Segueixo redimint Murakami, passant pels seus textos més senzills, més lineals i menys onírics. Com ‘Tokyo Blues’, aquest ‘Al sur de la frontera, al oeste del Sol’ és un llibre que compleix aquestes característiques. Potser per això m’ha agradat, me l’he llegit ràpidament i se m’ha fet curt.
Hajime és un home prop de complir els quaranta anys. Ha construït tota la seva vida a partir d’un forat. D’una mancança. De quelcom que no va arribar assolir quan era petit. Allò que va faltar, aquell forat imaginari, fou un amor en estat embrionari, irreconeixible com a tal. Hajime i Shimamoto eren massa nens, massa solitaris i massa innocents com per poder donar la volta a la precipitada absència a la que varen veure’s abocats. I aquesta amistat, aquestes primeres pulsions amoroses truncades, és precisament el motor de tota la novel·la. L’arrel de tot plegat.
Des d’aquí, Hajime evoluciona en cercles, recobrint el seu forat de diverses capes d’experiència, brutícia i simple i pura vida. En una circumval·lació té una primera relació de parella, encara molt adolescent i prudent. En una segona circumval·lació, coneix el sexe i la imprudència i la capacitat de fer mal. En una tercera, descobreix el càstig, la solitud i la misèria de la vida urbana, minúscula, anònima i eixuta. En una quarta, viu la redempció i la normalització. Estabilitza la seva vida. El forat està amagat sota moltes circumval·lacions. Dona, èxit, filles i diners el porten a l’avorriment. I l’avorriment, a la contemplació. De què? Exacte: del forat. De l’abisme. Deixem-lo aquí.
I mentrestant, com a circumval·lat el seu forat Shimamoto? La novel·la ens la retorna misteriosa, bella, rica, malalta i trista. La novel·la ens la retorna a través dels ulls de Hajime, que la porta esperant tota la vida. I un dia la troba. O el troba ella a ell. Durant un temps tan llarg com imprecís, es retroben i es reconeixen. Primer es reconeixen com els nens que eren. La seva relació és tan casta com quan tenien 12 anys. Després es torna adolescent. Anhelant. Un dia, en un viatge que fan junts, Shimamoto pateix una mena d’atac inexplicat. La por de perdre-la desferma en Hajime la capacitat per entendre que la vol. Que sempre l’ha volgut. Que el forat batega sota tantes capes de vida, que, sense ell, res s’entén. I que, el que en realitat sobra, són totes aquelles circumferències que proven d’amagar-lo.
Ella va i ve. Per protegir-se? Per protegir-lo? La seva absència trastoca la maduresa i solidesa d’un home de negocis seriós i exitós. La seva presència el descentra. El desenllaç es fa necessari. Es veu venir. Però Murakami aconsegueix mantenir la tensió i la incertesa. Qui és realment Shimamoto? Què hi ha rere tant misteri? Què els passarà, si intimen més? Es tornarà convencional? Tindran una vulgar aventura? Provocaran un vulgar divorci? Què passarà si tots dos decideixen capbussar-se al forat?
És possible que no hi hagi res pitjor que aconseguir el que un ha anhelat tota la vida. Quan t’has construït sobre un forat, sobre una mancança… Què passa si tapes el forat? Què passa si obtens allò que volies? Allò que era la gènesi de la teva personalitat, de les teves conviccions, de la teva biografia?
Això és el que no ens explica Murakami. Enfrontats a l’abisme, Hajime i Shimamoto, salten. Després, silenci. Ella desapareix. Ell es col·lapsa. El món trontolla. Els records tremolen i s’aigualeixen. Què ha passat realment? Qui era Shimamoto? Va existir algun cop? Realment, era ella la que caminava pel carrer, aquell cop, fa tants anys? Realment, va venir a veure’l algun cop al seu bar? Van parlar? Es van tornar a agafar de les mans? Van anar d’excursió? Va salvar-la d’una mort misteriosa ajudant-la a empassar unes pastilles tan miraculoses com inidentificables? I en definitiva, van saltar junts a l’abisme, al forat?
És cert que aquest cop Murakami no insinua en cap moment que tot allò pugui no haver succeït. Però coneixent-li algunes de les seves derives posteriors, aquesta interpretació no deixa de tenir una certa lògica. En el fons, la novel·la potser seria millor si aquesta lectura fos menys improbable, més encertada. Perquè si no és així, és només una novel·la lineal, senzilla i gens onírica, com les que –ara puc començar a dir-ho- m’agraden de Murakami…
