No acostumo a triar llibres ni pel·lícules de guerra. És una temàtica que no m’atreu. Probablement perquè el que busco en aquestes narratives és una forma de projectar el meu ‘jo’. I no em veig a mi mateix, ni per probabilitat ni per voluntat, protagonitzant cap història de guerra com la de “El tren llegó puntual”. Aquest cop, m’he permès una excepció. La mida del llibre i el fet de trobar-lo al mig d’un parell de centenars de llibres més, a una de les sales comunes de l’edifici friqui on estic vivint temporalment, m’han empès a prendre’l entre les meves mans. A més, de l’autor, el Heinrich Böll, encara no havia llegit res. Tot un Premi Nobel…
Böll va escriure aquest llibre al ’49. Si m’he de creure la llista de llibres publicats que consta a la Viquipèdia, aquesta és la seva primera novel·la. Petita, senzilla i probablement basada en els seus propis malsons i temors de quan era soldat nazi. Em sembla d’allò més versemblant que la mateixa trama del llibre sigui un pensament que el perseguí també a ell, durant dies o potser setmanes, mentre anava de tren en tren pels diferents flancs de la guerra.
Andreas, l’alter ego de Böll té una visió. Una certesa. Una revelació. Que la seva mort és imminent. Que això s’esdevindrà sense remei i sense esperar. Arriba a la conclusió que li queden a penes 3 dies de vida i que la seva mort serà en un punt geogràfic indeterminat. Amb això resolt, s’angunia, s’obsedeix i es neguiteja per mirar de trobar la determinació i l’espai adequat per resar. La novel·la són aquests 3 dies, de la indefinició a la concreció i passant pel puteig. De la solitud a trobar companys de viatge. Del lament d’un ulls de dona perduts, a trobar un rostre que podria estimar amb desesperació, si no estigués massa ocupant preparant, lamentant o fins i tot desitjant la seva mort.
La història és distant. Hi ha molta llunyania del personatge al lector. I no obstant, la seva naturalitat, les preocupacions quotidianes i banals que l’ocupen fan que ens hi apropem. Entenem la seva obsessió, perquè ens ajuda a entendre la dinàmica de la guerra. I aquí és on és evident que l’experiència personal de Böll, en aquesta la seva primera novel·la, és el pilar de l’obra. Senzill. Lineal. Previsible, fins a un cert punt. I prou honest i transparent com per permetre fer-nos una idea dels silencis, dels moments d’avorriment, del fred, de la por i, sobretot, de la immensa sensació d’injustícia, idiotesa i crueltat que experimentaven també aquells que passen per ser els dolents de la pel·lícula. Prou com per, fins i tot, plantejar-se la seva pròpia mort com una mena de suïcidi encobert i merescut, com una forma de boicotejar-se i anul·lar la seva pròpia capacitat per la barbàrie. En resum: una perspectiva tan enriquidora com pertorbadora…
