Cien años de soledad és la llarga guerra que la família Buendía perd contra les formigues.
Cien años de soledad és un allau torrencial d’amor, odi, guerra, repressió, il·lusió, fantasia i vida. Un terratrèmol literari tan ple de realisme màgic com de màgia realista.
M’ha costat submergir-me en el món de Macondo i en la successió d’Arcadios i Aurelianos, acompanyats per un cor d’Amarantas, Remedios i Úrsulas. M’ha costat copsar el propòsit d’aquesta successió confusa de Buendías que es diuen pràcticament igual. Al final, però, crec que he entès que el que buscava García Márquez era precisament aquesta confusió. La circularitat de la narració, la repetició dels patrons, que teixien una vegada i un altre una munió de camins entrecreuats, com els que evocava Borges. A mesura que entrava dins el llibre, cada cop més a fons, notava que el laberint de Buendías es tancava sobre mi i m’embolcallava fins a fer-me formar-ne part. Poc a poc, ja no em preocupava haver oblidat quin Aureliano o quin Arcadio havien fet què. La madeixa de trajectòries desembocava en túnels ja recorreguts. Al final, en tancar (metafòricament) el llibre (electrònic) se m’ha revelat l’autèntica forma que tenien totes aquestes línies narratives: era un formiguer subterrani. Un formiguer enorme i portentós, com el que acaba devorant al darrer dels Buendía i fent que la casa i el poble sencer de Macondo s’ensorrin per sempre més, tal i com hi havien estat predestinats des d’abans que cap Buendía hi posés els peus.
Si vull recordar Cien años de soledad, potser m’és útil escriure que és una epopeia, una mena d’auge i caiguda de Macondo, el poblet fictici que un dia funden José Arcadio Buendía i la seva esposa Úrsula, acompanyats d’una dotzena llarga de nòmades crèduls i miserables, en algun moment que podem ublicar dins la primera meitat del segle XIX. Aquest poblet era visitat regularment per una colla de gitanos que hi duien meravelles de tot el món. Melquíades, el més savi i màgic de tots ells, trena una amistat eterna amb José Arcadio. En la seva màgia i les seves prediccions, s’escriu tota la història de Macondo, quan a penes ha començat a existir. La petjada de tots tres -José Arcadio, Úrsula i Melquíades- travessa el llibre i sosté el poble com uns llargs arrels. Les generacions posteriors, amb noms repetits i caràcters que s’emmirallen en les ombres dels personatges ja desapareguts, se succeeixen vertiginosament. Fills, néts, renéts, rebesnets i rebesnetons es confonen i conviuen com si fossin reencarnacions d’uns patrons originals. Els amors creuats amb putes, amants i aprenents de bruixa s’alternen amb passions incestuoses i desitjos impossibles. La riquesa i la misèria, l’abundància i la penúria també es van succeint cada cop amb més rapidesa, en una espiral on la desolació i la derrota van anunciant-se com l’únic desenllaç possible. Macondo havia de desaparèixer perquè des de la seva creació, va ser una aberració contra-natura. L’entropia, presagiada amb una pluja que duraria gairebé cinc anys, s’acaba fent definitiva quan el vent i les formigues s’alien per esborrar els darrers vestigis del poble, tal i com estava escrit. Macondo desapareix com havien desaparegut abans els deliris de grandesa, els somnis esbojarrats i fins i tot els records mateixos dels pobladors de la ciutat.
Macondo i els Buendía t’atrapen com una pluja tossuda i insistent. Els protagonistes funcionen com a arquetips mitològics més que com a personatges amb una determinada construcció psicològica. Els coneixem a tots a base de repeticions, costums i manies. A penes intuïm com són de debò, perquè tots ells són peces intercanviables de la mateixa faula fantasiosa. Aquests personatges tan poc definits i la proliferació caòtica de nous espectres amb noms i trets similars inicialment em costen. Un cop, però, ho he assumit com l’aposta narrativa de la novel·la, he deixat d’esperar el que no era i gaudir del que tenia entre mans.
A nivell formal, les construccions són senzilles i la línia narrativa és continuada, sense cabrioles ni excessos. Els capítols són llarguets, d’entre vint i trenta minuts. Dins ells, el torrent narratiu és precís, preciós i polit. Moltes frases semblen petites obres d’orfebreria com les que Aureliano Buendía feia amb petites figuretes de peixos d’or.
Tot plegat, forma i fons, realitat i fantasia, cases i formigues, vius i morts, es donen la mà per construir una magnífica experiència lectora a la qual m’agradarà tornar aviat.
