Un llibre sorprenent, el Beartown de Fredrik Backman. Dens i bonic, però també un pèl artificial i moralista, per moments. Backman és un escriptor suec que encara no ha complert els 40 anys i ja ha signat gairebé mitja dotzena de llibres d’èxit mundial. Des de Suècia. I, si tots són com “Beartown”, sense haver de recórrer a assassinats, detectius ni Salanders.

Beartown és una novel·la coral que gira al voltant de dos eixos: un petit poble perdut dins el bosc i un esport minoritari com el hoquei sobre gel. La trama pivota sobre aquesta intersecció: com evolucionen les vides d’un grapat de persones properes a l’equip de hoquei local, quan el seu equip júnior està a punt de guanyar un campionat nacional.

M’encanten les novel·les corals on el protagonisme es reparteix dins una petita comunitat, dins una xarxa de relacions estretes i significatives. On el col·lectiu té una personalitat pròpia i funciona com un protagonista més. “Beartown” m’ha recordat el The Casual Vacancy de la J.K. Rowling, en això. En aquest cas, el protagonisme recau en diverses figures clau de l’equip de hoquei.

El llibre s’esplaia primer en presentar-nos el poble i com n’està de marcat pel hoquei. Les descripcions de com s’imbriquen ambdues coses, poble i hoquei, són magistrals. Veiem de quina manera el hoquei travessa la personalitat de cadascun dels personatges i com dona forma a tot el col·lectiu. Coneixerem l’estrella de l’equip, l’antiga llegenda ara convertida en General Manager, els jugadors secundaris, el jugador juvenil que apareixerà del no res per convertir-se en la nova estrella del futur, els patrocinadors, les famílies, etc. Tots, transformats pel hoquei de forma inevitable, com si fos una epidèmia.

La trama posa el seu focus en la semifinal del campionat junior nacional. Les pàgines i els capítols se succeeixen portant-nos-hi, com la crònica d’una jornada esportiva. En aquest punt, però, l’argument fa un salt. Aquí, SPOILER ALERT. En la festa de celebració de la victòria, la filla del General Manager de l’equip és violada per l’estrella de l’equip. I el llibre canvia. Tot l’esforç que ha posat Backman en explicar-nos l’ànima del poble, serveix ara per entendre com tot es transforma davant aquest fet dramàtic.

El poble, la comunitat, es defensa. Atordit, el col·lectiu culpa la víctima i protegeix al culpable. La violència, el masclisme i el cinisme s’imposen. El hoquei deixa de ser una característica per ser un bé en sí mateix, per sobre de qualsevol, per sobre de tothom. El llibre avança fins que resol el conflicte, deixant una conclusió agra i realista, on ningú guanya res, tothom perd més del que voldria i ningú s’atreveix a no conformar-s’hi.

El llibre m’ha recordat l’univers que aconsegueix crear Friday Night Lights també d’un petit poble, en aquest cas a Texas, que també vibra al voltant d’un esport. De fet, el personatge del Benji, per mi, té la imatge exacta del Tim Riggins dels Pathers. M’agradaria saber si l’autor va veure la sèrie, si la coneixia, si va donar-li cap idea.

Backman fa una novel·la magnífica. Pinta uns personatges principals ben contrastats, si bé una mica estereotipats. La trama és senzilla, en realitat. El que és meritori és com aconsegueix explicar-la i fer-la significativa. I això ho aconsegueix amb una mestria envejable. Pel camí, potser he notat massa distància vers aquests personatges, escassa empatia, l’abús de tòpics i la repetició de patrons. No obstant, això no enterboleix la gran capacitat de l’autor per crear aquesta atmosfera intensa que aconsegueix aixecar.

L’últim punt que vull apuntar -i recordar- és quelcom sobre l’estil. Normalment, l’estil és instrumental, en qualsevol llibre. En aquest potser també, però té una presència enorme. Backman té una manera d’escriure distanciada i sentenciosa. Descriu els fets a una distància molt gran. El narrador no és omniscient. En aquest cas, és diví. Moralista. Barreja la ploma d’un novel·lista amb la d’un filòsof o d’un teòleg sense Déu. Escriu fregant constantment l’aforisme moralista. I ho fa amb unes frases contundents, autoritàries i espectaculars. La densitat de frases antològiques per pàgina de Backman és increïble. N’hi ha tantes, que un no deixaria de subratllar. I en això, en certa manera, m’ha fet pensar en un enorme plat de pasta. D’una pasta deliciosa, amb una salsa saborosíssima: al principi, cada mos et sorprèn. Tot t’inflama el paladar. Però poc a poc, la mateixa intensitat gustativa, i més en un plat tan gran, es va tornant un pèl repetitiu, embafador. I cap al final ja ni perceps les explosions de sabor i vas mastegant perquè, en el fons, només estàs menjant pasta. Ara, això sí: quin plat de pasta!

En tancar la ressenya, no he tancat l’ordinador. He anat a parar al blog de Backman. Hi ha un primer post que demana als periodistes que no citin. Com que no soc periodista, no em donaré per al·ludit. Hi ha una d’aquelles sentències que recorden al llibre i que deuen dir molt d’ell: “I wasn’t cut out for reality, that’s why I write”. La resta del post és corprenedor.