novel·la. Beigbeder va i ve de diferents escenes amb son pare i sa mare. També ho transposa a la seva pròpia relació com a pare (separat) de la seva filla de nou anys. Globalment, aconsegueix pintar un retaule virtuós i policrom, un autoretrat del seu passat re-imaginat. Li surt una mica desenfocat, deliberadament mogut, perquè Beigbeder no vol ser un pintor realista. Beigbeder transitaria entre l’expressionisme i la caricatura. I això és el que pinta/escriu, no només aquí, sinó també en altres llibres (més “novel·la” que aquesta, però sempre carregadament -carregosament- autobiogràfiques) que li he llegit.

Ficció, autobiografia i autoficció. Ironia, causticitat i crítica. Una novel·la francesa és un exercici narratiu fantàstic sense trama, sense bons ni dolents, sense cliffhangers ni assassinats. Una novel·la que enriqueix la idea del que acostumem a pensar que és una (bona) novel·la. Chapeau!

 

Ara, els “subratllats”:

  • “les noies que he estimat i els llibres que he llegit (…) potser és això, únicament, la vida i tot el que en queda?” (loc 41)
  • “Els amnèsics són ofensius, els seus pròximes els consideren uns negacionistes, com si l’oblit sempre fos voluntari” (loc 110)
  • L’escriptura reanima el record, es pot escriure com si exhumessis un cadàver. Tot escriptor és un ghostbuster: un caçador de fantasmes” (loc 141)
  • “Ja no hi ha adults, ja només hi ha nens de totes les edats” (loc 216)
  • “… tots els contes de fades s’acaben el dia del casament (…) i vaig sentir (…) en el moment de dir que “sí”, aquella intuïció desagradable que em deia que el millor estava darrere nostre” (loc 591)
  • “Pots oblidar el teu passat. Però això no vol dir que te’n puguis refer” (loc 855)
  • “És difícil refer-se d’una infantesa desgraciada, però potser és impossible refer-se d’una infantesa protegida” (loc 959)
  • “Havia entès que escriure permetia recordar. De manera minuciosa, em vaig convertir en un escrivà de la provisionalitat (…) Escrivia per fixar moments efímers” (loc 1111)
  • “En una novel·la, la història és un pretext (…); l’important és l’homa que se sent al darrere, la persona que ens parla” (loc 1165).
  • “(…) No he parat de fer servir la lectura com un mitjà de fer desaparèixer el temps, i l’escriptura com un mitjà per retenir-lo” (loc 1175).
  • “És tan fàcil fer el paper del bo… Tenir la custòdia del fill fa que minvis als seus ulls: et converteixes en quotidià. El nen és un desagraït. Si vols cridar l’atenció d’algú, només cal abandonar-lo” (loc 1320)
  • “A força de fer com si no hi hagués cap problema, ja no queden records” (loc 1856)
  • “Tota la vida he evitat escriure aquest llibre” (2043)
  • (França) “Un país que ha aconseguit perdre dues guerres fent creure que les havia guanyades, i que desrpés ha perdut el seu imprei colonial fent veure que allò no restava res a la seva importància” (loc 2054)
  • “El que he escrit s’ha fet real (…). He endreçat aquí els meus records com en un armari. Ja no es mouran d’aquí. Ja no els veuré d’altra manera que amb aquestes paraules, aquestes imatges, en quest ordre” (loc 2142)
  • “Cap habitant d’aquest llibre morirà mai” (loc 2157)