A alguna d’aquelles llistes de 100 llibres imprescindibles del segle XX o similars, destacaven “Opiniones de un payaso”, de Heinrich Böll. La descripció sonava bé i va anar a parar a un llista d’Amazon. Fa unes setmanes, passejant pel Mercat de Sant Antoni, el vaig trobar i agafar de segona mà. D’allí, a la maleta d’agost, perquè hi ha algunes lectures que si no són per a l’agost, tenen mal pronòstic…

I 286 pàgines després, el millor que puc dir-ne és que m’alegro d’haver-lo acabat i d’haver-me demostrat a mi mateix que sóc capaç de llegir 286 pàgines ensopides, repetitives i majoritàriament prescindibles. Em costa pensar en raons objectives per valorar aquest llibre com a una obra mestra, si no són la pedanteria, l’elitisme i l’esnobisme.

Malgrat tot, l’arrencada del llibre promet. Promet divagacions llargues, sí. Però també promet desenvolupar una situació interessant. Un pallasso, Hans Schnier, abandonat per la seva parella, s’endinsa en una espiral autodestructiva. Perd feines, perd salut i torna a casa. El punt de partida ha dibuixat un moviment, un trajecte, una arribada a casa, una discussió amb el que el contracta… Moviment, inquietud… “Què passarà?”, es pot preguntar un lector pacient

Però la cosa ja no es mourà d’aquí. Durant les següents 200 pàgines, el pallasso no surt de casa. Rep alguna visita. Rep i fa algunes trucades. Però a penes fa res. Només divaga. Parla. Recorda. Maleeix. Menysprea. Es queixa. Recorda. Reconstrueix. Inventa. Però no es mou de casa seva. Allí, li dóna voltes i més voltes a la seva família, a situacions amb els seus amics i coneguts i, sobretot, rememora moments amb la Marie, abans que l’abandonés, i despotrica reiterativament contra els catòlics.

Hans és un personatge depressiu, injust, egoista i antipàtic. És el fill gran d’una família rica que era rica abans de la guerra, ho va ser durant la guerra i encara ho és més després de la guerra. Les guerres maten persones, però protegeixen els magnats. La riquesa és una característica de la família Schnier. Però l’acompanyen la falsedat, el cinisme i la crueltat.

Més enllà de la família, els personatges entren i surten de la narració amb total desordre. Són fonamentalment el grup de catòlics omnipresents en totes les diatribes del protagonista. Personatges intercanviables, indestriables i prescindibles, que allarguen tediosament la narració.

I sí, és cert que potser, llegida amb una cella arquejada i els narius ben ensinistrats per trobar i subratllar-li mèrits el premi Nobel Böll, un podria dir que dibuixa un panorama molt realista, pertorbador i inquietant de l’Alemanya de postguerra, traumatitzada pel nazisme, per la culpa, però també per l’excés de culpa i l’excés de trauma… I que les contraccions que li suposa la religió –o les religions- al protagonista també són, potser, finestres obertes per descobrir i comprendre la vida cultural i la moralitat de l’Alemanya dels anys 60 i 70.

Però no, aquestes pinzellades d’esnobisme no són suficients per salvar –i menys encara recomanar- aquest llibre. Per moltes llistes de top100 a les que aconsegueixi colar-se.