Si d’una cosa no peca La fuga de l’home cranc, de Guillem Sala, és de manca d’originalitat. És una aposta fresca, gamberra i desconcertant, que se situa a la improbable cruïlla entre el costumisme urbà contemporani i l’especulació metafísica. Tot i tenir la forma d’un llibre-divertimento, té un plantejament ambiciós i arriscat que no deixa indiferent.

Guillem Sala ens presenta al Víctor. El Víctor seria el perfecte protagonista d’una cançó dels Amics de les arts. Un noi tirant a gandul, integrat dins una dinàmica urbana que camufla la desorientació que guia la seva vida. El Víctor treballa, però no gaire. Té una nòvia a qui vol deixar però és ella qui el deixa a ell. Té una família normal però s’hi sent estrany. Tots aquests “però” són l’element comú d’un dia a dia que entreté amb partides de solitari spider i el fum d’algun porret. El Víctor és tan normalet, que probablement qualsevol lector de La fuga de l’home cranc hi reconeixerà algun amic o, per què no, a fragments d’un mateix.

El Víctor, però, comença a flipar amb crancs. D’una forma estranya. Hi somia. En veu. Nota com el terra sota els seus peus vibra d’una forma especial. Es desconcentra. El món real va perdent importància. S’arrossega pel dia a dia desconcertat. Presencia com un home es desploma davant d’ell, al mig del carrer. El busca i el localitza ingressat a un hospital. L’home està en coma i la seva dona li explica que ell també vivia obsedit pels crancs. Ai, els crancs.

Els crancs. Em puc imaginar el moment en què Guillem Sala buscava amb quin animal faria l’animal al seu llibre. Podrien haver estat granotes, sargantanes o periquitos. Va triar els crancs. No tenen la càrrega metafòrica dels escarabats de Kafka ni la potència visual de les papallones de  Cărtărescu. Segurament perquè els crancs tenen una de les formes més ridícules del regne animal i encaixen millor amb la gamberrada literària de Sala.

Alternant-se amb l’epifania crustàcia del Víctor, de forma inquietant, trobem una altra història. Capítol sí, capítol no, coneixem un planeta estrany, Drònia, per on evolucionen un grapat de criatures sintètiques: en Vzor, el tanc Mutanc i el rebel són els últims robots -o biobots- que han quedat de guàrdia, per dir-ho d’alguna forma, al seu planeta. Els senyors dronians, la civilització que els ha creat, ha transcendit i viu ja en un altre plànol de l’existència, alliberats de la matèria, convertits només en uns cervells reclosos dins cúpules de vidre, connectats de forma irreversible a un univers virtual al que Sala, catxondo ell, anomena interment. Els dronians, avorrits de l’eternitat, volen experimentar com és la diferència. Per això fan venir un “estranger”. I en aquest encàrrec es troben aquests tres freaks que recorden als acompanyants de Dorothy en el seu camí per trobar al màgic d’Oz. Mutanc és el lleó. Vzor, l’home de ferralla. I el rebel, l’espantaocells.

A mitja lectura, un comença (d’aquí endavant, poso un spoiler’s alert mida XL) a veure que una història i l’altra es creuaran. I descobrir com -collons- ho farà l’autor és l’autèntic cliffhanger del llibre. Trobem pistes al capítol 15, “L’ull del trilobit”, que s’insereix exactament en la meitat de la novel·la. Passa per ser un article divulgatiu que ha escrit l’Otto, l’home que va quedar inconscient davant el Víctor. Descriu la importància dels crancs dins l’evolució de les espècies i com les catàstrofes planetàries de fa dos-cents cinquanta milions d’anys van relegar la seva espècie a un paper secundari, si ho mirem des de l’òptica d’avui. En aquest planeta. En aquest món. En aquest univers. En aquest plànol de realitat. Però abans, els trilobits, els avantpassats dels actuals crancs, van dominar la terra. Sí, sí. Els crancs -els trilobits- dominaven la terra. Durant la friolera de tres-cents milions d’anys, eren una de les espècies alfa del planeta. I aleshores, què va passar? Doncs que un asteroide de grans dimensions (per citar la teoria més popular) impacta a la terra i l’evolució de les espècies fa reset. El 95% de les espècies marines desapareixen. Entre d’elles, els magnífics trilobits. Però això passa per casualitat. Perquè la teoria de l’evolució només funciona si la teoria del caos li ho permet. I només passa en la nostra roqueta. En el nostre univers. En la nostra escala de realitat.

“Ha!”, faria el Guillem Sala, en aquest punt. I aquí és quan la cosa es torna metafísica, quàntica o absurda. Les dues històries, la Kansas del Víctor i la del planeta d’Oz de les andròmines no comparteixen planeta ni univers. Són realitats paral·leles. Escales paral·leles. I és la ciència i la tecnologia infinitament superior dels senyors d’Oz que les connecta. Els dronians que buscaven l’alteritat de l’estranger per entretenir-s’hi i contrastar-se, l’importen de la Terra. N’importen la ment, és clar, perquè el cos no els serveix per res. Fan una connexió interescalar. I el descarreguen a un cos com el d’ells. Quan tenien cos i no eren simples cervells embotellats i endollats a Interment. I quina forma podien tenir els senyors? “Ha!”. Exacte. Crancs. El Víctor, precisament el Víctor, convertit en cranc, havia de servir per fer créixer intel·lectualment la civilització droniana. Què podia anar malament? La resposta és el que guia els últims capítols del llibre, quan es desvetlla la trama i la civilització droniana s’extingeix plàcidament per culpa d’un seguit d’errors de càlcul tan infantils com merescuts. Tot i que potser res ha passat realment i tot plegat ha estat una al·lucinació del Víctor, després de fumar-se massa petes i jugar massa partides al solitari spider.

A aquestes alçades de la ressenya, queda clar que La fuga de l’home cranc és, com a mínim, un llibre singular. Amb picades d’ull a Men in Black o a la Guia de l’autoestopista galàctic. El Víctor és un personatge prou ben perfilat per empènyer la trama. I els biobots de Drònia són unes màscares d’acompanyament entranyables. Evidentment, el llibre no aspira a marcar un abans i un després en la història de la literatura ni planteja cap distòpia ni cap sàtira moral amb què alliçonar-nos o advertir-nos de res. Netflix no en comprarà els drets. No sortirà al Top Ten de Sant Jordi ni, probablement, tindrà massa reedicions. Però Guillem Sala ha construït una peça àgil, iconoclasta i sorneguera que probablement tindrà molt menys ressò editorial del que es mereix. Però jo, si puc, miraré de recordar La fuga de l’home cranc. Perquè l’originalitat autèntica és tan valuosa com escassa.