Tenia un compte pendent amb Murakami. Em vaig avorrir extraordinàriament amb el Crónica del pájaro que da cuerda al mundo fins al punt de deixar-lo a la meitat i de lamentar bona part de les hores que vaig dedicar-li. El vaig considerar un llibre lent, descosit i sense interès. I a l’autor, un pretensiós sobrevalorat completament prescindible.
Passats els anys i l’animadversió, li volia donar una segona oportunitat i fer-ho amb un llibre que em permetés perdonar-lo. Tokyo Blues passava per ser dels seus llibres més convencionals, així que semblava una aposta segura.
I, efectivament, Tokyo Blues va resultar una bona experiència. Lectura àgil. Un món lineal i comprensible. Watanabe és un personatge central interessant. Les seves estranyeses el fan real i creïble. Té un punt passiu, hieràtic, apàtic i pragmàtic que el fan singular. Li passen coses perquè els personatges del seu voltant l’arrosseguen. Uns personatges que estan ben dibuixats, que mostren més dinamisme i personalitat que el mateix Watanabe. Especialment Naoko. Naoko i Watanabe comencen a caminar –literalment- a partir d’un esdeveniment tràgic: el suïcidi del seu millor amic als 17 anys. Desorientats, opacs i sense recursos, els dos personatges afronten la seva vida adulta colpejats de forma definitiva. I mentre el llibre se centra en ell, en Watanabe, és l’evolució de la Naoko la que el fa evolucionar.
M’ha agradat la prosa seca de Tokyo Blues. M’han agradat els seus personatges fràgils i solitaris, desprovistos de mecanismes per sortir dels bucles tòxics on la vida els porta. M’ha agradat el ritme del llibre. I m’he reconciliat amb Murakami, que era el primer objectiu de tot plegat.
