No sé si Matar un rossinyol (To Kill a Mockingbird) seria una novel·la tan famosa sense la pel·lícula que se’n fa més tard i sense els Òscars que se’n va endur. Això, abans d’obrir-ho, no ho podia saber. El tenia pendent a les llistes i al Kindle des de feia temps, buscant el seu moment. Així que després d’un parell de llibres fàcils, vaig decidir-me a desentranyar-ne el misteri. Què té el títol de la Harper Lee per ser tan cèlebre?
L’esquema argumental de l’obra pivota sobre un seguit de personatges clau. D’una banda, el trio principal, que formen els Finch: la narradora, Scout, una nena de set anys que prefereix ser vista com un nen; el seu germà, Jem, que es debat entre protegir-la i emancipar-se’n; i son pare, Atticus Finch, l’advocat que defensarà el cas de Tom Robinson.
El cas de Tom Robinson és el centre de la novel·la: el Tom és un negre (avui en diríem afroamericà, a la novel·la no) al que la família Ewell acusa d’una violació que no va cometre. El cas mostra les contradiccions i el racisme sociològic i sistèmic que és hegemònic a l’Alabama dels anys 30. És un racisme tan imbricat dins la mentalitat i la cultura nord-americana d’aquell moment, que resulta més sorprenent que no pas indignant. Matar un rossinyol, publicada l’any 1960, descriu una realitat que sembla cent anys enrere, més que no pas només vint-i-cinc. El cas Ewell-Robinson és l’angle central sobre el que orbita la novel·la, el que provoca les converses i les postures més interessants i, probablement, el que converteix el text de la Harper Lee, en un clàssic de la literatura americana contemporània que deu poblar totes les llistes de lectures obligatòries de les escoles dels Estats Units.
El segon angle del llibre és la figura misteriosa de l’Arthur Radley, al que els nens anomenen Boo Radley. Durant moltes pàgines, el rossinyol que evoca el títol del llibre sembla que hagi de ser aquest individu reclòs dins una casa durant tota la seva vida, que provoca les fantasies i els jocs dels nens. És una ombra constant dins el llibre, que s’esvaeix quan la trama central agafa cos i continuïtat i que es reprèn quan aquesta s’acaba, portant-nos al desenllaç definitiu. El monstre invisible, el freak, acaba per ser l’executor d’una justícia que ni el sistema ni la societat ni els jutges han sabut fer prevaldre. Sort del freak. Sort del rossinyol.
Precisament aquest final de l’obra té una lectura –spoiler’s alert– que em sorprèn. Atticus destaca pel seu al·legat i el seu amor invencible per la justícia. Es mostra sempre mesurat, prudent i optimista, perquè la justícia és l’ingredient civilitzador clau. En les seves conclusions, durant un judici que sap que perdrà, assumeix que potser el poble, els jurats, la manca d’educació, el context o les desigualtats han condemnat abans d’hora al Tom Robinson. Però demana que la justícia ho equilibri. Perquè el darrer bastió de la igualtat de drets són els tribunals. I tot i que al final condemnen al Tom Robinson, ell manté l’esperança. Hi ha apel·lacions que fer, instàncies a les que presentar el cas. La seva fe en el sistema sembla indestructible. Fins que arribem a l’escena final. I Arthur Radley mata Bob Ewell per defensar els seus fills. I el sheriff i l’advocat decideixen que no n’informaran la justícia. Que ho taparan tot. Tenen raons per fer-ho. Prou raons, per enfonsar la raó màxima d’Atticus: que la justícia prevaldrà.
La trama funciona. Els elements clau de la història s’enllacen amb eficàcia. Es veuen venir, potser excessivament. Però dins aquesta prosa exigent, aquests elements són la garantia per no acabar de perdre-s’hi o badallant massa. Perquè hi ha capítols sencers que no hi sumen gaire, o personatges que no formen part dels nusos argumentals significatius. Segons es miri, hi ha molta branca per esporgar. De vegades, tot plegat recorda les diapositives de vida rural, anestesiada del temps i la història, del poble de Mariposa al clàssic de Stephen Leacock. Amb la gran diferència de les tensions racials, econòmiques i socials, que aquí sí que s’enfoquen amb precisió.
El llibre té fragments d’un anglès dur, amb expressions i paraules poc habituals, que imagino que enriqueixen l’experiència lectora de l’adolescent ianqui però que entorpeixen la meva. Entre això i aquestes escenes buides, la lectura se m’ha fet més feixuga del que voldria. La mirada de la nena és poc realista. Se suposa que ho és perquè està educada pel pare excepcional que té. Però resulta poc creïble i difícil de convertir-la en una mirada pròpia. Ni la seva, ni la de la resta de personatges, que semblen més aviat màscares instrumentalitzades per sostenir un auca pensada per ser més educativa que literària. Com m’ha passat fa poc amb Invisible d’Eloy Moreno, crec que Matar un rossinyol és un llibre més necessari a nivell social i formatiu que literàriament valuós.
